III Cursa Panxampla - Alfara de Carles

Ja és ben curiós que mai havia arribat al poble d’Alfara de Carles  per carretera, sempre al més pur estil d’en Panxampla: per la muntanya! Així que diumenge, m’hi vaig estrenar. Hi havia poca representació de l’Extrem Team Tivissa, però la que hi havia era ben bona! A més, després d’un parell d’anys agermanats amb l’Ski Club Camprodon, per fi vam fer baixar cap a les nostres terres a una de les bestioles del ripollès, en Roger Reguant!

La Punta de l’Espina m’encanta, així que vaig sortir a per ella amb ganes. Els primers km anava una mica per damunt del meu ritme (com una boja!) que aviat va resultar insostenible i vaig haver d’afluixar. Per sort, em vaig enganxar a una grupeta que feia molt bona pinta, era un poti-poti de gent de tot arreu que em van estirar fins dalt amb molta comoditat.

El momentàs de la cursa va arribar a les Rases del Maraco, on el vent no em deixava avançar, i en cas de fer-ho no era ni molt menys cap a la direcció on volia! Us prometo que en algun moment vaig tenir por de marxar volant! Així que vaig decidir ficar el cul a terra i avançar uns quants metres arrastrant-me literalment. No va fer el mateix algun senienc, que em va deleitar amb una exhibició de vol casolà! (encara ric ara).

Entre rialles vam arribar a la famosa tartera. Oh! Ben guanyada fama! Tan debò no s’hagués acabat mai! Allí el senienc va embogir i va desaparèixer per davant, però a canvi, vaig coincidir amb Javi (genial!) amb qui vaig disfrutar una boníssima baixada tècnica fins la Font del Bosc Negre. Anàvem ben embalats, conscients que amb un mal peu ens jugàvem la dentadura, però no volia afluixar perquè no sabia res de les meves companyes, així que per si de cas, jo anava tirant.

Per la zona del Toscà anava bastant concentrada, perquè quan em començo a cansar se’m dona bastant bé ensopegar, i em resistia a afluixar. Al Pas de Peret vaig arribar-hi amb la sensació que la feina dura estava feta, i que el traçat que quedava era un intent d’arribar al poble salvant la carretera el màxim possible. Creuar les oliveres va ser una mica pesat (sobretot per la pendent positiva), però sota la meva opinió l’aproximació al poble va estar ben aconseguida. Un bon esforç de l’organització!

En els últims km em van acompanyar un grup de btteros (gràcies!) que em van distraure del patiment de cames, i sense haver vist cap companya en tota la cursa, vaig creuar la línia de meta! Primera fèmina! Molt contenta! 23km 1600+ 3h11m.

I cap a la dutxaaaa! Que cada cop això de comentar la jugada al vestuari és més entretingut!  Després, l’olor de la fideuà  ens va portar pels carrers del poble fins al casal. Moltíssimes gràcies Diego i Javi per la companyia! Amb gent com vosaltres dona gust! Agraïdíssima al Roger, que va  fer un carrerón (9è 2h42m) en la que espero que sigui la primera de moltes curses més a nostra casa! I una cosa si que he de dir: que al meu runner preferit el vaig trobar a faltar! Així que a la Transvulcania no te’m trauràs del damunt!

I acabo ja donant l’enhorabona a l’organització. Encara que els avituallaments no van ser despampanants, no vaig trobar res en falta. Felicitar-los per oferir un circuit tant espectacular,  pel bon marcatge (i mira que amb aquell vent i per aquells crestalls hauria pogut ser una tortura!) per la feina feta a la muntanya, pel bon ambient i per tot en general! I com no, felicitats a les cuineres!

Conteu amb mi per l’any que ve!
Salut i kms!