Pyhä-Luosto National Park

| | 0 comentarios »

A 116km de Rovaniemi es troba el Parc Nacional de Pyhä-Luosto, que és on hem anat avui a fer una mica d'esquí nòrdic. Quan hem sortit de Rovaniemi anàvem tapats com a cebolletes, xq feia ventisca i nevava amb força, i no sé en quin moment ha sortit el sol i ja s'ha quedat per tot el dia. Fantàstic! perque ens ha permès veure el paisatge amb un altre to, però hem suat com a porquets.

Ens hem apropat al Parc Nacional per la part de Luosto, on hem començat una ruta d'esquí nòrdic d'uns 18km. Al principi, tant d'esquí alpí, no ens feiem amb aquest tipus d'esquís, i ens hem emportat algun que altre pinyo important, però després ja hem anat fent. El paisatge era impressionant i es sentia el silenci, que sol s'interrompia quan algun arbre decidia que ja no podia més amb la càrrega de neu i li queia tota.

Hem parat a fer un mos (portavem bocadillets a la motxila), i a fer alguna foto, perque és taaaaan bonic, que jo vaig tot el dia mirant per tot arreu, intentant guardar tot el que veuen els meus ulls, per quan me queixi de la vida, me'n recordi que moltes vegades tinc molta sort i no me'n adono. Tornant cap a casa, hem vist la posta de sol i jo ja he caigut rendida i m'he adormit al cotxe. En total han sigut unes 4h llargues de ruteta.





D'aquí un ratet ens enfundarem de nou i sortirem a la muntanya a veure si veiem l'aurora boreal. No crec (perque encara que el cel està ras, no sé si fa prou fred), però per si de cas, sortirem. Demà us ho explico!

Ounasvaara - Hihtokeskus

| | 1 comentarios
Per començar bé el dia, ens hem adormit. Amb això del canvi d'hora, l'Adrià ha ficat malament el despertador i no ha sonat. Així que ens hem despertat més tard del que hauriem volgut i hem fet un canvi de plans. Enlloc dels esquís hem agafat les raquetes i ens hem apropat a Ounasvaara, una zona de bosc molt propera a Rovaniemi, amb un petit cim de tan sols 203m d'altitud. Tots els arbres estan coberts de neu, sembla que hagin tirat nata, tot de formes arrodonides. Avui tampoc fa massa fred, entre 0ºC i -5ºC.


Durant gairebé 3h hem anat agafant camins, caminets i alguna que altra inventada de camí. L'escenari és preciós i el cel pren una llum diferent. Des del cim de Ounasvaara es veu Kemijoki, el riu que travessa la ciutat i que ara mateix està completament glaçat.

Més tard ha començat a nevar, així que hem anat a dinar. Per la tarde, hem anat a Hihtokeskus, un àrea d'esquí de fons situada a l'altra vessant de Ounasvaara. Quan hem arribat la llum que hi havia era màgica, una combinació de blancs, taronges i liles que ens ha deixat encantats. També hem al·lucinat amb els tobogans que hi ha per saltar amb els esquís. Al llarg d'una hora i poc més, hem caminat una mica per les pistes d'aquesta zona, i com no, ens hem liat pel mig del bosc. Al final hem hagut de treure el frontal, encara que el reflex de la neu fa que s'hi vegi prou bé.

És l'entorn que veniem buscant. Una passada!





Bcn - Riga - Helsinki - Rovaniemi

| | 2 comentarios »

Per fi som a Rovaniemi! i dic per fi, perque ahir no ho veia tan clar. Després de canviar-nos quatre vegades el vol, vam sortir de BCN amb 2h 30min de retràs, motiu pel qual ja ens van avisar que a Riga perdriem l'escala a Rovaniemi, i que a sobre no hi havia cap vol cap a Rovaniemi fins avui.

A les 12h de la nit arribavem a un hotel del centre de Riga, i 4h més tard ens hem aixecat per anar cap a l'aeroport a agafar un vol direcció a Helsinki, i des d'allí un cap a Rovaniemi.

Quan hem arribat, el xoc tèrmic ha estat important, encara que sol estem a -4ºC (25ºC de diferència amb Barcelona). Aquí diuen que avui fa bon temps...(la setmana passada estaven a -30ºC). Hem llogat un cotxe, hem anat cap a l'apartament i després al super. Ja tenim la nevera plena!

Aquesta tarde hem anat a una oficina de turisme, per agafar una mica d'informació i fer alguns plans pels següents dies. Després hem visitat Santa Claus's Village, un lloc amb encant, on hem conegut a Papa Noel, que ens ha parlat en català.

Demà segurament toca ruteta amb esquis.
He sopat com una reina.
Estic rebentada.
PD: A l'Adrià li ha tocat Zegama!!!!!

67ºN 26ºE

| | 1 comentarios
A falta d’un dia, la maleta està casi feta: toooota la roba tèrmica i tècnica que tinc, i de material, únicament les raquetes. Destinació: Rovaniemi, capital de la regió finesa de Laponia.  Situada a l’Europa del Nord, constitueix el límit del Cercle Polar Àrtic.
Allí el dia ja ha crescut, i té 10h de llum (el mínim són 6h al desembre i el màxim 24h al juliol), però els 67º de latitud fan que la temperatura mitja del mes de febrer sigui de -12ºC (amb mínimes de fins a -37ºC). Aquest mes és l’últim dels considerats òptims per veure l’Aurora Boreal, un fenòmen atmosfèric causat per la velocitat dels ions despresos pel sol en els límits del camp magnètic terrestre. Un espectacle que fa temps que em captiva, i que ja fa dies que em té el cor en un puny pensant si en la nostra estada es donaran les condicions idònies per veure-la. Sortirem cada nit a veure el cel! Em fa moltíssima  il·lusió.
No menys il·lusió em fa la idea de navegar pel Bàltic en un trencagels, un vaixell que s’obre pas pel golf de Botnia en un mar d’icebergs, on existeix també la possibilitat d’enfundar-se en neoprens especials que permeten prendre un banyet fresquet en aquestes aigües glaçades.
Intentarem arribar a la regió de Kainuu,  fronterera amb Russia, per practicar esquí de fons en paratges espectaculars, així com al Parc Nacional de Patvinsuo i l’Àrea de Ruunaa creuant amplies zones de taigà i rius de gel. Per la zona occidental, esperem tenir la possibilitat d’allargar-nos fins als fiords suecs, que tan ens criden l’atenció.
Com veieu, 8 dies se’ns faran curts, i més tenint en compte la virtut de ficar-nos en grans fregaos (veáse el tomet en btt per les Hèbrides escoceses). Segur, que ens passarà alguna cosa extranya, sinó, no seríem nosaltres. Qui sap si ens atacarà un reno o si una morsa gegant ens enfonsarà el vaixell...Sol de pensar-ho ja tremolo! És com quan entres a La Casa del Terror, que no saps per on et sortirà el muerto!
Intentaré utilitzar el blog com a Quadern de Bitácora, això, si abans no m’han caigut les mans a peces per culpa del fred. Que comenci l’aventuraaaaaaaaaaaa!



Caminar per Tivissa

| | 0 comentarios »
Els caps de setmana són curts i s’han d’aprofitar al màxim! Dissabte matí no vaig tenir més que 1h, això si, amb la millor companyia del món, per anar a donar un tomet ràpid per la Llena, Monegrets i St.Blai. Els previs a la calçotada del dia, no em van deixar més temps.

Diumenge havia de triar, entre anar a una de les caminades que es fan al poble, o anar a córrer. El bon ambient d’aquestes caminades i lo agradables que resulten van fer que intentés, una vegada més, exprimir el temps al màxim. A les del matí vam sortir del parc de bombers enfilant-nos Maula amunt, per agafar el barranc de Vallonga, passar per Simetries i pujar per Penaroja, tornant al poble per St.Blai. En total, in de caminar, amb paradeta per esmorzar, i alguna que altra explicació divulgativa de Quimo. Per arrodonir-ho, una de les àguiles cuabarrades que fan niu al terme es va deixar veure.

Per la tarde, encara va quedar-me una mica de temps per fer la volteta que no havia pogut fer divendres. in, a bon ritme perquè mentre pujava la Llena per la banda del grau, l’ombra del sol m’anava escombrant per darrera. Es feia fosc.

No és més ric qui més té

| | 0 comentarios »
No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Com sempre, arribo els divendres a casa amb el gran subidón, tiro la bossa i vaig a canviar-me la roba de ciutat (que dic jo) per la de muntanya, per anar a córrer un ratet. Ma mare m’entreté (que té ganes d’explicar-me la seva última escapada) i quan m’adono, són les Correns vaig a córrer ;) , i com ja no em queda molt temps per fer la ruteta de frontal que volia, decideixo quedar-me a la pista, a fer alguna sèrie. Al principi tinc els llums del camp, però després me les tanquen.

Lluna plena que dibuixa la silueta de les muntanyes, cel estrellat on s’endevinen algunes constel·lacions, olor a terra i herba mullada, foscor i silenci. Sol sento el meu respirar i la terra que xafo. És “el meu moment”. M’encanta. No hi puc fer més.

Ja porto una horeta, però li robo uns minuts més al rellotge. Em quedo una estona quieta, apreciant l’escena, però vaig amb calça curta i m’estic refredant, així que ràpid cap a casa, una dutxa, un mos i cap a salsa. Genial!

Ca macu

| | 0 comentarios »

Ahir diumenge vaig tornar a sortir per Collserola, amb la intenció de buscar alguna de les senderes que el dia anterior m'havien explicat. Sortint des d'Esplugues, vaig agafar la mateixa sendera que el dia anterior per pujar fins la carretera de les aigües. Passant el Turó d'en Cors vaig vorejar l'antiaèria per seguir per la pista durant una bona estona, rodant a ritme renegat perque allò era prou avorrit. Un camí trencant a mà esquerra em va pujar fins a l'Observatori Fabra, i des d'allí vaig enfilar-me fins al Tibidabo i la Torre de Collserola, on vaig fer un descansillo al mirador per menjar-me un grapat de fruits secs que havia ficat a la bossa. Des del cim de Barcelona, vaig entreveure, enmig de la contaminació, cada un dels edificis emblemàtics de la ciutat. No és lleig del tot, és prou macu!

L'antena antiaèria al fons deixa a mà esquerra la ciutat i a la dreta el Vallès.

Vaig dubtar si seguir direcció Vallvidrera, o donar mig tomb per la Rabassada, però al final, les ganes de fer una mica el jabalí, em van fer decantar per una sendera prou dreta, que no m'importava on fés cap. La sendereta va anar degenerant, i crec que al final vaig acabar passant per una claveguera o algo semblant jajaja.

Torre de Collserola

Finalment vaig sortir a la Bonanova, i des d'alli, una mica d'orientació urbana fins a casa. in de bona feina, però algo avorrideta.




A falta de pan buenas son tortas

| | 0 comentarios »
Aprofitant el cap de setmana a Barcelona per motius de feina, ahir vaig quedar amb una amiga que sempre em diu "no entiendo porque no te quieres quedar nunca". Doncs avui mentre anava rodant per Collserola pensava "pues yo no entiendo com es podeu quedar aquí".

Sortint de la feina, he aprofitat una sendereta que em queda allí mateix, per enfilar-me muntanya amunt fins arribar a la carretera de les aigües. Gent a peu, corrent, passejant lo xuxo, amb bici...allò sembla la rambla! I jo que sempre corro sense música perque m'agrada sentir la muntanya, avui anava amb l'mp3 a tot trap. 

Passant pel club de golf, he arribat a l'antena antiaèria, on volia fer alguna foto, però la polució era tal, que sol es veia una mena de boirum marró que enterenyinava la ciutat. Quin fàstic, tot lo dia respirant esta porqueria! Seguint la pista he anat cap a la zona de St. Pere Màrtir i després cap al Turó d'en Cors, on un corredor m'ha explicat un parell de caminets de per allí, que demà vull anar a investigar. Una sendera ben dreta m'ha baixat fins la zona de Can Caralleu, des d'on m'ha estat fàcil creuar part de la ciutat per arribar a casa. En total 2h 41min, menys del que hauria volgut però Barcelona ja ho té això, que sempre et fa anar a toc de pito, i tenia pressa perque havia quedat per dinar.

La veritat és que la sortideta en si no m'ha agradat, però és lo que hi ha, i com bé diu la capçalera: a falta de pan buenas son tortas.
| | 2 comentarios »
Em dic Thais Pentinat i vaig néixer a Tivissa el 3 d’Agost de 1984. Amb les llicenciatures de Biologia i Bioquímica de base, he seguit la meva formació professional amb màsters en Biologia Experimental i Biomedicina. Actualment tinc la sort i el plaer de treballar en la meva tesi en Biomedicina, en els laboratoris de recerca d’un centre clínic de renom.

Inquieta des de sempre, he practicat múltiples esports i disciplines (des de la dansa fins al handbol, passant per la natació i el futbol entre d’altres), però la muntanya m’ha anat captivant a poc a poc, fins convertir-se gairebé en un estil de vida. Curses de muntanya, btt, raids, vies ferrades i esquí m’aporten la força i seguretat necessàries per tirar endavant qualsevol projecte. El poc temps lliure que em queda intento disfrutar-lo amb altres aficions com la gralla, la fotografia, la lectura, la botànica i darrerament la salsa.

Amb la força de voluntat com a virtut, lluito els objectius fins al final, ja que considero una derrota no intentar-ho; i entenc el fracàs com una mala aproximació i una oportunitat d’aprendre. A partir d’aquí, m’és fàcil creure que res és impossible. IMPOSSIBLE IS NOTHING.