VI Olla de Núria

Feia dies que no tenia aquesta sensació de nervis a l’estómac i m’agrada, però aquell ratet d’espera amb aquelles pessigolles a la panxa i el no parar quiet, no deixa de ser un mal rato on esperes ansiós el tret de sortida.  Estar al Santuari de Núria i mirar els cims, les crestes i les muntanyes que l’envolten ja és per ficar-se nerviós, i més, si saps que en qüestió de minuts hi passaràs esbufegant. L’Olla és una de les curses del MRNIC (Mountain Running International Cup) caracteritzada per la bellesa del seu entorn i per mantenir el 80% del seu recorregut per sobre dels 2700m (i jo tenia una mica de por de patir-ne les conseqüències).

Vaig fer l’olla fa un parell d’anys, i sabia com se les gasta la pujada al Puigmal (2913m). És preciosa, però s’atravessa de valent, sobretot en el segon tram. Per sort, arribant al cim comences a trobar gent i això dona ànims per arribar tan amunt com faci falta. Des d’un bon principi vaig intentar col·locar-me amb un grup que m’estirés, i la veritat és que amb els companys que em trobava va ser un estira i arronsa prou còmode. Dalt al cim feia fred, 4ºC i amb el vent la sensació tèrmica era de -2ºC, però jo no notava res, sol el cor bategant amb força i les cames treballant després dels 1000m+ en 5km.

Amb el tram cap a Finestrelles (2829m) em vaig començar a divertir i trobant-me bé vaig començar a avançar. Tot és pedra i la vegetació és escassa, però és un terreny divertit, on has d’anar molt concentrat però alhora és força corredor. El final de les pujades se’m feia una dur, sobretot de cames, però a les baixades cada cop m’hi trobava més confiada. Fa un temps pensava que pujava millor que no pas baixar, però després de la baixada de l’Eina (2775m), crec que se’m comencen a donar millor les baixades jejeje i recordant alguns trams on tallava el camí pel recte, més que creure-ho o confirmo.

Entre l’Eina i el Noufonts (2867m) vaig trobar el Roger, el meu avituallament i el de moltíssims corredors més! Ja tenia l’estómac tancat així que més que sòlid o líquid, per mi l’avituallament va ser psicològic i vaig encarar el Noufonts amb moltes ganes. I del Noufonts cap al Noucreus (2799m) i a rematar-ho tot al Font Negre (2722m), on l’últim tram de la pujada el tinc ben grabat al cap, i a les cames! Quin mal! Això sí, passat aquest cim, sabia que tot era costa avall. No és gens fàcil baixar gairebé 800m+ en poc més de 4km, i els genolls han de treballar moltíssim, i amb tota la cursa que portava, baixar també va ser dur, però tan divertit, que sol recordo el bé que m’ho vaig passar tirant pel dret sempre que es podia i pensant que ja no feia falta que guardés cap força per a res, que lo següent, ja era la línia de meta.

 

Després de 3h31m vaig creuar l’arc darrera de 7 noies de les quals sols n’havia vist una i de lluuuuny! Amb això vull dir, que si jo, que em vaig notar bé i vaig tenir bones sensacions, em va donar la sensació que no vaig anar massa encantada, com van anar elles?????? :O I totes de casa! Molt de nivell al nostre territori! (…només cal mirar els skygames!)

Ara… el pròxim cop que em fiqui el dorsal ja serà el gros, el repte, l’objectiu, a qui dedico els meus entrenaments i sobretot, a qui destino uns minutets diaris a pensar “els per-que-sí”. Ui mare…

Cursa Pedraforca-Saldes

Clec-clec, clec-clec, clec-clec feia la porta mentre l’intentava obrir amb el pestell passat, ...i és que a les 6am del matí (hora en que en Pere i en Moi em van recollir per casa) encara anava mig endormiscada. Camí de Saldes, Txarango em va despertar.

No vaig decidir fins a meitat setmana que aniria a fer la mítica Cursa Pedraforca-Saldes, una de les proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya. De fet, no la tenia ni present al calendari, perquè és una cursa molt diferent del que en aquest moment tinc en ment. D’altra banda, mai havia fet el Pedraforca i em venia de gust.

Efectivament no és una cursa de les meves, però vaig sortir tan boja com la resta, per buscar un bon lloc per enfilar la sendera i, a poder ser, evitar el tap. Vaig arribar al mirador (km4) en 2na posició, i amb la I·lusió que em va fer trobar a la Marta (cridant com una boja!), inclús em vaig animar i tot. Però a partir d'allí la cosa es va torçar i les cames es van convertir en dos garrots que no anaven de cap manera. Vaig perdre la 2na posició, la 3ra i la 4rta, i amb elles també vaig perdre una mica la moral. Veient que la cosa no anava bé vaig decidir que intentaria aguantar la posició o perdre'n quantes menys millor, i que això ja seria molt. I així vaig arribar dalt. 

La grimpada (que tan sentir-ne a parlar em feia respecte), va resultar ser més senzilla del que esperava, i el paisatge presumeixo que era espectacular, però no vaig aixecar el cap ni un moment que entre el patir i les pedres lo més fàcil era anar a terra.

A l’enforcadura  (km8,5 aprox) vaig veure que la noia del davant es mirava la tartera amb respecte, i que més avall tenia la 3ra noia patint les relliscades. Llavors vaig pensar: o aquí o a cap lloc!, així que vaig llençar-me a la tartera sense por. Vaig anar per terra unes quantes vegades, però era moooooolt divertit. Si algú m’hagués mirat uns segons hauria pensat que allò tenia més de folklore popular que de cursa: uns metres clavant talons, uns altres de cul, uns altres patinant, o saltant, o lo que pogués! que allí s’agafa ritme i quan t’adones no hi ha manera de parar. Ja us dic, mooolt divertit! Igualment, també va ser divertidíssim el tram de bosc que baixava fins al poble. Ja no era pedregós, però s’havia de mirar molt bé on ficar els peus i tenir cura de totes les arrels, branques i sortints.

Amb 2h36min vaig fer els 13km i 1300+ i vaig creuar de nou l’arc, aconseguint la 3ra posició, que és molt més del que hauria esperat uns km enrera, així que contenta per com va acabar tot després de patir el que havia patit pujant! La veritat és que no vaig gestionar bé la pujada, i vaig començar a un ritme que no vaig poder aguantar. La baixada…mmm…crec que no la vaig gestionar, i més aviat va ser ella qui em va gestionar a mi jajajaajajaj

Una cursa molt recomanable, i encara més recomanable anar-hi d’excursió! que és el que tinc ganes de fer per gaudir de tot l’entorn que anant amb el cap cot no vaig poder disfrutar.

Trobar-me a l’Eduard i la Marta em va fer molta il·lusió, però el que més il·lusió em va fer va ser quan escalfava i vaig sentir una veu que deia “mira! de Tivissa!”. M’encanta passejar pel territori amb el nom del meu poble estampat a la samarreta. Sóc molt de casa meva! ;) Com no, a part d’agraïr a l’organització el fet de no trobar res en falta, i a les meves companyes el bon ambient, també he de donar les gràcies a en Pere i en Moi pel bon matí que vaig passar i pel ratet que em van haver d'esperar. Gràcies nois! ;)

Trail Duextrem Amposta

El passat 18 de juny vaig fer la cursa Trail del Duextrem d’Amposta. No era una cursa que tingués al calendari i vaig decidir-me a última hora, però m’alegro d’haver-hi anat.

Tot i la matinada que suposa anar a Amposta a córrer una cursa, el camí va ser força distret i divertit, i és q amb Tomàs…no pot ser d’altra manera. Quin fart de riure! Té discurs per tot i a tot li troba el punt.

Quan vam arribar a lloc vaig quedar sorpresa per les instal·lacions a la finca del Cabiscol, era la Ponderosa en versió Ampostina! Amb el tret de sortida també vaig quedar sorpresa, va ser una espècie de cross on els primers km recorrien la finca buscant la sendera que ens ficaria a tots a lloc. El ritme era exagerat! Sabia que no duraria més de 3km, que és on el desnivell començava a apretar, així que vaig intentar aguantar i beneficiar-me de ser al mig d’una grupeta que estira amb força. Amb l’inici de la primera pujada el ritme va afluixar i poc a poc vaig anar entrant amb cursa. No veia cap companya i anava fent sense referències.

Fins al km15 vaig anar fent, més o menys…Xavi anava sobradíssim i jo intentava seguir-lo tan com podia sense afluixar, però la veritat és que està intractable, no sé que li passa però on jo esbufego ell va xiulant. Me fa por! La xafogor era enorme, però no vaig ser conscient dels beneficis dels núvols fins que va sortir el sol, aproximadament quan rondava el km15. La clatellada va ser important i el meu ritme va caure en picat. Emprenia ja l’última pujada, i des d’allí vaig veure la Lucía a un parell de minuts, així que no em podia encantar!

També anava fixada amb que havia de passar pel Cristo aquell que tenen al cim, i guardava les poques forces que em quedaven per intentar arribar-hi lo més dignament possible. Al final, veient que el deixàvem a un costat i que ja encarava la baixada fins a meta, vaig soltar-me i vaig respirar tot lo tranquil·la que sentir-se perseguit de prop em va permetre.

Contenta de creuar la línia de meta en primera posició i més contenta encara de que el tàndem amb Xavi funcioni tan bé. 21km 1200+ 2:51:09

Bon marcatge, avituallaments suficients i molt bona organització, perquè tot lo tinglado que hi havia allí montat és una feinada a tenir en conte. Moltes gràcies! Un plaer compartir el dia amb Eduard i Tomàs i felicitar a l’equip de btt de Tivissa que formen un grup que dona goig!

Salut i cames!

Open Raid X-Races Hospitalet de l'Infant-Vandellós

L’Àlex és el meu cunyat! Fa poc que ho som oficialment i m’agrada dir-ho! Un parell de setmanes enrera em va proposar fer el raid amb ell i vaig acceptar pensant que podia ser molt divertit i que a més m’aniria bé passar unes quantes hores per la muntanya. No em vaig equivocar en cap de les dos coses!

Després de donar la sortida a la categoria èlit ens tocava a nosaltres, els d'aventura. Vam començar amb el kaiac, 3km si no m’equivoco, i bé…no ho vam fer malament del tot, però diríem que tampoc és el nostre fort, o almenys els tres (que la Eva desde la platja tampoc les tenia totes) estem d’acord en què a Cambridge i Oxford no ens hi voldrien.

Un cop a terra ferma, vam recollir el mapa del trekking que ens portaria fins la via ferrata. Sort que allí el temps es neutralitza, perquè jo m’ho vaig prendre amb una mica de calma, ja que les meves darreres actuacions per les parets no han estat gaire exitoses i la veritat, li tinc por. Tot i fer una mica de tap per darrera, vaig surtir d’allí marcant les dues balisses i havent-la fet tota sense ajuda i sense encallar-me! Per mi un éxit!

Després d’anar arroplegant puntets pels diferents CP’s que indicava el mapa vam tornar a boxes a per la btt per començar un sector que ens portaria cap a Masriudoms i muntanya endins. Allí el tall horari ja ens apretava una mica, però encara hi vam ser a temps. A la transició vam deixar les bicis per començar el segon trekking, on després de 6 horetes,  els quadríceps de l’Àlex ja començaven a fer de les seves, així que vam decidir deixar-nos un parell de balisses que quedaven més allunyades, per falta de temps, i de cames. Davall d’aquella xafogor i calitja de mitja tarde, sentia una veu per darrera que anava remugant en veu baixa “ai mare de déu qui em mana a mi ficar-me aquí…” jajaajajaj

Quan vam tornar a la transició sol quedaven les nostres bicis i les d’un altre equip, i és que realment anàvem justets de temps, perquè estavem al quiiiiinto pino i almenys volíem intentar fer les quatre balisses de més puntuació. Així que el que havíem tardat dos hores en pujar, ho vam baixar en un quart! Moooooooolt divertit, crec que va ser el tram on més vam xalar i menys vam patir. Us prometo que si no porto dorsal jo no baixo així ni de broma! Però mira, en aquell moment, tenia pressa i no podia pensar si allò era kamikaze o no.

Vam marcar l’última balissa al pont de fusta i del subidón del moment vam arribar a meta en un parell de minuts. El temps mínim que marcava la organitzaicó eren 8 minuts (per assegurar que es respectava la zona del passeig) així que mentre tothom ja era dins al camp nosaltres ens  esperavem fora, rient de lo divertit que havia sigut. Lo millor, quan entrant al camp va dir “un altre dia voldràs tornar a fer un raid amb mi?” Oh i tant!!!!

8h 4min, 4rts de la nostra categoria i guarrets de sal, salitre, pols i terra, …i sobretot les cames ben rascadetes, que és lo que té remenar pel mig dels coscolls en busca de balisses!

Enhorabona als Raiders de la Cameta Coixa, que va desplegar tot el seu arsenal en totes les categories, arrassant podis d’una manera mai vista jaajajajaj! Sahuqui, Benaiges, Farnos, Victor, Oriol, Oscar…Sou uns cracks! A veure si se’ns pega algo de valtros!

Salut i cames! i pedals i rems i dissipadors... 

XX Cursa del Llop - Pujada a Caro

Un any més he disfrutat de la Pujada a Caro, l’emblemàtica etapa de la Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.

Com l’any passat, minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com  “què faig aquí, això de l’asfalt no és per mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia per calentar.

A partir de la sortida des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa. Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan la Gemma va emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.

Aquells primers km no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme, sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada.  Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí, ja no vaig mirar més enrere…

Vaig marcar-me un tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado sense voler).

I xino-xano vaig arribar dalt i amb 2:09 vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).

D’aquesta cursa em quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha de funcionar!

Gràcies a l’organització, per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!

Salut i cames!

Transvulcania 2012

“¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” em va preguntar l’speaker de la Transvulcania 2012 a les 6am del matí, al Faro de Fuencaliente, just davant de 1440 sonats (entre ells els millors del món) que juntament amb alguns extremeros vam emprendre un “passeig” pel l’illa de la Palma. Deixeu-me doncs, que us expliqui que hi vaig fer, o millor dit, que va  fer el tàndem Xavi-Thais.

Esgarrapa, esgarrapa, esgarrapa…uns 26 km de pujada, fins al Refugio del Pilar, en un terreny desagradable perquè si. Sorres i graves volcàniques que no donaven treva a les cames, patint com unes condenades! Tracció complicadíssima! Sort que sentir-se enmig d’aquell serpentí de llums que s’enfilaven muntanya amunt feia oblidar el patiment.

Estar al calaix de sortida va ser tot un subidón, però el km7 crec que va marcar moltíssim a tots els corredors. Eren les 7am i poc més quan vam passar per la població de Los Canarios, on la gent cridava i animava deixant un passadís estret per on desfilàvem els corredors. La sensació és indescriptible, vaig notar fred, el cor bategant amb força, i tot i ser pujada d’asfalt ni se’m va ocórrer caminar, la gent et portava.

Mentre enfilàvem carena amunt la llum del dia anava dibuixant una bonica illa volcànica amb un horitzó difós per la calima, era un escenari d’aquells que hi bades sense voler i acabes ensopegant.

Amb 3h51m vam arribar al Refugio del Pilar (km 26) on ens esperaven l’Heura i la Berta i un gran ambient, ja que l’avituallament coincidia amb el final de la mitja marató. Amb l’emoció del moment vaig engrapar sense pensar i vaig marxar d’allí farteta com una trugeta i amb l’estomac mal col·locat. Vaig pagar-ho als següents kms, que per mi van ser els més patidors tot i ser els més plans. Al km37, se’n va anar tot fora d’una vomitada, i diràs que l’estomac se’m va tornar a ficar a lloc.  Au pos! Km vinguin!

Reventón, Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i Roque de los Muchachos (2426m, cim de l’illa). Tots ells donaven el tomb a la Caldera de Taburiente, un paisatge espectacular que feia dubtar si érem o no en territori llunar. El traçat era força trencacames i puja-baixa, però almenys ja xafaves ferm. La nostra idea era arribar al Roque (km 53) tan integres com puguéssim, perquè sabíem que per la baixada ho necessitaríem tot.

Trobar les supporters ens va donar molta més força per encarar un tram que se’ns va complicar bastant. La calor apretava fort, i la baixada era exageradament tècnica i penjada. A la Torreta Forestal (km 57 aprox) vam arribar-hi eixuts! Allí tothom es mullava, l’organització i tots els militars que cobrien l’avituallament no donaven a l’abast. A mi em van tirar una ribella de 50litres pel cap. Casi m’ofego!

Fins a Tazacorte (km 67aprox) seguia el tram més lleig, creuant camps de conreu, barrancs, una baixada d’asfalt horrorosa (al meu gust un desencert! massa lleig per una cursa tan maca!) i finalment ens vam despenjar (250m en 1,6km) ziga-zaga per un penya-segat que donava a una platja d’arena fosca.

Per últim un parell de km pel lateral d’una carretera (eeeecs!) i un parell més per salvar els 350m que ens pujaven a Llanos d’Ariadne, on després de 13h 21m, la llarga catifa vermella ens va portar fins l’arc de meta, enmig d’un ambientàs d’aquells que et fa sentir que el patiment és ínfim al costat de tanta recompensa.

14sènior, 17fèmina, però sobretot finisher i sencera! perquè un cop a meta la gent es desplomava per tot arreu! Els “ambulancieros” no donaven a l’abast! Jo m’ho mirava i descansava quan per darrera la mateixa veu del matí va repetir allò de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”

Enhoraboníssima a tots els que van sobreviure i infinites gràcies a tot l’equipàs d’on tinc la sort de formar part, en especial gràcies al mestre Benavent, a l’Eduard, Heura, Berta i a l’incombustible Xavi que no n’ha tingut prou i ara se’n va a passejar a Zegama. Gràcies també als nostres super-sponsors i a tots els sms, trucades, facebukitos i whats de suport que en els moments difícils ajuden a tirar endavant en cursa; i alhora, l’esperit de superació en cursa ajuda a pensar que es pot aplicar la mateixa filosofia a la vida: sempre endavant!

III Cursa Panxampla - Alfara de Carles

Ja és ben curiós que mai havia arribat al poble d’Alfara de Carles  per carretera, sempre al més pur estil d’en Panxampla: per la muntanya! Així que diumenge, m’hi vaig estrenar. Hi havia poca representació de l’Extrem Team Tivissa, però la que hi havia era ben bona! A més, després d’un parell d’anys agermanats amb l’Ski Club Camprodon, per fi vam fer baixar cap a les nostres terres a una de les bestioles del ripollès, en Roger Reguant!

La Punta de l’Espina m’encanta, així que vaig sortir a per ella amb ganes. Els primers km anava una mica per damunt del meu ritme (com una boja!) que aviat va resultar insostenible i vaig haver d’afluixar. Per sort, em vaig enganxar a una grupeta que feia molt bona pinta, era un poti-poti de gent de tot arreu que em van estirar fins dalt amb molta comoditat.

El momentàs de la cursa va arribar a les Rases del Maraco, on el vent no em deixava avançar, i en cas de fer-ho no era ni molt menys cap a la direcció on volia! Us prometo que en algun moment vaig tenir por de marxar volant! Així que vaig decidir ficar el cul a terra i avançar uns quants metres arrastrant-me literalment. No va fer el mateix algun senienc, que em va deleitar amb una exhibició de vol casolà! (encara ric ara).

Entre rialles vam arribar a la famosa tartera. Oh! Ben guanyada fama! Tan debò no s’hagués acabat mai! Allí el senienc va embogir i va desaparèixer per davant, però a canvi, vaig coincidir amb Javi (genial!) amb qui vaig disfrutar una boníssima baixada tècnica fins la Font del Bosc Negre. Anàvem ben embalats, conscients que amb un mal peu ens jugàvem la dentadura, però no volia afluixar perquè no sabia res de les meves companyes, així que per si de cas, jo anava tirant.

Per la zona del Toscà anava bastant concentrada, perquè quan em començo a cansar se’m dona bastant bé ensopegar, i em resistia a afluixar. Al Pas de Peret vaig arribar-hi amb la sensació que la feina dura estava feta, i que el traçat que quedava era un intent d’arribar al poble salvant la carretera el màxim possible. Creuar les oliveres va ser una mica pesat (sobretot per la pendent positiva), però sota la meva opinió l’aproximació al poble va estar ben aconseguida. Un bon esforç de l’organització!

En els últims km em van acompanyar un grup de btteros (gràcies!) que em van distraure del patiment de cames, i sense haver vist cap companya en tota la cursa, vaig creuar la línia de meta! Primera fèmina! Molt contenta! 23km 1600+ 3h11m.

I cap a la dutxaaaa! Que cada cop això de comentar la jugada al vestuari és més entretingut!  Després, l’olor de la fideuà  ens va portar pels carrers del poble fins al casal. Moltíssimes gràcies Diego i Javi per la companyia! Amb gent com vosaltres dona gust! Agraïdíssima al Roger, que va  fer un carrerón (9è 2h42m) en la que espero que sigui la primera de moltes curses més a nostra casa! I una cosa si que he de dir: que al meu runner preferit el vaig trobar a faltar! Així que a la Transvulcania no te’m trauràs del damunt!

I acabo ja donant l’enhorabona a l’organització. Encara que els avituallaments no van ser despampanants, no vaig trobar res en falta. Felicitar-los per oferir un circuit tant espectacular,  pel bon marcatge (i mira que amb aquell vent i per aquells crestalls hauria pogut ser una tortura!) per la feina feta a la muntanya, pel bon ambient i per tot en general! I com no, felicitats a les cuineres!

Conteu amb mi per l’any que ve!
Salut i kms!