VI Olla de Núria

| | 0 comentarios »

Feia dies que no tenia aquesta sensació de nervis a l’estómac i m’agrada, però aquell ratet d’espera amb aquelles pessigolles a la panxa i el no parar quiet, no deixa de ser un mal rato on esperes ansiós el tret de sortida.  Estar al Santuari de Núria i mirar els cims, les crestes i les muntanyes que l’envolten ja és per ficar-se nerviós, i més, si saps que en qüestió de minuts hi passaràs esbufegant. L’Olla és una de les curses del MRNIC (Mountain Running International Cup) caracteritzada per la bellesa del seu entorn i per mantenir el 80% del seu recorregut per sobre dels 2700m (i jo tenia una mica de por de patir-ne les conseqüències).

Vaig fer l’olla fa un parell d’anys, i sabia com se les gasta la pujada al Puigmal (2913m). És preciosa, però s’atravessa de valent, sobretot en el segon tram. Per sort, arribant al cim comences a trobar gent i això dona ànims per arribar tan amunt com faci falta. Des d’un bon principi vaig intentar col·locar-me amb un grup que m’estirés, i la veritat és que amb els companys que em trobava va ser un estira i arronsa prou còmode. Dalt al cim feia fred, 4ºC i amb el vent la sensació tèrmica era de -2ºC, però jo no notava res, sol el cor bategant amb força i les cames treballant després dels 1000m+ en 5km.

Amb el tram cap a Finestrelles (2829m) em vaig començar a divertir i trobant-me bé vaig començar a avançar. Tot és pedra i la vegetació és escassa, però és un terreny divertit, on has d’anar molt concentrat però alhora és força corredor. El final de les pujades se’m feia una dur, sobretot de cames, però a les baixades cada cop m’hi trobava més confiada. Fa un temps pensava que pujava millor que no pas baixar, però després de la baixada de l’Eina (2775m), crec que se’m comencen a donar millor les baixades jejeje i recordant alguns trams on tallava el camí pel recte, més que creure-ho o confirmo.

Entre l’Eina i el Noufonts (2867m) vaig trobar el Roger, el meu avituallament i el de moltíssims corredors més! Ja tenia l’estómac tancat així que més que sòlid o líquid, per mi l’avituallament va ser psicològic i vaig encarar el Noufonts amb moltes ganes. I del Noufonts cap al Noucreus (2799m) i a rematar-ho tot al Font Negre (2722m), on l’últim tram de la pujada el tinc ben grabat al cap, i a les cames! Quin mal! Això sí, passat aquest cim, sabia que tot era costa avall. No és gens fàcil baixar gairebé 800m+ en poc més de 4km, i els genolls han de treballar moltíssim, i amb tota la cursa que portava, baixar també va ser dur, però tan divertit, que sol recordo el bé que m’ho vaig passar tirant pel dret sempre que es podia i pensant que ja no feia falta que guardés cap força per a res, que lo següent, ja era la línia de meta.

Després de 3h31m vaig creuar l’arc darrera de 7 noies de les quals sols n’havia vist una i de lluuuuny! Amb això vull dir, que si jo, que em vaig notar bé i vaig tenir bones sensacions, em va donar la sensació que no vaig anar massa encantada, com van anar elles?????? :O I totes de casa! Molt de nivell al nostre territori! (…només cal mirar els skygames!)

Ara… el pròxim cop que em fiqui el dorsal ja serà el gros, el repte, l’objectiu, a qui dedico els meus entrenaments i sobretot, a qui destino uns minutets diaris a pensar “els per-que-sí”. Ui mare…

Cursa Pedraforca-Saldes

| | 1 comentarios

Clec-clec, clec-clec, clec-clec feia la porta mentre l’intentava obrir amb el pestell passat, ...i és que a les 6am del matí (hora en que en Pere i en Moi em van recollir per casa) encara anava mig endormiscada. Camí de Saldes, Txarango em va despertar.

No vaig decidir fins a meitat setmana que aniria a fer la mítica Cursa Pedraforca-Saldes, una de les proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya. De fet, no la tenia ni present al calendari, perquè és una cursa molt diferent del que en aquest moment tinc en ment. D’altra banda, mai havia fet el Pedraforca i em venia de gust.

Efectivament no és una cursa de les meves, però vaig sortir tan boja com la resta, per buscar un bon lloc per enfilar la sendera i, a poder ser, evitar el tap. Vaig arribar al mirador (km4) en 2na posició, i amb la I·lusió que em va fer trobar a la Marta (cridant com una boja!), inclús em vaig animar i tot. Però a partir d'allí la cosa es va torçar i les cames es van convertir en dos garrots que no anaven de cap manera. Vaig perdre la 2na posició, la 3ra i la 4rta, i amb elles també vaig perdre una mica la moral. Veient que la cosa no anava bé vaig decidir que intentaria aguantar la posició o perdre'n quantes menys millor, i que això ja seria molt. I així vaig arribar dalt. 

La grimpada (que tan sentir-ne a parlar em feia respecte), va resultar ser més senzilla del que esperava, i el paisatge presumeixo que era espectacular, però no vaig aixecar el cap ni un moment que entre el patir i les pedres lo més fàcil era anar a terra.

A l’enforcadura  (km8,5 aprox) vaig veure que la noia del davant es mirava la tartera amb respecte, i que més avall tenia la 3ra noia patint les relliscades. Llavors vaig pensar: o aquí o a cap lloc!, així que vaig llençar-me a la tartera sense por. Vaig anar per terra unes quantes vegades, però era moooooolt divertit. Si algú m’hagués mirat uns segons hauria pensat que allò tenia més de folklore popular que de cursa: uns metres clavant talons, uns altres de cul, uns altres patinant, o saltant, o lo que pogués! que allí s’agafa ritme i quan t’adones no hi ha manera de parar. Ja us dic, mooolt divertit! Igualment, també va ser divertidíssim el tram de bosc que baixava fins al poble. Ja no era pedregós, però s’havia de mirar molt bé on ficar els peus i tenir cura de totes les arrels, branques i sortints.

Amb 2h36min vaig fer els 13km i 1300+ i vaig creuar de nou l’arc, aconseguint la 3ra posició, que és molt més del que hauria esperat uns km enrera, així que contenta per com va acabar tot després de patir el que havia patit pujant! La veritat és que no vaig gestionar bé la pujada, i vaig començar a un ritme que no vaig poder aguantar. La baixada…mmm…crec que no la vaig gestionar, i més aviat va ser ella qui em va gestionar a mi jajajaajajaj

Una cursa molt recomanable, i encara més recomanable anar-hi d’excursió! que és el que tinc ganes de fer per gaudir de tot l’entorn que anant amb el cap cot no vaig poder disfrutar.

Trobar-me a l’Eduard i la Marta em va fer molta il·lusió, però el que més il·lusió em va fer va ser quan escalfava i vaig sentir una veu que deia “mira! de Tivissa!”. M’encanta passejar pel territori amb el nom del meu poble estampat a la samarreta. Sóc molt de casa meva! ;) Com no, a part d’agraïr a l’organització el fet de no trobar res en falta, i a les meves companyes el bon ambient, també he de donar les gràcies a en Pere i en Moi pel bon matí que vaig passar i pel ratet que em van haver d'esperar. Gràcies nois! ;)


Trail Duextrem Amposta

| | 0 comentarios »

El passat 18 de juny vaig fer la cursa Trail del Duextrem d’Amposta. No era una cursa que tingués al calendari i vaig decidir-me a última hora, però m’alegro d’haver-hi anat.

Tot i la matinada que suposa anar a Amposta a córrer una cursa, el camí va ser força distret i divertit, i és q amb Tomàs…no pot ser d’altra manera. Quin fart de riure! Té discurs per tot i a tot li troba el punt.

Quan vam arribar a lloc vaig quedar sorpresa per les instal·lacions a la finca del Cabiscol, era la Ponderosa en versió Ampostina! Amb el tret de sortida també vaig quedar sorpresa, va ser una espècie de cross on els primers km recorrien la finca buscant la sendera que ens ficaria a tots a lloc. El ritme era exagerat! Sabia que no duraria més de 3km, que és on el desnivell començava a apretar, així que vaig intentar aguantar i beneficiar-me de ser al mig d’una grupeta que estira amb força. Amb l’inici de la primera pujada el ritme va afluixar i poc a poc vaig anar entrant amb cursa. No veia cap companya i anava fent sense referències.

Fins al km15 vaig anar fent, més o menys…Xavi anava sobradíssim i jo intentava seguir-lo tan com podia sense afluixar, però la veritat és que està intractable, no sé que li passa però on jo esbufego ell va xiulant. Me fa por! La xafogor era enorme, però no vaig ser conscient dels beneficis dels núvols fins que va sortir el sol, aproximadament quan rondava el km15. La clatellada va ser important i el meu ritme va caure en picat. Emprenia ja l’última pujada, i des d’allí vaig veure la Lucía a un parell de minuts, així que no em podia encantar!

També anava fixada amb que havia de passar pel Cristo aquell que tenen al cim, i guardava les poques forces que em quedaven per intentar arribar-hi lo més dignament possible. Al final, veient que el deixàvem a un costat i que ja encarava la baixada fins a meta, vaig soltar-me i vaig respirar tot lo tranquil·la que sentir-se perseguit de prop em va permetre.

Contenta de creuar la línia de meta en primera posició i més contenta encara de que el tàndem amb Xavi funcioni tan bé. 21km 1200+ 2:51:09


Bon marcatge, avituallaments suficients i molt bona organització, perquè tot lo tinglado que hi havia allí montat és una feinada a tenir en conte. Moltes gràcies! Un plaer compartir el dia amb Eduard i Tomàs i felicitar a l’equip de btt de Tivissa que formen un grup que dona goig!

Salut i cames!