Open Raid X-Race L'Hospitalet de l'Infant - Vandellòs

| | 1 comentarios
Diria que amb l’Open Raid de Vandellòs tanco una llarga tirada d’anar amunt i avall, muntanya i mar, així que, dissabte vaig arribar a Vandellòs amb un aire relaxat i molt de jaja jiji. Dos equips representant l’Extrem, amb noms molt originals XTT1 (Heura i Xavi) i XTT2 (Adrià i Thais).

Tret de sortida i el caxondeo s’acaba ràpid, ja que comencem amb una orientació urbana (2km) molt explosiva on anem a pinyó fix: fita a Ca l’Espelta, fita a Ca la Eva...com a veïns que som, tenim al poble de Vandellòs més o menys apamat. Ens dirigim ràpid a la transició per agafar la btt i ens enfilem Dedals amunt amb un desnivell acusat que fa baixar el ritme a tothom, però que suant la samarreta sóc capaç de pujar montada (i mira que és de lo més costerut que he vist!).

Dalt al mirador neutralitzem el temps i esperem uns minuts fins que ens toca el torn. Tenim per davant un rappel impressionant de 45m, amb unes vistes espectaculars. Una mica tensa al principi, ja que en el tema vertical em fan falta algunes lliçons, començo a descendre uns metres fins baixo a plom, penjadeta com un pernil. ESPECTACULAR!

Activem de nou el crono i pugem fins al mirador en busca del següent mapa, que ens portarà per una ruteta de trekking de 13km per uns matorrals que d’un nidó lo bruts que estan. Com a tivissans i bones cabres que som, no tenim massa problema amb esgarrapar-mos les cames, així que marquem un bon temps i estimo que probablement anem tercers quan tornem a la transició, on recuperem el mapa anterior i agafem la btt per buscar les dos darreres fites que ens portaran al poble (22km). Aquí fem un gran error i marquem un traçat al mapa i n’agafem un altre, així que fins que ens n’adonem regalem uns quants km i de pas ens esbaconem una mica (i al final cap dels dos tenia raó). Rectifiquem fins la transició i allí trobem a Xavi i la Heura, que van de luxe i sembla que són bastant més fins que naltros amb la orientació, així que seguim amb ells fins al final. Ja a la última fita se’ns ve el temps al damunt i arriscant a marcar-la hem de fer l’últim descens una mica a gas i per una trialera no gaire ciclable per a mi. La natació queda anul·lada, llàstima perquè és una disciplina més o menys ben controlada. Marquem la meta i tanquem crono entre rialles, per anar a fer un beure i comentar la jugada amb els pros Benaiges i Sahuqui, líders de l’èlite! Enhorabona! Nosaltres 6è i 7è classificats, 90punts 7h 46min.

Encara que amb molts aspectes a millorar, i que quan l’Adrià estigui en plena forma no li seguiré ni la sombra, crec que fem un bon equip, de raid, i de vida (les esbaconades formen part de la confiança). Però tot i fer un bon equip, Heura el pròxim el faig amb tu vale? Jajaja

Salut i cames...i pedals i cordes.


Zegama sense dorsal

| | 2 comentarios »
Ara fa uns mesos, quan ens vam apuntar al sorteig, sabíem que en cas de tocar-li a un dels dos, l’altre s’estiraria els cabells de l’enveja, i adivineu a qui li va tocar aquest segon paper? doncs a mi! Així que per no patir tant, vaig decidir viure l’altra Zegama-Aizkorri: la Zegama sense dorsal.


Després de fer de guiri per la Kontxa i l’Igueldo, i d’un briefing on s’adivinava el nivell de la cursa, organització i corredors, dissabte vam sopar a toc de pito per veure la final de la Champions en una taverneta basca en companyia d’un grupet de corredors.

El diumenge a les del matí, amb el traçat  ben estudiat i la samarreta de l’extrem, agafo un bus que feia un parell de km d’aproximació, i des d’allí pujo fins al Sant Spiritu (km20) amb un parell de noies que coneixen la zona. Uns 8km 700md+ in a foooondo pel mig de fagedes enfangades (que Kilian va molt ràpid i volem arribar al cim de l’Aizkorri abans que ell). Boscos de conte de fades! El SSpiritu està a petar, i nosaltres seguim 2,5km més fins a l’Aizkorri (1528m), on sembla que no hi càpiga ningú més.

Tots impacients esperant l’arribada dels corredors i comença el degoteig! Espectacle! Espectacular! Per molt que us expliqui, res s’assembla al que es viu allí dalt. Aplaudint i animant i cridant, m’hi vaig deixar la veu mentre pensava que de ser corredor, jo allí paro i em fico a plorar del subidón. Els cracks mundials desfilant un per un: Kilian, Owen, Heras, Favre, Jiménez, Kortazar i la nostra selecció demostrant un gran nivell davant d’un públic entregadíssim. Tenia moltes ganes que arribés el moment de l’Adrià, perque ell també visqués allò, però esperant esperant vaig començar a desesperar: passa el tancacurses i l’Adrià no hi és. A l’organització no el tenen localitzat i no contesta al mòbil. Que faig? Doncs em quedo amb les ganes d’anar cap a l’Andraitz i baixo ràpid cap al SSpiritu, per si s’ha quedat allí al control de pas. Poc abans d’arribar-hi em truca, que li han fet el tall de temps just davant seu i ja és a Zegama. Massa conservador. Està perfecte però ens hem quedat amb les ganes. Arribo a l’avituallament una mica xafadota i uns escaladors bascos (enamorats del Montsant i Llaberia) em baixen fins al poble, on just estan fent els pòdiums. Dutxeta ben guanyada, un mos, i ràpid l’andante cap a casa que tenim fins a Tivissa i més a Barcelona.




Creieu-me quan us dic que la Zegama-Aizkorri no es pot explicar, s’ha de viure.
Visca el Barça, visca l’XTT i a esperar que l’any que ve tinguem més sort!