Córrer o morir

La primavera la sang altera

No sé si ha estat pitjor el remei o la malaltia. Després de la UTF vaig decidir descansar 5dies per donar una tregua als peus (hi havia dos pezunyetes que feien l’amago de saltar) i per fer quatre coses que tenia pendents. La qüestió és que vaig descansar més dies dels que les cames volien i com a conseqüència ara estic algo espitoseta (un horror), que sembla que les cadires tinguin xinxetes. I només falta que allarguin el dia, que faci bon temps i que hagi estat capaç de sobreviure a 105km (s’amplien les possibilitats!). Vull pensar això, que la primavera la sang altera.

Dissabte matí recullo a l’Adrià i veig que m’espera amb el cotxe. Està intrigat en aquell camí que vam veure l’últim dia, així que cap problema, anem cap a Capçanes! Des del poble creuem un parell de vegades el barranc i agafem el camí de les Taules, que puja i puja i puja (bufff) per anar a parar a la Vall de Calàs i des d’allí pedalar fins a la Fou i tornar pel camí de Mas Collet. Com vaig sortir sense rellotge, no sé ni el temps (unes 3h?) ni els km, sol sé que em va passar molt ràpid.

Diumenge ja estava avorrida abans de sortir de casa, anava sola i m’esperaven unes llaaaargues pujades, també btt. Primer que tot vaig anar a veure a la sapeta, a la Font de Vicentó. Grata sorpresa que la pista està arreglada fins al Coll de la Llena, menys pedra solta però segueix fent pujada. La sapeta no hi era, però molt interessant! que les últimes pluges van fer-hi arribar nutrients i la bassa, que ha prosperat força, ja és un ecosistema!. Han crescut moltes algues i els ous han passat a ser microculleretes que s’han dispersat per tota la bassa amb la intenció d’aproximar-se a la entrada d’aigua, que és la zona més oxigenada. De tornada, com encara era aviat, vaig baixar per Fogassos i pujar per Biscorn. Una bona suada i gairebé 4h en total.

Bé, seguirem pedalant que em fa gràcia algun raid i necessito, com a mínim, agafar més confiança amb btt.

I UT de les Fonts

La UTF era un test més que un repte. Volia saber si era capaç de passar dels 40km, que és lo màxim que havia fet. Si ho aconseguia bé, i sinó també. Les exigències eren mínimes i les ganes moltes.

La Nocturneta. La vaig córrer amb Jordi tota l’estona, q bé! a un ritme alegret però molt còmode i disfrutant del silenci i la soledat de la muntanya en bona companyia. Al principi em vaig preocupar una mica perquè tothom havia sortit escopetejat i havíem quedat enrera, però pensant amb tots els km que tenia per davant vaig confiar en aquell ritme. Per creuar el pas d’aigua ens vam descalçar (no volia córrer amb els peus mullats). Els “ànims” (jeje) de la Mònica ens van anar molt bé (que maca!), i el bon ambient dels doverencs també (banda de música inclosa!), i seguint amb el nostre ritmet vam acabar la primera etapa retallant algunes posicions. 23km, 2h 32min.

Trail de les Fonts. Després de 4h mal dormides (vaig anar a triar la llitera del que més roncava de tot l’alberg, bufff) vaig ficar en marxa el crono, el temps que tardés em donava igual, sol volia intentar acabar i això si, controlar la periodicitat amb la que anava menjant. El Montsagre se’m va fer bastant duret, però trobar-me a la Berta a Sant Roc em va fer passar tots els mals :) Per mi el més dur va ser el tram dels 30-35km, on una baixada tècnica important em va trinxar els peus. L’Adrià no es trobava molt bé i tenia el menisc tocat i a partir d’Alfara va venir-se avall, així que em va tocar treballar una mica pels dos durant els següents 15km. Cada carena donava pas a un nou horitzó, un paratge impressionant que donava ganes de córrer per a veure que hi havia darrera del següent cim: la  Punta de l’Aigua, la Moleta…que bonic tot! Ja passada la Font Nova algú ens va cridar per darrera. Taxaaaaan! l’Eduard! Amb l’alegria d’haver-lo trobat vaig fer els últims km amb ritme, tot i el mal de cames i peus. 55km, 10h 27min.

Cursa de les Fonts. Diumenge em vaig aixecar decidida a acabar lo que havia començat. A més vaig tenir sort de tenir bones sensacions ràpid (en la mesura de lo possible) així que em vaig animar i encara que a un ritme baixet, vaig encarar les primeres pujades amb alguns avançaments. La dixosa Coscollosa se’m va atragantar una mica, però anava pensant que patiria més a la baixada que a la pujada, i així vaig arribar dalt. Baixant vaig sentir al noi de darrera que deia “com derrapa la tivissana” jajaja no t’equivoquis! és q no tenia forces per frenar, així que a les baixades, m’hi llençava. Els últims km se’m van fer una mica llargs, corria fatal perquè em feia mal tot, però la il·lusió d’estar a punt d’acabar va fer que no parés. Creuant l’arc, casi em cauen les llàgrimes. 27km, 4h 17min.

Resum UTF: Finisher! 105km, 17h 17min, 1ra sènior. 2llagues als peus, 1contractura a l’esquena, 1bona vomitada al final del trail, -2kg de pes, hematúria per deshidratació, cistitis aguda i una enorme satisfacció personal. Sarna con gusto no pica, i no hay mal que dure cien años (el bon record queda). I per acabar, la meva més sincera enhorabona a l’organització. Impecable! Així com una reverència a Xavi (que està més que fort), un altra a l’Eduard (fantàstic), una picada d’ullet a l’Adrià (orgullosa d’ell) i l’enhorabona a tots els finishers.

https://picasaweb.google.com/105785369917011979931/IUTLesFonts#

Tivissa-Ginestar-Tivissa

Una s’acostuma a fer alguna cosa cada dia i diràs que després costa parar (error!), així que l’aiguat del dissabte em va anar bé i tot, per descansar. De fet volia fer el dia de descans divendres, però amb l’amenaça de pluja vaig acabar sortint 50 minutets rodadors a la pista, per provar les sabatilles noves.

Diumenge vaig quedar amb Xavi i l’Eduard Alonso, en resposta a l’sms “a les 9h al camp de futbol, tirada llarga” del dissabte per la tarde. Vam pujar pel grau de St. Blai fins a Monegrets, des d’allí Coll del Ventall – Biscorn – Ginestar, on vam creuar el poble, per enfilar el camí de tornada pujant per Aspargaries- Mas de Samarra - La Cuna i arribar al poble per St. Blai. Ens vam aturar a la Font i al Salt, que donen gust de veure! I lo bona que està l’aigua!

En total 28,3km en 3h 56min, un ritme suau però molt agradable, segurament per la bona companyia, que xerrant xerrant una va sumant km sense adonar-se. Un plaer córrer amb ells, no fa falta que els ho digui que ja ho saben ;)

Ah! i per la tarde vaig anar (amb cotxe) a veure a la meva sapeta Vicenteta i als seus ous. Un desastre! Ha caigut tanta aigua que va colar per sota de la lona de la bassa, va bufar-la i va aixecar el paviment. Total, que la bassa s’ha trencat i està tota brutota i malmesa. Molts ous han quedat secs i els que aguanten estan molt terrosos. A ver qui sobreviu… La Vicenteta no hi era, segurament s’ha pirat per no veure el desastre jajaja.

Vicenteta

El darrer dissabte me’l vaig fer anar de wash out, amb calçotada i carnaval, tornant al món real amb la calma. A més notava petites molèsties al genoll dret (el fastidiat, el que em porta pel camí de l’amargura) així no vaig fer res fins diumenge, que ja no em podia aguantar de sortir, i vaig decidir agafar la bici. Vaig pedalar ben acompanyada cap a la Serra, i passat el setè km vam agafar un trencant a mà dreta per agafar la ruta del Carrasclet direcció Capçanes. Passant per la font de Sta. Rosalia vam creuar el poble per seguir pedalant cap al Borball deixant a la dreta el pinar dels Frares. Després, com sempre a toc de pito per un dinar familiar, vam fer cap a Capçanes per tornar al poble passant per Guiamets. En total 3h 40min, a un ritme baix perque jo i la btt encara tenim certes desavinences. Falta tècnica i em desmoralitzo bastant. No vaig! però com diria un mestre “volar són hores de vol”.

Dilluns (festiu a Barcelona) ja tenia curiositat per provar el genoll, així que de bon matí vam enfilar-nos per la Garita amb intenció d’arribar fins a Jovara, però que va... quan portàvem 1h 20h aprox, vam decidir arribar-nos a la Font de Vicentó a omplir el botellín. Vam veure algo que jo no havia vist mai, una posta d’ous de gripau, així que el gripau no podia estar gaire lluny, i evidentment camuflat estava, amagant-se de nosaltres. Allí em va sortir la vena biòloga (i a l’Adrià també, que ja l'he fet mig biòleg jajaja), i amb ànsies d’ampliar la meva petita base de dades de fauna i flora tivissana, vam decidir deixar Jovara per un altre dia i còrrer cap al poble en busca de la càmera i quatre trastets més per fitxar el gripau. El vam batejar amb el nom de Vicententa, i ja tinc ganes que sigui dissabte per anar a veure que tal van els ous.

En total sol van sortir 2h 20min de trail, però va ser un matí divertidíssim i el genoll està perfecte. No es pot xalar tant!

Que bonica ets!

Quan vaig mirar el cel, una franja verda el recorria de banda a banda. "Gira't!" em va dir l'Adrià, i darrera tenia una llengua vertical enorme de color verd intens. L'Aurora Boreal. Al·lucinant! Em vaig emocionar fins al punt que se’m van omplir els ulls de llàgrimes. Correns vam anar al mig de la pista d'esquí al cim d'Ounasvaara i allí vam veure com apareixien més i més formes que es movien ràpid de dreta a esquerra fins desaparèixer. Vam montar el trípode i la càmera amb tota la configuració necessària per prendre una foto de l'Aurora (ISO, diafragma, obturador...ens ho havíem empollat!). Alguna foto vam poder treure, però amb contaminació lumínica i quan l'Aurora ja no era tan intensa. Llavors el cel es va començar a tapar, i de Sud a Nord un capó de núvols va cobrir-lo en un tres i no res, com quan s'acaba l'espectacle i corren el teló. En total no més de 10 minuts per disfrutar de algo que mai oblidarem. No hi ha paraules.

Arktikum

Tot lo bo s'acaba, i avui ha sigut l'últim dia a Laponia, així que hem fet bondat. A part de tot l'outdoor de per aquí, també voliem conéixer una mica més la cultura, així que pel matí hem anat a l'Arktikum, el museu d'història de l'Àrtic i de la cultura Suomi, que són els aborígens lapons. El museu també té una part dedicada a com el canvi climàtic està afectant a tot el Cercle Polar Àrtic, i la veritat és que a una se li encongeix el cor quan veu tantes imatges i números. Després hem pensat amb la gent de casa i hem anat a buscar-los un detallet, que sempre fa il·lusió tornar amb les mans plenes.

Per la tarde, i després d'una bona migdiada, hem anat a donar un tomb a peu per damunt del Kemijoki, el riu glaçat que creua Rovaniemi. De fet, per damunt del riu hi ha marcades rutes per motos de neu, esquí de fons, trail, etc.

Lo millor de tot és que avui ha fet una ventada que ens ha deixat tiessos, però ha escombrat el cel i està raaaaaas! això vol dir que d'aquí un ratet ens ficarem unes quantes capes de roba i pujarem al cim d'Ounasvaara a veure si tenim sort amb l'Aurora. Vetllarem, i demà ens hem d'aixecar molt aviat perquè ens surt el vol a les 6h del matí, però solament pensar en tornar-la a veure, m'entra un neguit que em fa passar tots els mals. Quina emoció!!!!

Un banyet fresquet!

9h del matí, truco a les oficines del Sampo i reservo dues places pel creuer del dia. El Sampo és un trencagels jubilat, que els últims 20 anys els ha destinat a fer creuers pel Golf de Botnia, al mar Bàltic.

A les 11:15h hem arribat a Kemi (situat a gairebé 2h de Rovaniemi, direcicó sud). Hem embarcat i el trencagels ha començat a obrir-se pas en el mar de gel. Ens han fet una ruta pel vaixell, ensenyant-nos la sala de màquines, de comandaments i cada racó fins arribar a proa, on hem vist com les plaques de gel s'anaven trencant per deixar-nos pas. Un espectacle!

Després de dinar una sopeta de salmó al restaurant del Sampo, aquest ha fet una parada al mig del mar, i nosaltres ens hem enfundat en uns neoprens especials per prendre un banyet fresquet enmig del Bàltic i els seus icebergs. Ha sigut una sensació molt xula, enmig de tots aquells glaçons de gel m'he sentit com la llimona d'una caipirinha!

Ja fora de l'aigua i sense els tratges, ens han deixat donar un tomet a peu per damunt del mar glaçat. Sona raro no? jajaja mola molt!

Han sigut 5h de creuer inoblidable, a una temperatura més o menys com cada dia, però amb una sensació tèrmica terrible degut al ventet que bufava.

Cel ennuvolat: avui tampoc veurem l'Aurora. Llàstima!

L'hem vist!

Siiiiiiiiiiiiii! Hem vist l'Aurora Boreal!!!! Ahir per la nit vam pujar a les pistes d'esquí d'Ounasvaara i vam buscar un racó per mirar a cel obert. Feia rasquilla però els dos miravem les estrelles en busca de l'Aurora. Hi havia una nebulosa extranya, però no teniem clar que fos allò i de repent: Mira! mira! miraaaa! vam començar a cridar els dos. En un racó de cel va aparéixer com un núvol verd fosforescent que s'anava movent lentament. Al cap de no més d'un minut es va difuminar i es va perdre en la imensitat. Ràpid vam montar el trípode per si es veia un altra vegada, i...siiiii! un altra, i encara una tercera, però no vam aconseguir una foto on es veigués, així que quedarà en la nostra memòria per sempre, com un moment moooolt especial.

Pel que fa al dia d'avui (-12ºC), ens hem aixecat d'hora per anar fins a Urho Kekkonen National Park, situat al Nord Est, a la frontera amb Rússia, a 2h 40min en cotxe des de Rovaniemi, i amb una extensió de ni més ni menys que 2550 km2. Nosaltres hem entrat al parc per la zona de Tankavaara, on es troba la estricta reserva natural de Sompio. Allí ens hem calçat les raquetes i hem intentat la ruta Koopelo, però hem estat 3h per fer tan sols 3km jajaja. És impossible avançar amb tota la neu que hi ha, a més les fites estan tapades per la neu, i ens hem mig perdut més d'una vegada. Al final, hem sortit de la ruta i ens hem menjat el bocadillet mig congelat en una cabanyeta de fusta. Després, agafant l'andante cap a "casa", ens hem trobat dos rens a la carretera. Sembla que estem de sort.

Hem pogut disfrutar de la posta de sol abans el cel no es tapés. Ara està núvol, així que no veurem l'Aurora. :(