Goierriko 2 Haundiak 2013

| | 1 comentarios
Goierriko2Haundiak 90km 6000+ 15h56 5ena classificada. En un segon sóc capaç de fer venir mil imatges al meu cap, i fàcilment s’em fiquen els pèls de punta. Sembla extrany que tot el patiment hagi quedat tan ràpid a un segon pla...







La tempesta elèctrica va retrassar una hora la sortida. Abans de començar a córrer, una dansa basca ballada sota l’arc, just davant meu (si al noi se li escapava el peu me l’enxufa en tota la cara) va fer reviure i engrandir tot allò què sents quant saps que l’has liat per ser on ets, que t’espera una trompada grossa i que tot i això, l’únic que desitges es començar a córrer i alliberar l’emoció continguda.

Primers kilòmetres a ritme de pirats! I molt d’ambient al pas pels pobles de Zaldibia (km 7) i Larraitz (km19). Buff...


Al Txindoki (km23, 1338m) la tempesta ens va fer vorejar el cim per un coll tan dur que invitava a plegar. Vaig començar a trobar-me molt malament i a plantejar-me plegar. Però plegar no era pràctic perque estàvem a prendre per sac. Vaig decidir no pensar i tirar amunt. Creuant l’impressionant bosc d’Aralar (km 35-50) no podia parar de pensar que em sabia molt greu no veure-hi més enllà del meu frontal, i amb la llum del dia vam arribar a Etxegarate (km 50 i punt de vida) on mentalment vaig ficar el contakm a 0.

A l’horitzó va aparèixer l’Aizkorri, és a dir, havíem d’anar tan lluny i tan amunt com ens arribava la vista. El pas per San Adrián duríssim i preciós (km 59), però l’Aizkorri (km 62, 1520m) buaaa, espectacular!!!! No entenia com hi havia tanta gent caminant tan panxa per aquells cims quan jo anava que no m’hi veia de cap ull, em trobava fatal i a sobre m’estava rostint com un pollastre!

Els següents km van ser una petita tortura per arribar a meta, amb un sol abrasador i un perfil trencacames. Però entrant de nou a Beasain vaig tenir la sensació que les cames tornaven a prendre vida. Estava supercontenta, havia lluitat molt contra mi i havia guanyat! Em va invadir una sensació d’alegria quan vaig veure que s’acumulava gent a banda i banda del carrer, però sobretot quan vaig veure als “meus”: el Roger, 22è amb 13h25 primer català en creuar l’arc; i l’Edu, la princess, Narcís i la Heura que ens havien estat seguint tota la nit. Trobar-los a cada avituallament va ser com fer moltes curses de 10-15km enlloc d’una de 90km. És impossible explicar tota la feina que van fer. Moltes, moltes i moltes gràcies!!!!!! Igualment, és impossible parlar de Xavi. Córrer amb ell és un autèntic plaer!

I quan creues l’arc de meta... et sents invencible! Probablement qualsevol persona que t’estigui veient pensarà que el teu aspecte és penós i deplorable, però tu et sents un superheroi! Superheroi dels teus somnis, perquè saps que ho has donat tot, t’hi has esforçat, has patit i has seguit endavant, i finalment ho has aconseguit. T’has superat a tu mateix. Saps que has buidat les cames, que has desmanegat el cos, però que tornes a casa amb les piles carregades. I això és el que enganxa d’aquest esport, que t’ajuda a creure que si pots lluitar per això, has de poder lluitar per tot.

La G2H (així com la Ehunmilak pels més valents), queda per mi com una cursa molt i molt recomanable. Exemplar. 1200 voluntaris, 400.000€ de pressupost. 1trailer d’ampolles d’aigua per als corredors, uns avituallaments molt i molt treballats, amb una organització potentíssima al darrera! 311 corredors a la línia de sortida i 233 finishers, entre els quals jo J Aupa Neskaaaaaaaaaa!!!

Enhorabona a tots els que van prendre la sortida (sou molt valents!), i a tots els que van arribar a meta. I no vull oblidar-me de dir que dona gust anar pel món i torbar-te ebrencs i catalans per tot arreu. Tampoc vull deixar-me agrair a Rafa la seva ajuda.

Després d’una 5ena posició a la Volta a la Cerdanya (Campionat de Catalunya d’Ultraresistència) i una victòria a la Cursa del Llop (Pujada a Caro), canvio el format “cursa” pel format “vaig a perdre’m pel món amb una motxilla”. Yujuuuuu!!! Ens veiem a la tornada...








Setdellonga 2013

| | 0 comentarios »
La Setdellonga és una marató de muntanya que es celebra a Vilallonga de Ter i forma part del Campionat del Ripollès de Curses de Muntanya. Tinc la gran sort que part del traçat transcorria pel “pati de casa”, molts dels corriols no els coneixia, però més o menys tenia clar per on i com anava cada tram, així que com acostumo a fer, em vaig organitzar mentalment la cursa: fins a Tregurà, fins al Catllar, fins la Roca i Abella avall!

La primera pujada fins al Vedat, d’uns 600+ en 5km em va ficar a lloc. La vaig pujar a ritme suau però constant. La coneixia. Patia per les molèsties que arrossego en un dels soleos, però un cop dalt, i camí de Tregurà vaig deixar de notar incomoditats i ja no hi vaig pensar més. Em notava bé. No tenia cap referència de ningú, ni per davant ni per darrera, ni tampoc coneixia els corredors que anava trobant, així que vaig decidir fer la meva sense encantar-me, camí del Catllar fins a creuar la carretera per canviar de vessant. Portava mitja cursa més o menys així que ja podia passar de contar km fets, a descontar km restants.

Anava molt contenta perquè feia un bon dia, ja m’havia enfangat des d’un principi (ja no feia falta tenir miraments), em notava molt bé l’estómac (en les últimes curses m’ha portat molts problemes), el circuit m’agradava molt, era el primer cop que corria a la Vall (a casa), les cames responien… però a les maratons què he corregut sempre ha aparegut una miqueta (sinó molt) el senyor del bastó, cap al km 25-30, i en aquest cas, aquest punt coincidia amb la duríssima pujada del Morral, d’aquelles de paciència i mans als genolls. Així que amb la mosca darrera l’orella…vaig anar pujant a l’espera d’un baixón que per sorpresa no va arribar!


Seguia un tram de tobogans per corriols molt estrets. Divertit! Volia aixecar el cap però no podia perquè tot i ser un terreny molt corredor i què no té res a veure al que estic acostumada, era molt entretingut de peus i no podia fer gaire cosa més que mirar al terra.

Vaig baixar un altra vegada fins creuar de nou la carretera per enfilar-me cap a la Roca i pujar cap Abella. Sabia que era el moment de la gran clatellada, però no esperava que se’m fes tan dura. Una pujada pistera, llarga i que no dona treva, i que amb 35km a les cames… buff, no s’acabava mai. Vaig distraure’m xerrant una mica amb un corredor de Madritttttt. A la dreta veiem Abella, però la pista encarava fort cap a l’esquerra, fins anar a donar el tomb a prendre per sac!!!!!


Per fi l’últim “repexón” i cap a Vilallongaaaaaaaaa!!!!! Llavors vaig mirar el rellotge i creia que anava bastant per davall de la meva marca, així que vaig decidir fer l’última apretada a veure si aconseguia un bon crono. Creuava l’arc amb 5h11m, 16min per sota del meu temps en marató i 1h5min per davant de la segona classificada.

Igual que hi ha dies que les coses no surten bé, n’hi ha d’altres que si. Sembla que aquest dia va anar tot sobre rodes i la veritat és que estic molt contenta perquè més enllà de la classificació, el crono i l’alegria d’estrenar-me a casa amb una victòria, aquesta marató em ve molt bé per recuperar la confiança perduda i encarar les ultres que ja tinc a tocar. Som-hi cap a la Cerdanya!!!!!

Moltes gràcies a la gent de Vilallonga i enhorabona per aquesta cursa tan bonica, súper ben marcada i amb uns avituallaments molt ben col·locats. Molt recomanable!

I molt important, gràcies Rafa Flores per la teva ajuda i confiança!

122 corredors a la Setdellonga

IV Marató de la Fageda

| | 0 comentarios »

I tornem a la càrregaaaaa!!!! Després d’uns mesos desconnectada de les curses, diumenge vaig tornar a posar-me un dorsal, a la Marató de la Fageda, 43km i 2432md+. En tenia moltes ganes, per diversos motius: perquè sabia que la cursa és maca, perquè amb el CER Trail darrera la bona organització i ambient estava assegurat, per tornar a trobar-me amb Xavi (quina iluuuuu!!!), per veure en quin punt estic i sobretot perquè s’aproxima la feina grossa i m’he d’espavilar!!!

Vaig començar a ritme tranquil. La marató és una distància on no m’acabo de trobar còmoda. Tot i començar suau la primera pujada se’m va entrebancar força i va passar una hora  fins que vaig  sentir-me còmoda. Pensava que tindria millors sensacions pujant que baixant, per qüestions de tècnica, però va ser a l’inrevés, i la baixada de la Cruïlla dels Plans cap a la Fou  anava dient "ai que bé m'ho passo", amb bon ritme i amb ganes.

No anava malament, però no acabava d’anar còmoda. Fins al moment anava amb Xavi i Judit, que la veia molt fresca, així que cap al km24 ella va decidir tirar, i jo vaig veure que el meu ritme era el que portava i no l’havia de canviar. Si algo crec haver après amb el temps és a córrer les meves curses i no deixar-me portar.  Vaig despenjar-me i poc a poc em vaig anar quedant sola, en terreny de ningú, amb la panxa algo remenada i enmig d’un paratge espectacular que invitava a badar una mica; i això és el que vaig fer  fins al cim de la cursa, cap al km33, on vaig convèncer-me a mi mateixa que volia enxampar a qui fos que tingués per davant, que si m’havia sentit bé a la primera baixada, havia d’aprofitar els següents km.

Després de 5h 27min vaig creuar la línia de meta en segona posició. Contenta per moltes coses, però conscient que hi ha feina per fer. Deixant de banda que la Marató em va encantar, m’emporto una lectura més que positiva d’aquesta cursa. Sobretot contenta perquè fa poc menys d’un mes que he tornat a la muntanya i algo de feina ja és comença a notar. Durant la meva estada fora el que més he patit és la falta d’un entorn amb muntanya, que m’ha desmotivat i agobiat, així que ara que ja torno a ser aquí espero que les bones sensacions tornin amb els dies, perquè les ganes hi són totes. A més, conto amb l’ajuda de Rafa Flores, que fica ordre a les meves ganes. Gràcies Rafa!



Aquest any m’he proposat un calendari que em ve molt de gust, amb la Copa Catalana de Curses de Muntanya i algunes ultres molt atractives, com la Volta a la Cerdanya, la G2Haundiak del País Basc i la TransCat. Així que la Marató de la Fageda m’ha servit per recuperar sensacions i veure on sóc.

Crec que la felicitació més gran és per la gent de la Sènia, per haver consolidat la seva marató amb aquesta contundència (perfecta organització, molt ben marcat, avituallaments correctes, bon ambient, van respectar i cumplir horaris (molt d’agrair!)). La més especial és per Manel, Joel i David, i és que sou uns artistessss!!!! L’any que ve torno!!!!! També vull felicitar a Judit Lamas, que aquest any ho està fent més que bé, la seva progressió és enorme i la seva victòria a la Fageda va ser més que merescuda! I en una cursa amb aquesta duresa, crec que a part dels guanyadors, he de felicitar a tots aquells que van creuar la meta, que són 43km per tots!!!!

I ara… a veure-les venir a St. Amand!!!!!!!!