Un any més he
disfrutat de la Pujada
a Caro, l’emblemàtica etapa de la
Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.
Com l’any passat,
minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com “què faig aquí, això de l’asfalt no és per
mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme
d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per
deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia
per calentar.
A partir de la sortida
des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa.
Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent
últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren
figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan
endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan
la Gemma va
emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.
Aquells primers km
no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja
canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme,
sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada. Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí,
ja no vaig mirar més enrere…
Vaig marcar-me un
tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que
la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els
havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar
que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de
prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la
grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado
sense voler).
I xino-xano vaig
arribar dalt i amb 2:09
vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot
rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta
il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).
D’aquesta cursa em
quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon
exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les
cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha
de funcionar!
Gràcies a l’organització,
per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!
Salut i cames!
3 comentarios:
Ole tu!!!!
I dinerets i tot???? Que bé!!!!
Doncs ja saps que toca.....disfrutar-los!
T'els has ben guanyat!
Molt bé , sempre superant fites, no paris ....
Publica un comentari a l'entrada