Zegama sense dorsal

Ara fa uns mesos, quan ens vam apuntar al sorteig, sabíem que en cas de tocar-li a un dels dos, l’altre s’estiraria els cabells de l’enveja, i adivineu a qui li va tocar aquest segon paper? doncs a mi! Així que per no patir tant, vaig decidir viure l’altra Zegama-Aizkorri: la Zegama sense dorsal.

Després de fer de guiri per la Kontxa i l’Igueldo, i d’un briefing on s’adivinava el nivell de la cursa, organització i corredors, dissabte vam sopar a toc de pito per veure la final de la Champions en una taverneta basca en companyia d’un grupet de corredors.

El diumenge a les 8h del matí, amb el traçat  ben estudiat i la samarreta de l’extrem, agafo un bus que feia un parell de km d’aproximació, i des d’allí pujo fins al Sant Spiritu (km20) amb un parell de noies que coneixen la zona. Uns 8km 700md+ 1h 24min a foooondo pel mig de fagedes enfangades (que Kilian va molt ràpid i volem arribar al cim de l’Aizkorri abans que ell). Boscos de conte de fades! El SSpiritu està a petar, i nosaltres seguim 2,5km més fins a l’Aizkorri (1528m), on sembla que no hi càpiga ningú més.

Tots impacients esperant l’arribada dels corredors i comença el degoteig! Espectacle! Espectacular! Per molt que us expliqui, res s’assembla al que es viu allí dalt. Aplaudint i animant i cridant, m’hi vaig deixar la veu mentre pensava que de ser corredor, jo allí paro i em fico a plorar del subidón. Els cracks mundials desfilant un per un: Kilian, Owen, Heras, Favre, Jiménez, Kortazar i la nostra selecció demostrant un gran nivell davant d’un públic entregadíssim. Tenia moltes ganes que arribés el moment de l’Adrià, perque ell també visqués allò, però esperant esperant vaig començar a desesperar: passa el tancacurses i l’Adrià no hi és. A l’organització no el tenen localitzat i no contesta al mòbil. Que faig? Doncs em quedo amb les ganes d’anar cap a l’Andraitz i baixo ràpid cap al SSpiritu, per si s’ha quedat allí al control de pas. Poc abans d’arribar-hi em truca, que li han fet el tall de temps just davant seu i ja és a Zegama. Massa conservador. Està perfecte però ens hem quedat amb les ganes. Arribo a l’avituallament una mica xafadota i uns escaladors bascos (enamorats del Montsant i Llaberia) em baixen fins al poble, on just estan fent els pòdiums. Dutxeta ben guanyada, un mos, i ràpid l’andante cap a casa que tenim 5h fins a Tivissa i 2h més a Barcelona.

Creieu-me quan us dic que la Zegama-Aizkorri no es pot explicar, s’ha de viure.

Visca el Barça, visca l’XTT i a esperar que l’any que ve tinguem més sort!