La primera pujada fins al Vedat, d’uns 600+ en 5km em va ficar a lloc. La vaig pujar a ritme suau però constant. La coneixia. Patia per les molèsties que arrossego en un dels soleos, però un cop dalt, i camí de Tregurà vaig deixar de notar incomoditats i ja no hi vaig pensar més. Em notava bé. No tenia cap referència de ningú, ni per davant ni per darrera, ni tampoc coneixia els corredors que anava trobant, així que vaig decidir fer la meva sense encantar-me, camí del Catllar fins a creuar la carretera per canviar de vessant. Portava mitja cursa més o menys així que ja podia passar de contar km fets, a descontar km restants.
Anava molt contenta perquè feia un bon dia, ja m’havia enfangat des d’un principi (ja no feia falta tenir miraments), em notava molt bé l’estómac (en les últimes curses m’ha portat molts problemes), el circuit m’agradava molt, era el primer cop que corria a la Vall (a casa), les cames responien… però a les maratons què he corregut sempre ha aparegut una miqueta (sinó molt) el senyor del bastó, cap al km 25-30, i en aquest cas, aquest punt coincidia amb la duríssima pujada del Morral, d’aquelles de paciència i mans als genolls. Així que amb la mosca darrera l’orella…vaig anar pujant a l’espera d’un baixón que per sorpresa no va arribar!
Seguia un tram de tobogans per corriols molt estrets. Divertit! Volia aixecar el cap però no podia perquè tot i ser un terreny molt corredor i què no té res a veure al que estic acostumada, era molt entretingut de peus i no podia fer gaire cosa més que mirar al terra.
Vaig baixar un altra vegada fins creuar de nou la carretera per enfilar-me cap a la Roca i pujar cap Abella. Sabia que era el moment de la gran clatellada, però no esperava que se’m fes tan dura. Una pujada pistera, llarga i que no dona treva, i que amb 35km a les cames… buff, no s’acabava mai. Vaig distraure’m xerrant una mica amb un corredor de Madritttttt. A la dreta veiem Abella, però la pista encarava fort cap a l’esquerra, fins anar a donar el tomb a prendre per sac!!!!!
Per fi l’últim “repexón” i cap a Vilallongaaaaaaaaa!!!!! Llavors vaig mirar el rellotge i creia que anava bastant per davall de la meva marca, així que vaig decidir fer l’última apretada a veure si aconseguia un bon crono. Creuava l’arc amb 5h11m , 16min per sota del meu temps en marató i 1h5min per davant de la segona classificada.
Igual que hi ha dies que les coses no surten bé, n’hi ha d’altres que si. Sembla que aquest dia va anar tot sobre rodes i la veritat és que estic molt contenta perquè més enllà de la classificació, el crono i l’alegria d’estrenar-me a casa amb una victòria, aquesta marató em ve molt bé per recuperar la confiança perduda i encarar les ultres que ja tinc a tocar. Som-hi cap a la Cerdanya !!!!!
Moltes gràcies a la gent de Vilallonga i enhorabona per aquesta cursa tan bonica, súper ben marcada i amb uns avituallaments molt ben col·locats. Molt recomanable!
I molt important, gràcies Rafa Flores per la teva ajuda i confiança!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada