7a Cursa de Muntanya de Tivissa

Un any més la Cursa de Muntanya de Tivissa  segueix sent la nineta dels meus ulls! la meva preferida, la que més m’agrada! 23,4km amb 1973m+ puntuables pel Circuit Català i pel Circuit de les Terres de l’Ebre, fan d’aquesta cursa un gran atractiu en el qual tinc la sort de participar-hi com a organització, voluntària i corredora, així que la disfruto per tots els costats!

Aquest any hi he arribat pitjor del que esperava, encara que ben mirat són les ganes les que em feien ser optimista, perquè de cames...poca cosa queda! A casa corro amb el cor. Després de la lesió del UTMB em vaig esforçar al màxim per recuperar i poder córrer a Tivissa i en l’estret marge que em va quedar per entrenar vaig fer el que vaig poder. Porto molts km a les cames i tot i conèixer cada pedra del circuit, la cursa de Tivissa se’m va fer curta i intensa.

Vaig sortir tan disparada com tots, però agafant la sendera a Padrells ja vaig veure que les cames no anaven com voldria, i que tocaria patir. Les pujades se’m feien dures i a les baixades no aconseguia recuperar tot el que voldria. Vaig aprofitar els ànims de tota la gent de la muntanya (moltíssima!) que em feien riure amb qualsevol bajanada. Gent de casa! Fins al final de la Serra de la Creu vaig jugar a conservar i perdre el tercer lloc, però sabia que aquell joc no duraria massa, ja que hi havia molt nivell. Finalment vaig arribar a meta amb 3h15m i 7a posició. L’any passat amb aquest temps hauria fet la mateixa posició (3ra), cosa que demostra que el nivell ha millorat i molt! I això és el que més m’agrada, poder córrer entre gent de nivell encara que això suposés quedar la última, perquè al final jo no corro contra ningú més que contra mi, i si aquest any trobant-me pitjor (o directament, no trobant-me) sol he fet 2min més, vol dir que potser en general si que he millorat.

A Tivissa la festa no s’acaba un cop arribats a meta, i després d’una dutxeta, una rostida per tots els corredors i la feina feta, els voluntaris vam agermanar-nos per compartir una paella que estava deliciosa! Enhorabona als cuiners!

Fent una ullada a les classificacions i temps d’anys anteriors podreu veure que el nivell de la Cursa de Muntanya de Tivissa ha augmentat de forma espectacular! Les pedres són les mateixes, però cada any hi ha més corredors i corren més; així com tants o més voluntaris que cada any fan millor la seva feina! (Moltíssimes gràcies a tots! Ni falta fa dir que sense vosaltres aquesta cursa no tindria ni la meitat de l’encant que té!) A més, aquest any ens hem aventurat en la 1ra Marxa de Muntanya de Tivissa, que ha estat un èxit de participació i de la qual hem après com millorar-la en properes edicions.

Visca Tivissa! I Visca l’Extrem Team!

X Ultra Trail du Mont-Blanc

19h del divendres  31 Agost. 2482 corredors (amb una mitja d'edat de 43anys i dels quals 215 són noies) a la Place Triangle de l’Amitié, Chamonix. Jo sóc una d’ells. Amb l’aglomeració no em puc moure ni un pas. Comença a sonar la mítica Conquest of the Paradise i poc a poc la cançó em va ficant els pèls de punta. Aixeco el cap i veig com la boira va cobrint els boscos densos que poblen la falda del Montblanc. És tal la sensació, q sembla que la cançó surti de dins meu. Em piquen els ulls. 10, 9, 8, 7, tota la plaça crida el compte enrere;  6, 5, 4, inspiro fort; 3,2,1… i fico el crono en marxa.

Primers km molt còmodes. No tinc pressa. No tinc por. Estic contentíssima amb la meva motxilla perfectíssimament estudiada, compactada i equipada. Serà dur però confio amb la feina feta. En 4h37 i sóc a Les Contamines, km30.69. Penso molt amb Xavi, que des de les 10am està corrent la CCC. Ja ha caigut la nit i plou des dels primers km. Vaig molt ben resguardada dins el meu impermeable, sol se’m veuen els ulls i el nas. Sol sento el meu respirar i l’aigua que em cau a sobre. Sol veig el que em marca el frontal. Estic contenta.

Amb la pujada a La Balme, km38.82, la meteorologia es complica, la boira dificulta moltíssim la visibilitat i la neu s’acumula a la meva jaqueta. El gruix és d’uns 6cm aprox. i dalt al coll fa moltíssim fred. He de sortir d’allí quan abans millor. Si m’aturo em gelaré i perdré de vista alguns frontals que intueixo més endavant i que em donen idea de per on va el camí.

Un llarg descens ens porta de nou a Les Contamines després de 8h52 i 54.1km. Demano per Xavi, ja és finisher, és molt gran!!! Em noto els peus bé, però van xops i hi porto molt fang. Decideixo canviar les sabates, que en menys de cinc minuts tornen a estar mullades.

Em marco el següent tram fins Les Houches , km71.7. La pujada fins Bellevue se’m fa llarga i molt dreta, així que per fer-ho passatger decideixo pensar en cadascuna de les persones que m’han enviat ànims per sms, whats, face i dedicar-los petits trams de la pujada.  Comença a aixecar-se el dia, però no deixa de ploure. M’avisen que el descens fins a l’avituallament és complicat i llisca molt. Tardo 4h en fer 17km. Mai havia vist tan fang junt. Horrorós! A cada pas desapareixen els peus sota el fang. Aixecar el peu per fer el pas següent suposa un treball esgotador. Em desespera avançar d’aquesta manera i quan m’adono, em trobo somicant. Llavors m’entra el riure de veure’m enmig d’aquell percal, i finalment m’enrabio perquè amb tant de fang estic trepitjant malament i sóc conscient que m’estic fent mal.

El següent tram comença amb una pujada magnífica per la bici de carretera. Com és algo pesadota, decideixo pensar en tots els bikers que la disfrutarien. Veig que la gent va molt tocada, i tot i pujar a peu, em sento com si portés un coet al cul i avanço a tothom. He començat el comte enrere de km. Un cop dalt, la baixada s’intueix atractiva i vull córrer. Ho intento i per la meva sorpresa em resulta impossible. El genoll dret em fa un mal terrible. Comença la meva tortura!!! Suposadament queden uns 20km, i tinc claríssim que si no puc córrer doncs hauré de caminar, però penso creuar la línia de meta costi el que costi.

Arribar fins a Argentière se’m fa etern, hi ha més km dels que la organització ha calculat i aquest extra em fa molt mal. Hi ha petites remuntades on puc apretar una mica i avançar a millor ritme, però a les baixades faig pena, i em sap molt greu pensar lo que les disfrutaria si no em fes mal la zona posterior del genoll dret. Pel camí trobo gent tirada, feta pols, deuen meditar perquè la vida els ha portat fins aquí jajaaj

A Argenitère tinc una sorpresa, Xavi i l’Heura. Porto 18h10 i queden 10km. Terrible el mal de genoll! Quedem en que ens veiem a Chamonix i marxo d’allí casi contenta.

A falta de 5-6km d’arribar, l’ibuprofè fa efecte i tinc la sort d’arribar al poble corrent. A partir d’allí, comença un bany de masses que faria córrer al mes coix, els ànims de la gent em porten pels carrers de Chamonix. Trobo un munt de mans esperant la meva i en l’últim giravolt veig la l’arc blau amb que tan he somiat i que en les darreres hores tan he maleït. Agafo la senyera amb les dos mans, em proposo empapar-me d’aquell instant i creuo la línia de meta, on em fonc amb una abraçada amb el Roger, que ha fet un grandíssim esforç esperant-me en molts dels avituallaments. Ho he aconseguit, 110km amb 5800+ en 19h48. Hi ha molta gent però no veig res. Hi ha molt soroll però no hi sento. Vull plorar però no puc. Quan reacciono una mica, veig que de nou sona Conquest of Paradise i que ha deixat de ploure i sembla que vulgui sortir el sol.

Molta gent està decebuda amb aquesta edició de UTMB perquè està clar que tots volíem fer 170km, i jo la primera, però per mi l’èxit és tot l’esforç i sacrifici per estar a la línia de sortida, ja que considero que la millor victòria és la superació personal. Un cop creues aquesta línia, qui mana és la muntanya i aquí poca cosa hi tenim a dir.  Ara em queda entendre que si he estat capaç d’això, sóc capaç de tot.

He d’agrair més que mai els ànims que he rebut de tothom, no sou conscients de la força que donen cadascun dels missatges de suport. No em cansaré mai de dir que em sento orgullosíssima de formar part de l’Extrem Team Tivissa, i de tot l’equip que hem viscut aquesta experiència: Àngels, Quim, Heura, la princesa i Xavi, per qui totes les paraules són poques. Al Roger, dir-li que per mi aquesta ultra és dels dos i el millor que ens podia passar és compartir l’experiència. Ell sap que no li volia explicar, sinó fer-lo partícep.

És curiós com la muntanya, restant immòbil i majestuosa, ensenya tantes coses…

II Vandekames

Un matí de platja i una bona migdiada van ser una bona prèvia abans d’anar cap a la Vandekames. Vam apurar el temps, ja que per una vegada, estàvem al costat de casa i a més a més veure la gent preparada amb un extra d’antelació em fica neguitosa.

La cursa va començar amb la pujada als Dedalts, que per sort aquest any no em va agafar per sorpresa i vaig pujar força bé. La xafogor era horrorosa i la meva veritable por era la calor, així que des d’un bon principi els avituallaments els vaig utilitzar per remullar-me el cap, ja que el bidó em garantia que tindria líquid en qualsevol moment.

Aviat vaig veure que la primera fèmina s’escapava amb facilitat i que anava molt forta i jo no tenia masses ganes de lluitar-li la posició (a més a més no hauria pogut ni de bon tros!), així que vaig decidir quedar-me on era i anar fent. Després del km10 seguia un tram de baixada molt tècnica; no volia emportar-me cap factura d’aquella cursa cap a casa, així que vaig baixar tranquil·la. A més a més, em va venir un flato que feia temps que no recordava, així que per molt que hagués volgut baixar ràpid, em sembla a mi que no hauria pogut!

En els 500+ de la pujada cap a la portella em vaig sentir molt més còmoda i vaig fer un canvi de ritme, anant de menys a més i girant el cap de quan en quan per disfrutar de les vistes espectaculars.

Quedaven els últims km de descens des de la Portella fins Vandellòs passant per Castelló. De nou vaig tornar a tenir flato, així que de nou, vaig afluixar el ritme fins a sentir-me còmoda per anar fent. Vaig creuar la meta en 2na posició després de fer 22.8km amb 1500+ en 3h18m.

Tot i que el flato mantingut emmascara una mica les sensacions, les cames i les pulsacions em deixen un bon sabor de boca i sobretot, aquesta 2na posició que em va permetre pujar al podi molt ben acompanyada d’Elena Clavillo, que va fer un carrerón i de l’Ana Belén, que m'alegro molt que torni a estar donant guerra de la bona.

L’any passat vaig ser molt crítica amb aquesta cursa perquè vaig patir molt alguns aspectes. Aquest any també vull ser-ho i crec que he de felicitar a la gent del Virginia Bay per diverses coses. El canvi de circuit va ser molt acertat al meu gust, ja que la zona de la Portella és espectacular. Aquest canvi he vist que ha suposat un bon treball de neteja de senders, fet que també valoro moltíssim, pel que costa i pel bé que fa en la seva recuperació. Un altre aspecte pel que vull felicitar a l’organització és pel marcatge. No sé qui el va fer però chapeauuuuu!!! és dels millors que he vist! Així que enhorabona a tota l’organització per aquesta magnífica cursa que a més a més va estar lluïda per corredors d’altíssim nivell i per una festassa final!

Ara, no vull ni pensar quin és el pròxim dorsal que m’espera…

VI Olla de Núria

Feia dies que no tenia aquesta sensació de nervis a l’estómac i m’agrada, però aquell ratet d’espera amb aquelles pessigolles a la panxa i el no parar quiet, no deixa de ser un mal rato on esperes ansiós el tret de sortida.  Estar al Santuari de Núria i mirar els cims, les crestes i les muntanyes que l’envolten ja és per ficar-se nerviós, i més, si saps que en qüestió de minuts hi passaràs esbufegant. L’Olla és una de les curses del MRNIC (Mountain Running International Cup) caracteritzada per la bellesa del seu entorn i per mantenir el 80% del seu recorregut per sobre dels 2700m (i jo tenia una mica de por de patir-ne les conseqüències).

Vaig fer l’olla fa un parell d’anys, i sabia com se les gasta la pujada al Puigmal (2913m). És preciosa, però s’atravessa de valent, sobretot en el segon tram. Per sort, arribant al cim comences a trobar gent i això dona ànims per arribar tan amunt com faci falta. Des d’un bon principi vaig intentar col·locar-me amb un grup que m’estirés, i la veritat és que amb els companys que em trobava va ser un estira i arronsa prou còmode. Dalt al cim feia fred, 4ºC i amb el vent la sensació tèrmica era de -2ºC, però jo no notava res, sol el cor bategant amb força i les cames treballant després dels 1000m+ en 5km.

Amb el tram cap a Finestrelles (2829m) em vaig començar a divertir i trobant-me bé vaig començar a avançar. Tot és pedra i la vegetació és escassa, però és un terreny divertit, on has d’anar molt concentrat però alhora és força corredor. El final de les pujades se’m feia una dur, sobretot de cames, però a les baixades cada cop m’hi trobava més confiada. Fa un temps pensava que pujava millor que no pas baixar, però després de la baixada de l’Eina (2775m), crec que se’m comencen a donar millor les baixades jejeje i recordant alguns trams on tallava el camí pel recte, més que creure-ho o confirmo.

Entre l’Eina i el Noufonts (2867m) vaig trobar el Roger, el meu avituallament i el de moltíssims corredors més! Ja tenia l’estómac tancat així que més que sòlid o líquid, per mi l’avituallament va ser psicològic i vaig encarar el Noufonts amb moltes ganes. I del Noufonts cap al Noucreus (2799m) i a rematar-ho tot al Font Negre (2722m), on l’últim tram de la pujada el tinc ben grabat al cap, i a les cames! Quin mal! Això sí, passat aquest cim, sabia que tot era costa avall. No és gens fàcil baixar gairebé 800m+ en poc més de 4km, i els genolls han de treballar moltíssim, i amb tota la cursa que portava, baixar també va ser dur, però tan divertit, que sol recordo el bé que m’ho vaig passar tirant pel dret sempre que es podia i pensant que ja no feia falta que guardés cap força per a res, que lo següent, ja era la línia de meta.

 

Després de 3h31m vaig creuar l’arc darrera de 7 noies de les quals sols n’havia vist una i de lluuuuny! Amb això vull dir, que si jo, que em vaig notar bé i vaig tenir bones sensacions, em va donar la sensació que no vaig anar massa encantada, com van anar elles?????? :O I totes de casa! Molt de nivell al nostre territori! (…només cal mirar els skygames!)

Ara… el pròxim cop que em fiqui el dorsal ja serà el gros, el repte, l’objectiu, a qui dedico els meus entrenaments i sobretot, a qui destino uns minutets diaris a pensar “els per-que-sí”. Ui mare…

Cursa Pedraforca-Saldes

Clec-clec, clec-clec, clec-clec feia la porta mentre l’intentava obrir amb el pestell passat, ...i és que a les 6am del matí (hora en que en Pere i en Moi em van recollir per casa) encara anava mig endormiscada. Camí de Saldes, Txarango em va despertar.

No vaig decidir fins a meitat setmana que aniria a fer la mítica Cursa Pedraforca-Saldes, una de les proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya. De fet, no la tenia ni present al calendari, perquè és una cursa molt diferent del que en aquest moment tinc en ment. D’altra banda, mai havia fet el Pedraforca i em venia de gust.

Efectivament no és una cursa de les meves, però vaig sortir tan boja com la resta, per buscar un bon lloc per enfilar la sendera i, a poder ser, evitar el tap. Vaig arribar al mirador (km4) en 2na posició, i amb la I·lusió que em va fer trobar a la Marta (cridant com una boja!), inclús em vaig animar i tot. Però a partir d'allí la cosa es va torçar i les cames es van convertir en dos garrots que no anaven de cap manera. Vaig perdre la 2na posició, la 3ra i la 4rta, i amb elles també vaig perdre una mica la moral. Veient que la cosa no anava bé vaig decidir que intentaria aguantar la posició o perdre'n quantes menys millor, i que això ja seria molt. I així vaig arribar dalt. 

La grimpada (que tan sentir-ne a parlar em feia respecte), va resultar ser més senzilla del que esperava, i el paisatge presumeixo que era espectacular, però no vaig aixecar el cap ni un moment que entre el patir i les pedres lo més fàcil era anar a terra.

A l’enforcadura  (km8,5 aprox) vaig veure que la noia del davant es mirava la tartera amb respecte, i que més avall tenia la 3ra noia patint les relliscades. Llavors vaig pensar: o aquí o a cap lloc!, així que vaig llençar-me a la tartera sense por. Vaig anar per terra unes quantes vegades, però era moooooolt divertit. Si algú m’hagués mirat uns segons hauria pensat que allò tenia més de folklore popular que de cursa: uns metres clavant talons, uns altres de cul, uns altres patinant, o saltant, o lo que pogués! que allí s’agafa ritme i quan t’adones no hi ha manera de parar. Ja us dic, mooolt divertit! Igualment, també va ser divertidíssim el tram de bosc que baixava fins al poble. Ja no era pedregós, però s’havia de mirar molt bé on ficar els peus i tenir cura de totes les arrels, branques i sortints.

Amb 2h36min vaig fer els 13km i 1300+ i vaig creuar de nou l’arc, aconseguint la 3ra posició, que és molt més del que hauria esperat uns km enrera, així que contenta per com va acabar tot després de patir el que havia patit pujant! La veritat és que no vaig gestionar bé la pujada, i vaig començar a un ritme que no vaig poder aguantar. La baixada…mmm…crec que no la vaig gestionar, i més aviat va ser ella qui em va gestionar a mi jajajaajajaj

Una cursa molt recomanable, i encara més recomanable anar-hi d’excursió! que és el que tinc ganes de fer per gaudir de tot l’entorn que anant amb el cap cot no vaig poder disfrutar.

Trobar-me a l’Eduard i la Marta em va fer molta il·lusió, però el que més il·lusió em va fer va ser quan escalfava i vaig sentir una veu que deia “mira! de Tivissa!”. M’encanta passejar pel territori amb el nom del meu poble estampat a la samarreta. Sóc molt de casa meva! ;) Com no, a part d’agraïr a l’organització el fet de no trobar res en falta, i a les meves companyes el bon ambient, també he de donar les gràcies a en Pere i en Moi pel bon matí que vaig passar i pel ratet que em van haver d'esperar. Gràcies nois! ;)

Trail Duextrem Amposta

El passat 18 de juny vaig fer la cursa Trail del Duextrem d’Amposta. No era una cursa que tingués al calendari i vaig decidir-me a última hora, però m’alegro d’haver-hi anat.

Tot i la matinada que suposa anar a Amposta a córrer una cursa, el camí va ser força distret i divertit, i és q amb Tomàs…no pot ser d’altra manera. Quin fart de riure! Té discurs per tot i a tot li troba el punt.

Quan vam arribar a lloc vaig quedar sorpresa per les instal·lacions a la finca del Cabiscol, era la Ponderosa en versió Ampostina! Amb el tret de sortida també vaig quedar sorpresa, va ser una espècie de cross on els primers km recorrien la finca buscant la sendera que ens ficaria a tots a lloc. El ritme era exagerat! Sabia que no duraria més de 3km, que és on el desnivell començava a apretar, així que vaig intentar aguantar i beneficiar-me de ser al mig d’una grupeta que estira amb força. Amb l’inici de la primera pujada el ritme va afluixar i poc a poc vaig anar entrant amb cursa. No veia cap companya i anava fent sense referències.

Fins al km15 vaig anar fent, més o menys…Xavi anava sobradíssim i jo intentava seguir-lo tan com podia sense afluixar, però la veritat és que està intractable, no sé que li passa però on jo esbufego ell va xiulant. Me fa por! La xafogor era enorme, però no vaig ser conscient dels beneficis dels núvols fins que va sortir el sol, aproximadament quan rondava el km15. La clatellada va ser important i el meu ritme va caure en picat. Emprenia ja l’última pujada, i des d’allí vaig veure la Lucía a un parell de minuts, així que no em podia encantar!

També anava fixada amb que havia de passar pel Cristo aquell que tenen al cim, i guardava les poques forces que em quedaven per intentar arribar-hi lo més dignament possible. Al final, veient que el deixàvem a un costat i que ja encarava la baixada fins a meta, vaig soltar-me i vaig respirar tot lo tranquil·la que sentir-se perseguit de prop em va permetre.

Contenta de creuar la línia de meta en primera posició i més contenta encara de que el tàndem amb Xavi funcioni tan bé. 21km 1200+ 2:51:09

Bon marcatge, avituallaments suficients i molt bona organització, perquè tot lo tinglado que hi havia allí montat és una feinada a tenir en conte. Moltes gràcies! Un plaer compartir el dia amb Eduard i Tomàs i felicitar a l’equip de btt de Tivissa que formen un grup que dona goig!

Salut i cames!

Open Raid X-Races Hospitalet de l'Infant-Vandellós

L’Àlex és el meu cunyat! Fa poc que ho som oficialment i m’agrada dir-ho! Un parell de setmanes enrera em va proposar fer el raid amb ell i vaig acceptar pensant que podia ser molt divertit i que a més m’aniria bé passar unes quantes hores per la muntanya. No em vaig equivocar en cap de les dos coses!

Després de donar la sortida a la categoria èlit ens tocava a nosaltres, els d'aventura. Vam començar amb el kaiac, 3km si no m’equivoco, i bé…no ho vam fer malament del tot, però diríem que tampoc és el nostre fort, o almenys els tres (que la Eva desde la platja tampoc les tenia totes) estem d’acord en què a Cambridge i Oxford no ens hi voldrien.

Un cop a terra ferma, vam recollir el mapa del trekking que ens portaria fins la via ferrata. Sort que allí el temps es neutralitza, perquè jo m’ho vaig prendre amb una mica de calma, ja que les meves darreres actuacions per les parets no han estat gaire exitoses i la veritat, li tinc por. Tot i fer una mica de tap per darrera, vaig surtir d’allí marcant les dues balisses i havent-la fet tota sense ajuda i sense encallar-me! Per mi un éxit!

Després d’anar arroplegant puntets pels diferents CP’s que indicava el mapa vam tornar a boxes a per la btt per començar un sector que ens portaria cap a Masriudoms i muntanya endins. Allí el tall horari ja ens apretava una mica, però encara hi vam ser a temps. A la transició vam deixar les bicis per començar el segon trekking, on després de 6 horetes,  els quadríceps de l’Àlex ja començaven a fer de les seves, així que vam decidir deixar-nos un parell de balisses que quedaven més allunyades, per falta de temps, i de cames. Davall d’aquella xafogor i calitja de mitja tarde, sentia una veu per darrera que anava remugant en veu baixa “ai mare de déu qui em mana a mi ficar-me aquí…” jajaajajaj

Quan vam tornar a la transició sol quedaven les nostres bicis i les d’un altre equip, i és que realment anàvem justets de temps, perquè estavem al quiiiiinto pino i almenys volíem intentar fer les quatre balisses de més puntuació. Així que el que havíem tardat dos hores en pujar, ho vam baixar en un quart! Moooooooolt divertit, crec que va ser el tram on més vam xalar i menys vam patir. Us prometo que si no porto dorsal jo no baixo així ni de broma! Però mira, en aquell moment, tenia pressa i no podia pensar si allò era kamikaze o no.

Vam marcar l’última balissa al pont de fusta i del subidón del moment vam arribar a meta en un parell de minuts. El temps mínim que marcava la organitzaicó eren 8 minuts (per assegurar que es respectava la zona del passeig) així que mentre tothom ja era dins al camp nosaltres ens  esperavem fora, rient de lo divertit que havia sigut. Lo millor, quan entrant al camp va dir “un altre dia voldràs tornar a fer un raid amb mi?” Oh i tant!!!!

8h 4min, 4rts de la nostra categoria i guarrets de sal, salitre, pols i terra, …i sobretot les cames ben rascadetes, que és lo que té remenar pel mig dels coscolls en busca de balisses!

Enhorabona als Raiders de la Cameta Coixa, que va desplegar tot el seu arsenal en totes les categories, arrassant podis d’una manera mai vista jaajajajaj! Sahuqui, Benaiges, Farnos, Victor, Oriol, Oscar…Sou uns cracks! A veure si se’ns pega algo de valtros!

Salut i cames! i pedals i rems i dissipadors...