Open Raid X-Races Hospitalet de l'Infant-Vandellós

L’Àlex és el meu cunyat! Fa poc que ho som oficialment i m’agrada dir-ho! Un parell de setmanes enrera em va proposar fer el raid amb ell i vaig acceptar pensant que podia ser molt divertit i que a més m’aniria bé passar unes quantes hores per la muntanya. No em vaig equivocar en cap de les dos coses!

Després de donar la sortida a la categoria èlit ens tocava a nosaltres, els d'aventura. Vam començar amb el kaiac, 3km si no m’equivoco, i bé…no ho vam fer malament del tot, però diríem que tampoc és el nostre fort, o almenys els tres (que la Eva desde la platja tampoc les tenia totes) estem d’acord en què a Cambridge i Oxford no ens hi voldrien.

Un cop a terra ferma, vam recollir el mapa del trekking que ens portaria fins la via ferrata. Sort que allí el temps es neutralitza, perquè jo m’ho vaig prendre amb una mica de calma, ja que les meves darreres actuacions per les parets no han estat gaire exitoses i la veritat, li tinc por. Tot i fer una mica de tap per darrera, vaig surtir d’allí marcant les dues balisses i havent-la fet tota sense ajuda i sense encallar-me! Per mi un éxit!

Després d’anar arroplegant puntets pels diferents CP’s que indicava el mapa vam tornar a boxes a per la btt per començar un sector que ens portaria cap a Masriudoms i muntanya endins. Allí el tall horari ja ens apretava una mica, però encara hi vam ser a temps. A la transició vam deixar les bicis per començar el segon trekking, on després de 6 horetes,  els quadríceps de l’Àlex ja començaven a fer de les seves, així que vam decidir deixar-nos un parell de balisses que quedaven més allunyades, per falta de temps, i de cames. Davall d’aquella xafogor i calitja de mitja tarde, sentia una veu per darrera que anava remugant en veu baixa “ai mare de déu qui em mana a mi ficar-me aquí…” jajaajajaj

Quan vam tornar a la transició sol quedaven les nostres bicis i les d’un altre equip, i és que realment anàvem justets de temps, perquè estavem al quiiiiinto pino i almenys volíem intentar fer les quatre balisses de més puntuació. Així que el que havíem tardat dos hores en pujar, ho vam baixar en un quart! Moooooooolt divertit, crec que va ser el tram on més vam xalar i menys vam patir. Us prometo que si no porto dorsal jo no baixo així ni de broma! Però mira, en aquell moment, tenia pressa i no podia pensar si allò era kamikaze o no.

Vam marcar l’última balissa al pont de fusta i del subidón del moment vam arribar a meta en un parell de minuts. El temps mínim que marcava la organitzaicó eren 8 minuts (per assegurar que es respectava la zona del passeig) així que mentre tothom ja era dins al camp nosaltres ens  esperavem fora, rient de lo divertit que havia sigut. Lo millor, quan entrant al camp va dir “un altre dia voldràs tornar a fer un raid amb mi?” Oh i tant!!!!

8h 4min, 4rts de la nostra categoria i guarrets de sal, salitre, pols i terra, …i sobretot les cames ben rascadetes, que és lo que té remenar pel mig dels coscolls en busca de balisses!

Enhorabona als Raiders de la Cameta Coixa, que va desplegar tot el seu arsenal en totes les categories, arrassant podis d’una manera mai vista jaajajajaj! Sahuqui, Benaiges, Farnos, Victor, Oriol, Oscar…Sou uns cracks! A veure si se’ns pega algo de valtros!

Salut i cames! i pedals i rems i dissipadors... 

XX Cursa del Llop - Pujada a Caro

Un any més he disfrutat de la Pujada a Caro, l’emblemàtica etapa de la Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.

Com l’any passat, minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com  “què faig aquí, això de l’asfalt no és per mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia per calentar.

A partir de la sortida des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa. Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan la Gemma va emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.

Aquells primers km no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme, sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada.  Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí, ja no vaig mirar més enrere…

Vaig marcar-me un tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado sense voler).

I xino-xano vaig arribar dalt i amb 2:09 vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).

D’aquesta cursa em quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha de funcionar!

Gràcies a l’organització, per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!

Salut i cames!