I que millor que tornar al Circuit de les Terres de l’Ebre amb la Cursa del Pastisset! Personalment m’agrada començar el circuit amb Benifallet, una cursa canyera, guapa i que motiva a seguir endavant. A més, los capos de la cursa són un deu, i crec que inclús a pota coixa jo no hi faltaria!
Vaig sortir molt disposada a començar a gas per intentar entrar al barranc amb una grupeta que m’estirés amb força. No coneixia ni el perfil ni l’altimetria, solament que havia de pujar fins la Creu de Santos per després baixar, per tant, sabia que on havia de fer la feina era al principi, ja que tot el que retallo pujant ho perdo baixant.
A meitat pujada, passat el km10 vaig torbar-me un inesperat avituallament psicològic: Eli, Laura, Alex i Xixo. Uoooo! Que guai! Amb els seus ànims ja en tenia prou per seguir amuuuuunt! I esperant arribar al Balneari vaig fer cap a la Creu de Santos! Aquest canvi de sentit em tenia descol·locada, ja no sabia cap on anava res! Però la veritat es que em sembla un encert, perquè al meu gust millor pujada tècnica i baixada xaladora, i molt que la vaig xalar! Baixava tan concentrada amb cada pedra i cada tomb que no vaig aixecar el cap per seguir les cintes, i si no fos per un company que se’n va adonar que ens havíem perdut, ves tu a saber si no hauria fet cap al poble camp a través! Jajaja. A lo bruto ens vam reincorporar al traçat per arribar fins al Balneari i seguir baixant.
A continuació seguia un petit coll, però intuïa que no era massa llarg, així que no vaig voler baixar el ritme, que a més, si em quedo sola m’encanto mirant flors, pentinant-me, disfrutant del paisatge...així que res, mans als genolls i a apretar les dents!
Al km20 vaig veure que la feina ja estava feta, però tenia molt present que l’any passat també vaig anar tota la cursa sola i vaig perdre la posició en un esprint a meta. Així que amb la mosca darrera l’orella, esperava que apareguessin les meves companyes en qualsevol moment i enlloc d’afluixar, com em notava bé, vaig intentar pujar una mica el ritme (cara avall la merda corre). Per la meva sorpresa vaig ser la primera fèmina en creuar la línia de meta! És la primera cursa del circuit on m’espera una cinta de campiona, i la veritat és que és molt guai! Així que per si de cas, m’oblido del mal de cames i del patir, i em quedo amb l’experiència, que vés tu a saber si mai més em torna a surtir tan bé! 26km 1489m+ 3h12min.
Felicitar a l’organització i en especial a superMónica (toma cursa que s’heu marcat!). M’encanta, m’encanta, m’encanta! I als meus companys de feina, que avui han esmorzat pastissets, també els encanta! ;)
Ah! I com no, aquest podi va pels meus princesos de Nica, que ja està bé la broma, torneu jaaaaaaaaaaa!
Salut i cames!
