Goierriko 2 Haundiak 2013

| | 1 comentarios
Goierriko2Haundiak 90km 6000+ 15h56 5ena classificada. En un segon sóc capaç de fer venir mil imatges al meu cap, i fàcilment s’em fiquen els pèls de punta. Sembla extrany que tot el patiment hagi quedat tan ràpid a un segon pla...







La tempesta elèctrica va retrassar una hora la sortida. Abans de començar a córrer, una dansa basca ballada sota l’arc, just davant meu (si al noi se li escapava el peu me l’enxufa en tota la cara) va fer reviure i engrandir tot allò què sents quant saps que l’has liat per ser on ets, que t’espera una trompada grossa i que tot i això, l’únic que desitges es començar a córrer i alliberar l’emoció continguda.

Primers kilòmetres a ritme de pirats! I molt d’ambient al pas pels pobles de Zaldibia (km 7) i Larraitz (km19). Buff...


Al Txindoki (km23, 1338m) la tempesta ens va fer vorejar el cim per un coll tan dur que invitava a plegar. Vaig començar a trobar-me molt malament i a plantejar-me plegar. Però plegar no era pràctic perque estàvem a prendre per sac. Vaig decidir no pensar i tirar amunt. Creuant l’impressionant bosc d’Aralar (km 35-50) no podia parar de pensar que em sabia molt greu no veure-hi més enllà del meu frontal, i amb la llum del dia vam arribar a Etxegarate (km 50 i punt de vida) on mentalment vaig ficar el contakm a 0.

A l’horitzó va aparèixer l’Aizkorri, és a dir, havíem d’anar tan lluny i tan amunt com ens arribava la vista. El pas per San Adrián duríssim i preciós (km 59), però l’Aizkorri (km 62, 1520m) buaaa, espectacular!!!! No entenia com hi havia tanta gent caminant tan panxa per aquells cims quan jo anava que no m’hi veia de cap ull, em trobava fatal i a sobre m’estava rostint com un pollastre!

Els següents km van ser una petita tortura per arribar a meta, amb un sol abrasador i un perfil trencacames. Però entrant de nou a Beasain vaig tenir la sensació que les cames tornaven a prendre vida. Estava supercontenta, havia lluitat molt contra mi i havia guanyat! Em va invadir una sensació d’alegria quan vaig veure que s’acumulava gent a banda i banda del carrer, però sobretot quan vaig veure als “meus”: el Roger, 22è amb 13h25 primer català en creuar l’arc; i l’Edu, la princess, Narcís i la Heura que ens havien estat seguint tota la nit. Trobar-los a cada avituallament va ser com fer moltes curses de 10-15km enlloc d’una de 90km. És impossible explicar tota la feina que van fer. Moltes, moltes i moltes gràcies!!!!!! Igualment, és impossible parlar de Xavi. Córrer amb ell és un autèntic plaer!

I quan creues l’arc de meta... et sents invencible! Probablement qualsevol persona que t’estigui veient pensarà que el teu aspecte és penós i deplorable, però tu et sents un superheroi! Superheroi dels teus somnis, perquè saps que ho has donat tot, t’hi has esforçat, has patit i has seguit endavant, i finalment ho has aconseguit. T’has superat a tu mateix. Saps que has buidat les cames, que has desmanegat el cos, però que tornes a casa amb les piles carregades. I això és el que enganxa d’aquest esport, que t’ajuda a creure que si pots lluitar per això, has de poder lluitar per tot.

La G2H (així com la Ehunmilak pels més valents), queda per mi com una cursa molt i molt recomanable. Exemplar. 1200 voluntaris, 400.000€ de pressupost. 1trailer d’ampolles d’aigua per als corredors, uns avituallaments molt i molt treballats, amb una organització potentíssima al darrera! 311 corredors a la línia de sortida i 233 finishers, entre els quals jo J Aupa Neskaaaaaaaaaa!!!

Enhorabona a tots els que van prendre la sortida (sou molt valents!), i a tots els que van arribar a meta. I no vull oblidar-me de dir que dona gust anar pel món i torbar-te ebrencs i catalans per tot arreu. Tampoc vull deixar-me agrair a Rafa la seva ajuda.

Després d’una 5ena posició a la Volta a la Cerdanya (Campionat de Catalunya d’Ultraresistència) i una victòria a la Cursa del Llop (Pujada a Caro), canvio el format “cursa” pel format “vaig a perdre’m pel món amb una motxilla”. Yujuuuuu!!! Ens veiem a la tornada...