XX Cursa del Llop - Pujada a Caro

Un any més he disfrutat de la Pujada a Caro, l’emblemàtica etapa de la Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.

Com l’any passat, minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com  “què faig aquí, això de l’asfalt no és per mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia per calentar.

A partir de la sortida des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa. Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan la Gemma va emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.

Aquells primers km no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme, sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada.  Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí, ja no vaig mirar més enrere…

Vaig marcar-me un tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado sense voler).

I xino-xano vaig arribar dalt i amb 2:09 vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).

D’aquesta cursa em quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha de funcionar!

Gràcies a l’organització, per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!

Salut i cames!