Goierriko 2 Haundiak 2013

Goierriko2Haundiak 90km 6000+ 15h56 5ena classificada. En un segon sóc capaç de fer venir mil imatges al meu cap, i fàcilment s’em fiquen els pèls de punta. Sembla extrany que tot el patiment hagi quedat tan ràpid a un segon pla...

La tempesta elèctrica va retrassar una hora la sortida. Abans de començar a córrer, una dansa basca ballada sota l’arc, just davant meu (si al noi se li escapava el peu me l’enxufa en tota la cara) va fer reviure i engrandir tot allò què sents quant saps que l’has liat per ser on ets, que t’espera una trompada grossa i que tot i això, l’únic que desitges es començar a córrer i alliberar l’emoció continguda.

Primers kilòmetres a ritme de pirats! I molt d’ambient al pas pels pobles de Zaldibia (km 7) i Larraitz (km19). Buff...

Al Txindoki (km23, 1338m) la tempesta ens va fer vorejar el cim per un coll tan dur que invitava a plegar. Vaig començar a trobar-me molt malament i a plantejar-me plegar. Però plegar no era pràctic perque estàvem a prendre per sac. Vaig decidir no pensar i tirar amunt. Creuant l’impressionant bosc d’Aralar (km 35-50) no podia parar de pensar que em sabia molt greu no veure-hi més enllà del meu frontal, i amb la llum del dia vam arribar a Etxegarate (km 50 i punt de vida) on mentalment vaig ficar el contakm a 0.

A l’horitzó va aparèixer l’Aizkorri, és a dir, havíem d’anar tan lluny i tan amunt com ens arribava la vista. El pas per San Adrián duríssim i preciós (km 59), però l’Aizkorri (km 62, 1520m) buaaa, espectacular!!!! No entenia com hi havia tanta gent caminant tan panxa per aquells cims quan jo anava que no m’hi veia de cap ull, em trobava fatal i a sobre m’estava rostint com un pollastre!

Els següents km van ser una petita tortura per arribar a meta, amb un sol abrasador i un perfil trencacames. Però entrant de nou a Beasain vaig tenir la sensació que les cames tornaven a prendre vida. Estava supercontenta, havia lluitat molt contra mi i havia guanyat! Em va invadir una sensació d’alegria quan vaig veure que s’acumulava gent a banda i banda del carrer, però sobretot quan vaig veure als “meus”: el Roger, 22è amb 13h25 primer català en creuar l’arc; i l’Edu, la princess, Narcís i la Heura que ens havien estat seguint tota la nit. Trobar-los a cada avituallament va ser com fer moltes curses de 10-15km enlloc d’una de 90km. És impossible explicar tota la feina que van fer. Moltes, moltes i moltes gràcies!!!!!! Igualment, és impossible parlar de Xavi. Córrer amb ell és un autèntic plaer!

I quan creues l’arc de meta... et sents invencible! Probablement qualsevol persona que t’estigui veient pensarà que el teu aspecte és penós i deplorable, però tu et sents un superheroi! Superheroi dels teus somnis, perquè saps que ho has donat tot, t’hi has esforçat, has patit i has seguit endavant, i finalment ho has aconseguit. T’has superat a tu mateix. Saps que has buidat les cames, que has desmanegat el cos, però que tornes a casa amb les piles carregades. I això és el que enganxa d’aquest esport, que t’ajuda a creure que si pots lluitar per això, has de poder lluitar per tot.

La G2H (així com la Ehunmilak pels més valents), queda per mi com una cursa molt i molt recomanable. Exemplar. 1200 voluntaris, 400.000€ de pressupost. 1trailer d’ampolles d’aigua per als corredors, uns avituallaments molt i molt treballats, amb una organització potentíssima al darrera! 311 corredors a la línia de sortida i 233 finishers, entre els quals jo J Aupa Neskaaaaaaaaaa!!!

Enhorabona a tots els que van prendre la sortida (sou molt valents!), i a tots els que van arribar a meta. I no vull oblidar-me de dir que dona gust anar pel món i torbar-te ebrencs i catalans per tot arreu. Tampoc vull deixar-me agrair a Rafa la seva ajuda.

Després d’una 5ena posició a la Volta a la Cerdanya (Campionat de Catalunya d’Ultraresistència) i una victòria a la Cursa del Llop (Pujada a Caro), canvio el format “cursa” pel format “vaig a perdre’m pel món amb una motxilla”. Yujuuuuu!!! Ens veiem a la tornada...

Setdellonga 2013

La Setdellonga és una marató de muntanya que es celebra a Vilallonga de Ter i forma part del Campionat del Ripollès de Curses de Muntanya. Tinc la gran sort que part del traçat transcorria pel “pati de casa”, molts dels corriols no els coneixia, però més o menys tenia clar per on i com anava cada tram, així que com acostumo a fer, em vaig organitzar mentalment la cursa: fins a Tregurà, fins al Catllar, fins la Roca i Abella avall!

La primera pujada fins al Vedat, d’uns 600+ en 5km em va ficar a lloc. La vaig pujar a ritme suau però constant. La coneixia. Patia per les molèsties que arrossego en un dels soleos, però un cop dalt, i camí de Tregurà vaig deixar de notar incomoditats i ja no hi vaig pensar més. Em notava bé. No tenia cap referència de ningú, ni per davant ni per darrera, ni tampoc coneixia els corredors que anava trobant, així que vaig decidir fer la meva sense encantar-me, camí del Catllar fins a creuar la carretera per canviar de vessant. Portava mitja cursa més o menys així que ja podia passar de contar km fets, a descontar km restants.

Anava molt contenta perquè feia un bon dia, ja m’havia enfangat des d’un principi (ja no feia falta tenir miraments), em notava molt bé l’estómac (en les últimes curses m’ha portat molts problemes), el circuit m’agradava molt, era el primer cop que corria a la Vall (a casa), les cames responien… però a les maratons què he corregut sempre ha aparegut una miqueta (sinó molt) el senyor del bastó, cap al km 25-30, i en aquest cas, aquest punt coincidia amb la duríssima pujada del Morral, d’aquelles de paciència i mans als genolls. Així que amb la mosca darrera l’orella…vaig anar pujant a l’espera d’un baixón que per sorpresa no va arribar!

Seguia un tram de tobogans per corriols molt estrets. Divertit! Volia aixecar el cap però no podia perquè tot i ser un terreny molt corredor i què no té res a veure al que estic acostumada, era molt entretingut de peus i no podia fer gaire cosa més que mirar al terra.

Vaig baixar un altra vegada fins creuar de nou la carretera per enfilar-me cap a la Roca i pujar cap Abella. Sabia que era el moment de la gran clatellada, però no esperava que se’m fes tan dura. Una pujada pistera, llarga i que no dona treva, i que amb 35km a les cames… buff, no s’acabava mai. Vaig distraure’m xerrant una mica amb un corredor de Madritttttt. A la dreta veiem Abella, però la pista encarava fort cap a l’esquerra, fins anar a donar el tomb a prendre per sac!!!!!

Per fi l’últim “repexón” i cap a Vilallongaaaaaaaaa!!!!! Llavors vaig mirar el rellotge i creia que anava bastant per davall de la meva marca, així que vaig decidir fer l’última apretada a veure si aconseguia un bon crono. Creuava l’arc amb 5h11m, 16min per sota del meu temps en marató i 1h5min per davant de la segona classificada.

Igual que hi ha dies que les coses no surten bé, n’hi ha d’altres que si. Sembla que aquest dia va anar tot sobre rodes i la veritat és que estic molt contenta perquè més enllà de la classificació, el crono i l’alegria d’estrenar-me a casa amb una victòria, aquesta marató em ve molt bé per recuperar la confiança perduda i encarar les ultres que ja tinc a tocar. Som-hi cap a la Cerdanya!!!!!

Moltes gràcies a la gent de Vilallonga i enhorabona per aquesta cursa tan bonica, súper ben marcada i amb uns avituallaments molt ben col·locats. Molt recomanable!

I molt important, gràcies Rafa Flores per la teva ajuda i confiança!

122 corredors a la Setdellonga

IV Marató de la Fageda

I tornem a la càrregaaaaa!!!! Després d’uns mesos desconnectada de les curses, diumenge vaig tornar a posar-me un dorsal, a la Marató de la Fageda, 43km i 2432md+. En tenia moltes ganes, per diversos motius: perquè sabia que la cursa és maca, perquè amb el CER Trail darrera la bona organització i ambient estava assegurat, per tornar a trobar-me amb Xavi (quina iluuuuu!!!), per veure en quin punt estic i sobretot perquè s’aproxima la feina grossa i m’he d’espavilar!!!

Vaig començar a ritme tranquil. La marató és una distància on no m’acabo de trobar còmoda. Tot i començar suau la primera pujada se’m va entrebancar força i va passar una hora  fins que vaig  sentir-me còmoda. Pensava que tindria millors sensacions pujant que baixant, per qüestions de tècnica, però va ser a l’inrevés, i la baixada de la Cruïlla dels Plans cap a la Fou  anava dient "ai que bé m'ho passo", amb bon ritme i amb ganes.

No anava malament, però no acabava d’anar còmoda. Fins al moment anava amb Xavi i Judit, que la veia molt fresca, així que cap al km24 ella va decidir tirar, i jo vaig veure que el meu ritme era el que portava i no l’havia de canviar. Si algo crec haver après amb el temps és a córrer les meves curses i no deixar-me portar.  Vaig despenjar-me i poc a poc em vaig anar quedant sola, en terreny de ningú, amb la panxa algo remenada i enmig d’un paratge espectacular que invitava a badar una mica; i això és el que vaig fer  fins al cim de la cursa, cap al km33, on vaig convèncer-me a mi mateixa que volia enxampar a qui fos que tingués per davant, que si m’havia sentit bé a la primera baixada, havia d’aprofitar els següents km.

Després de 5h 27min vaig creuar la línia de meta en segona posició. Contenta per moltes coses, però conscient que hi ha feina per fer. Deixant de banda que la Marató em va encantar, m’emporto una lectura més que positiva d’aquesta cursa. Sobretot contenta perquè fa poc menys d’un mes que he tornat a la muntanya i algo de feina ja és comença a notar. Durant la meva estada fora el que més he patit és la falta d’un entorn amb muntanya, que m’ha desmotivat i agobiat, així que ara que ja torno a ser aquí espero que les bones sensacions tornin amb els dies, perquè les ganes hi són totes. A més, conto amb l’ajuda de Rafa Flores, que fica ordre a les meves ganes. Gràcies Rafa!

Aquest any m’he proposat un calendari que em ve molt de gust, amb la Copa Catalana de Curses de Muntanya i algunes ultres molt atractives, com la Volta a la Cerdanya, la G2Haundiak del País Basc i la TransCat. Així que la Marató de la Fageda m’ha servit per recuperar sensacions i veure on sóc.

Crec que la felicitació més gran és per la gent de la Sènia, per haver consolidat la seva marató amb aquesta contundència (perfecta organització, molt ben marcat, avituallaments correctes, bon ambient, van respectar i cumplir horaris (molt d’agrair!)). La més especial és per Manel, Joel i David, i és que sou uns artistessss!!!! L’any que ve torno!!!!! També vull felicitar a Judit Lamas, que aquest any ho està fent més que bé, la seva progressió és enorme i la seva victòria a la Fageda va ser més que merescuda! I en una cursa amb aquesta duresa, crec que a part dels guanyadors, he de felicitar a tots aquells que van creuar la meta, que són 43km per tots!!!!

I ara… a veure-les venir a St. Amand!!!!!!!!

IV Cursa de les Roques

La Cursa de les Roques d’Horta de Sant Joan (amb gairebé 25km i 1300+) és l’última del Circuit de les Terres de l’Ebre, i en el meu cas l’última del calendari, però és tan maca i a la darrera edició m’ho vaig passar tan bé, que no podia deixar de tornar-hi.

Aquest any el temps va acompanyar força més que l’any passat, i l’espera a l’àrea de la Franqueta va ser molt més agradable. M’havien comentat que hi havia canvis en el recorregut, i en desconeixia el perfil, així que l’única referència que tenia és que la primera part era tècnica i amb força desnivell i la segona algo més corredora.

Era conscient que prenia la sortida molt justa de forces, així que hauria de gestionar molt bé l’últim cartuxet de la temporada. Vaig sortir conservadora i algo poruga fins que no vaig començar a notar sensacions. La meva pujada a la Punta Blanca no va ser massa espectacular, però vaig veure que més o menys me’n sortiria, així que vaig guanyar confiança. També em va ajudar moltíssim veure que, sense voler, havia començat un tira i arronsa amb la corredora del Maestrazgo. Al llarg de tota la cursa, en cap moment ens vam distanciar més de mig minut l’una de l’altra. Ella va fer una espectacular baixada de la Punta Blanca, mentre que la meva va ser un xurro, la pitjor de la temporada amb diferència. Portava les sabates més gastades del que pensava i relliscava pedra si i pedra també. 

A la Punta dels Cucons anàvem tan pegades que li sentia la respiració. La seva era intensa i li permetia pujar a un bon ritme amb aparent facilitat i la meva era molt més planera a canvi d’un mal de cames horrorós, com si portés una roda de camió lligada a cada turmell. Hi havia moments que m’agafaven ganes de parar i dir no puc més!!!! però per sort sóc caparruda i em costa molt amollar. 

La següent baixada la recordava de l’any passat, perquè m’havia encantat, i aquest any també! Igual que un ziga zaga que seguia. Buff! El millor tram! D’altra banda la pista de la Tàpia se’m va fer molt dura.  Avituallant ràpid havia aconseguit distanciar-me uns metres, però seguíem molt juntes i jo anava molt escassa de forces. Més enllà d’anar amb l’estómac buit, la passa estomacal que arrossegava no em va portar problemes, inclús, i per trobar-li algun avantatge (si és q en té), em va permetre guanyar temps als avituallaments, ja que tot em donava vasca i no m’entrava res, així que amb l’ajuda de Xavi (i he de reconèixer que és gràcies a ell) no vaig parar en cap. Va ser com córrer tota la cursa en reserva.

Passada la Serra d’Horta, vaig deixar de veure a Estefania. Pensava que no la veia perquè la tenia just al revolt, així que jo seguia buscant raons per les quals no afluixar, i buscant buscant vaig entrar al poble, encara amb la mosca al nas pensant on era ella. Al final, vaig entrar segona amb 3h26m, i just creuar l’arc em vaig esperar per felicitar-la. Llàstima que unes cintes donaven peu a confusió a poc més d’un km de l’arribada i la van confondre. Em va saber molt greu perquè va fer una grandíssima cursa, és una molt bona corredora i gràcies a ella vaig patir com una condemnada des del km0 i m’ho vaig passar molt millor que corrent “sola”.  Va ser un fair play que em va fer treure aquelles forces que pensava que no tenia.

I a part d’Estefania, també vull donar les gràcies a Xavi, que podria dir que sense fer res fa molta feina. Mooooltes gràcies a Rafa i a Sonia (més que feina ells van fer màgia).  Gràcies a l’Heura per esgolar-se per aquestes muntanyes de Déu [però filla, t’he de dir que hi ha moments que tu cridaves tant i jo anava tan fosa que em feia fins i tot vergonya perquè no corresponia la teva emoció amb la meva penúria jajaajajajaj] I que no m’oblidi de felicitar a les companyes de podi Ragna i Noemí.

Gràcies a l’organització i a la gent d’Horta per aquesta cursa, impecable al meu gust i per menys que pugui, m’hi veuran un altre cop l’any que ve. Enhorabona perquè teniu una de les millors curses del circuit.

Ah! i els 200€ de premi…ja estan invertits en la nova joguina de la temporada d’hivern!!!!! una nova disciplina que em ve molt i molt de gust!

7a Cursa de Muntanya de Tivissa

Un any més la Cursa de Muntanya de Tivissa  segueix sent la nineta dels meus ulls! la meva preferida, la que més m’agrada! 23,4km amb 1973m+ puntuables pel Circuit Català i pel Circuit de les Terres de l’Ebre, fan d’aquesta cursa un gran atractiu en el qual tinc la sort de participar-hi com a organització, voluntària i corredora, així que la disfruto per tots els costats!

Aquest any hi he arribat pitjor del que esperava, encara que ben mirat són les ganes les que em feien ser optimista, perquè de cames...poca cosa queda! A casa corro amb el cor. Després de la lesió del UTMB em vaig esforçar al màxim per recuperar i poder córrer a Tivissa i en l’estret marge que em va quedar per entrenar vaig fer el que vaig poder. Porto molts km a les cames i tot i conèixer cada pedra del circuit, la cursa de Tivissa se’m va fer curta i intensa.

Vaig sortir tan disparada com tots, però agafant la sendera a Padrells ja vaig veure que les cames no anaven com voldria, i que tocaria patir. Les pujades se’m feien dures i a les baixades no aconseguia recuperar tot el que voldria. Vaig aprofitar els ànims de tota la gent de la muntanya (moltíssima!) que em feien riure amb qualsevol bajanada. Gent de casa! Fins al final de la Serra de la Creu vaig jugar a conservar i perdre el tercer lloc, però sabia que aquell joc no duraria massa, ja que hi havia molt nivell. Finalment vaig arribar a meta amb 3h15m i 7a posició. L’any passat amb aquest temps hauria fet la mateixa posició (3ra), cosa que demostra que el nivell ha millorat i molt! I això és el que més m’agrada, poder córrer entre gent de nivell encara que això suposés quedar la última, perquè al final jo no corro contra ningú més que contra mi, i si aquest any trobant-me pitjor (o directament, no trobant-me) sol he fet 2min més, vol dir que potser en general si que he millorat.

A Tivissa la festa no s’acaba un cop arribats a meta, i després d’una dutxeta, una rostida per tots els corredors i la feina feta, els voluntaris vam agermanar-nos per compartir una paella que estava deliciosa! Enhorabona als cuiners!

Fent una ullada a les classificacions i temps d’anys anteriors podreu veure que el nivell de la Cursa de Muntanya de Tivissa ha augmentat de forma espectacular! Les pedres són les mateixes, però cada any hi ha més corredors i corren més; així com tants o més voluntaris que cada any fan millor la seva feina! (Moltíssimes gràcies a tots! Ni falta fa dir que sense vosaltres aquesta cursa no tindria ni la meitat de l’encant que té!) A més, aquest any ens hem aventurat en la 1ra Marxa de Muntanya de Tivissa, que ha estat un èxit de participació i de la qual hem après com millorar-la en properes edicions.

Visca Tivissa! I Visca l’Extrem Team!

X Ultra Trail du Mont-Blanc

19h del divendres  31 Agost. 2482 corredors (amb una mitja d'edat de 43anys i dels quals 215 són noies) a la Place Triangle de l’Amitié, Chamonix. Jo sóc una d’ells. Amb l’aglomeració no em puc moure ni un pas. Comença a sonar la mítica Conquest of the Paradise i poc a poc la cançó em va ficant els pèls de punta. Aixeco el cap i veig com la boira va cobrint els boscos densos que poblen la falda del Montblanc. És tal la sensació, q sembla que la cançó surti de dins meu. Em piquen els ulls. 10, 9, 8, 7, tota la plaça crida el compte enrere;  6, 5, 4, inspiro fort; 3,2,1… i fico el crono en marxa.

Primers km molt còmodes. No tinc pressa. No tinc por. Estic contentíssima amb la meva motxilla perfectíssimament estudiada, compactada i equipada. Serà dur però confio amb la feina feta. En 4h37 i sóc a Les Contamines, km30.69. Penso molt amb Xavi, que des de les 10am està corrent la CCC. Ja ha caigut la nit i plou des dels primers km. Vaig molt ben resguardada dins el meu impermeable, sol se’m veuen els ulls i el nas. Sol sento el meu respirar i l’aigua que em cau a sobre. Sol veig el que em marca el frontal. Estic contenta.

Amb la pujada a La Balme, km38.82, la meteorologia es complica, la boira dificulta moltíssim la visibilitat i la neu s’acumula a la meva jaqueta. El gruix és d’uns 6cm aprox. i dalt al coll fa moltíssim fred. He de sortir d’allí quan abans millor. Si m’aturo em gelaré i perdré de vista alguns frontals que intueixo més endavant i que em donen idea de per on va el camí.

Un llarg descens ens porta de nou a Les Contamines després de 8h52 i 54.1km. Demano per Xavi, ja és finisher, és molt gran!!! Em noto els peus bé, però van xops i hi porto molt fang. Decideixo canviar les sabates, que en menys de cinc minuts tornen a estar mullades.

Em marco el següent tram fins Les Houches , km71.7. La pujada fins Bellevue se’m fa llarga i molt dreta, així que per fer-ho passatger decideixo pensar en cadascuna de les persones que m’han enviat ànims per sms, whats, face i dedicar-los petits trams de la pujada.  Comença a aixecar-se el dia, però no deixa de ploure. M’avisen que el descens fins a l’avituallament és complicat i llisca molt. Tardo 4h en fer 17km. Mai havia vist tan fang junt. Horrorós! A cada pas desapareixen els peus sota el fang. Aixecar el peu per fer el pas següent suposa un treball esgotador. Em desespera avançar d’aquesta manera i quan m’adono, em trobo somicant. Llavors m’entra el riure de veure’m enmig d’aquell percal, i finalment m’enrabio perquè amb tant de fang estic trepitjant malament i sóc conscient que m’estic fent mal.

El següent tram comença amb una pujada magnífica per la bici de carretera. Com és algo pesadota, decideixo pensar en tots els bikers que la disfrutarien. Veig que la gent va molt tocada, i tot i pujar a peu, em sento com si portés un coet al cul i avanço a tothom. He començat el comte enrere de km. Un cop dalt, la baixada s’intueix atractiva i vull córrer. Ho intento i per la meva sorpresa em resulta impossible. El genoll dret em fa un mal terrible. Comença la meva tortura!!! Suposadament queden uns 20km, i tinc claríssim que si no puc córrer doncs hauré de caminar, però penso creuar la línia de meta costi el que costi.

Arribar fins a Argentière se’m fa etern, hi ha més km dels que la organització ha calculat i aquest extra em fa molt mal. Hi ha petites remuntades on puc apretar una mica i avançar a millor ritme, però a les baixades faig pena, i em sap molt greu pensar lo que les disfrutaria si no em fes mal la zona posterior del genoll dret. Pel camí trobo gent tirada, feta pols, deuen meditar perquè la vida els ha portat fins aquí jajaaj

A Argenitère tinc una sorpresa, Xavi i l’Heura. Porto 18h10 i queden 10km. Terrible el mal de genoll! Quedem en que ens veiem a Chamonix i marxo d’allí casi contenta.

A falta de 5-6km d’arribar, l’ibuprofè fa efecte i tinc la sort d’arribar al poble corrent. A partir d’allí, comença un bany de masses que faria córrer al mes coix, els ànims de la gent em porten pels carrers de Chamonix. Trobo un munt de mans esperant la meva i en l’últim giravolt veig la l’arc blau amb que tan he somiat i que en les darreres hores tan he maleït. Agafo la senyera amb les dos mans, em proposo empapar-me d’aquell instant i creuo la línia de meta, on em fonc amb una abraçada amb el Roger, que ha fet un grandíssim esforç esperant-me en molts dels avituallaments. Ho he aconseguit, 110km amb 5800+ en 19h48. Hi ha molta gent però no veig res. Hi ha molt soroll però no hi sento. Vull plorar però no puc. Quan reacciono una mica, veig que de nou sona Conquest of Paradise i que ha deixat de ploure i sembla que vulgui sortir el sol.

Molta gent està decebuda amb aquesta edició de UTMB perquè està clar que tots volíem fer 170km, i jo la primera, però per mi l’èxit és tot l’esforç i sacrifici per estar a la línia de sortida, ja que considero que la millor victòria és la superació personal. Un cop creues aquesta línia, qui mana és la muntanya i aquí poca cosa hi tenim a dir.  Ara em queda entendre que si he estat capaç d’això, sóc capaç de tot.

He d’agrair més que mai els ànims que he rebut de tothom, no sou conscients de la força que donen cadascun dels missatges de suport. No em cansaré mai de dir que em sento orgullosíssima de formar part de l’Extrem Team Tivissa, i de tot l’equip que hem viscut aquesta experiència: Àngels, Quim, Heura, la princesa i Xavi, per qui totes les paraules són poques. Al Roger, dir-li que per mi aquesta ultra és dels dos i el millor que ens podia passar és compartir l’experiència. Ell sap que no li volia explicar, sinó fer-lo partícep.

És curiós com la muntanya, restant immòbil i majestuosa, ensenya tantes coses…

II Vandekames

Un matí de platja i una bona migdiada van ser una bona prèvia abans d’anar cap a la Vandekames. Vam apurar el temps, ja que per una vegada, estàvem al costat de casa i a més a més veure la gent preparada amb un extra d’antelació em fica neguitosa.

La cursa va començar amb la pujada als Dedalts, que per sort aquest any no em va agafar per sorpresa i vaig pujar força bé. La xafogor era horrorosa i la meva veritable por era la calor, així que des d’un bon principi els avituallaments els vaig utilitzar per remullar-me el cap, ja que el bidó em garantia que tindria líquid en qualsevol moment.

Aviat vaig veure que la primera fèmina s’escapava amb facilitat i que anava molt forta i jo no tenia masses ganes de lluitar-li la posició (a més a més no hauria pogut ni de bon tros!), així que vaig decidir quedar-me on era i anar fent. Després del km10 seguia un tram de baixada molt tècnica; no volia emportar-me cap factura d’aquella cursa cap a casa, així que vaig baixar tranquil·la. A més a més, em va venir un flato que feia temps que no recordava, així que per molt que hagués volgut baixar ràpid, em sembla a mi que no hauria pogut!

En els 500+ de la pujada cap a la portella em vaig sentir molt més còmoda i vaig fer un canvi de ritme, anant de menys a més i girant el cap de quan en quan per disfrutar de les vistes espectaculars.

Quedaven els últims km de descens des de la Portella fins Vandellòs passant per Castelló. De nou vaig tornar a tenir flato, així que de nou, vaig afluixar el ritme fins a sentir-me còmoda per anar fent. Vaig creuar la meta en 2na posició després de fer 22.8km amb 1500+ en 3h18m.

Tot i que el flato mantingut emmascara una mica les sensacions, les cames i les pulsacions em deixen un bon sabor de boca i sobretot, aquesta 2na posició que em va permetre pujar al podi molt ben acompanyada d’Elena Clavillo, que va fer un carrerón i de l’Ana Belén, que m'alegro molt que torni a estar donant guerra de la bona.

L’any passat vaig ser molt crítica amb aquesta cursa perquè vaig patir molt alguns aspectes. Aquest any també vull ser-ho i crec que he de felicitar a la gent del Virginia Bay per diverses coses. El canvi de circuit va ser molt acertat al meu gust, ja que la zona de la Portella és espectacular. Aquest canvi he vist que ha suposat un bon treball de neteja de senders, fet que també valoro moltíssim, pel que costa i pel bé que fa en la seva recuperació. Un altre aspecte pel que vull felicitar a l’organització és pel marcatge. No sé qui el va fer però chapeauuuuu!!! és dels millors que he vist! Així que enhorabona a tota l’organització per aquesta magnífica cursa que a més a més va estar lluïda per corredors d’altíssim nivell i per una festassa final!

Ara, no vull ni pensar quin és el pròxim dorsal que m’espera…