No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Com sempre, arribo els divendres a casa amb el gran subidón, tiro la bossa i vaig a canviar-me la roba de ciutat (que dic jo) per la de muntanya, per anar a córrer un ratet. Ma mare m’entreté (que té ganes d’explicar-me la seva última escapada) i quan m’adono, són les Correns vaig a córrer ;) , i com ja no em queda molt temps per fer la ruteta de frontal que volia, decideixo quedar-me a la pista, a fer alguna sèrie. Al principi tinc els llums del camp, però després me les tanquen.
Lluna plena que dibuixa la silueta de les muntanyes, cel estrellat on s’endevinen algunes constel·lacions, olor a terra i herba mullada, foscor i silenci. Sol sento el meu respirar i la terra que xafo. És “el meu moment”. M’encanta. No hi puc fer més.
Ja porto una horeta, però li robo uns minuts més al rellotge. Em quedo una estona quieta, apreciant l’escena, però vaig amb calça curta i m’estic refredant, així que ràpid cap a casa, una dutxa, un mos i cap a salsa. Genial!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada