Cursa Pedraforca-Saldes

Clec-clec, clec-clec, clec-clec feia la porta mentre l’intentava obrir amb el pestell passat, ...i és que a les 6am del matí (hora en que en Pere i en Moi em van recollir per casa) encara anava mig endormiscada. Camí de Saldes, Txarango em va despertar.

No vaig decidir fins a meitat setmana que aniria a fer la mítica Cursa Pedraforca-Saldes, una de les proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya. De fet, no la tenia ni present al calendari, perquè és una cursa molt diferent del que en aquest moment tinc en ment. D’altra banda, mai havia fet el Pedraforca i em venia de gust.

Efectivament no és una cursa de les meves, però vaig sortir tan boja com la resta, per buscar un bon lloc per enfilar la sendera i, a poder ser, evitar el tap. Vaig arribar al mirador (km4) en 2na posició, i amb la I·lusió que em va fer trobar a la Marta (cridant com una boja!), inclús em vaig animar i tot. Però a partir d'allí la cosa es va torçar i les cames es van convertir en dos garrots que no anaven de cap manera. Vaig perdre la 2na posició, la 3ra i la 4rta, i amb elles també vaig perdre una mica la moral. Veient que la cosa no anava bé vaig decidir que intentaria aguantar la posició o perdre'n quantes menys millor, i que això ja seria molt. I així vaig arribar dalt. 

La grimpada (que tan sentir-ne a parlar em feia respecte), va resultar ser més senzilla del que esperava, i el paisatge presumeixo que era espectacular, però no vaig aixecar el cap ni un moment que entre el patir i les pedres lo més fàcil era anar a terra.

A l’enforcadura  (km8,5 aprox) vaig veure que la noia del davant es mirava la tartera amb respecte, i que més avall tenia la 3ra noia patint les relliscades. Llavors vaig pensar: o aquí o a cap lloc!, així que vaig llençar-me a la tartera sense por. Vaig anar per terra unes quantes vegades, però era moooooolt divertit. Si algú m’hagués mirat uns segons hauria pensat que allò tenia més de folklore popular que de cursa: uns metres clavant talons, uns altres de cul, uns altres patinant, o saltant, o lo que pogués! que allí s’agafa ritme i quan t’adones no hi ha manera de parar. Ja us dic, mooolt divertit! Igualment, també va ser divertidíssim el tram de bosc que baixava fins al poble. Ja no era pedregós, però s’havia de mirar molt bé on ficar els peus i tenir cura de totes les arrels, branques i sortints.

Amb 2h36min vaig fer els 13km i 1300+ i vaig creuar de nou l’arc, aconseguint la 3ra posició, que és molt més del que hauria esperat uns km enrera, així que contenta per com va acabar tot després de patir el que havia patit pujant! La veritat és que no vaig gestionar bé la pujada, i vaig començar a un ritme que no vaig poder aguantar. La baixada…mmm…crec que no la vaig gestionar, i més aviat va ser ella qui em va gestionar a mi jajajaajajaj

Una cursa molt recomanable, i encara més recomanable anar-hi d’excursió! que és el que tinc ganes de fer per gaudir de tot l’entorn que anant amb el cap cot no vaig poder disfrutar.

Trobar-me a l’Eduard i la Marta em va fer molta il·lusió, però el que més il·lusió em va fer va ser quan escalfava i vaig sentir una veu que deia “mira! de Tivissa!”. M’encanta passejar pel territori amb el nom del meu poble estampat a la samarreta. Sóc molt de casa meva! ;) Com no, a part d’agraïr a l’organització el fet de no trobar res en falta, i a les meves companyes el bon ambient, també he de donar les gràcies a en Pere i en Moi pel bon matí que vaig passar i pel ratet que em van haver d'esperar. Gràcies nois! ;)