Marxa dels Dips

Encara que al costat de casa i per terrenys mil vegades trepitjats, una no deixa de sorprendre’s de tots els racons espectaculars que ens envolten i d’on et porten aquells trencants que sempre has vist i mai has agafat. La Marxa de Resistència dels Dips en va ser una gran mostra. Poques cares conegudes però totes estimades i a aquelles hores, tots amb cara de son.

Organitzada en tres trams com a fulles de margarita, el primer d’ells sortia del que n’era el centre neuràlgic, Pratdip, per vorejar el Puig de les Mugues, pujar al Cabrafiga i tornar després al poble. 8km de xarreta en grup d’extremeros per treure’ns la son del damunt. La veritat és que si hagués plegat aquí hauria quedat com una senyora i hauria pogut anar a esmorzar a la sombreta d’una terrassa explicant que els de l’extrem, fent pinya, som capaços d’anar dos vegades per davant de Puça! Jajaja (anècdota per guardar a la carpeta “placeres de la vida”).

Comencem el segon tram, 13km que ens porten, per les crestes de la Seda (espectaculars!) fins als estimats Mont-Redon i Llaberia. A partir d’aquí comença un traçat força perdedor per tornar a Pratdip, on de no ser pels srs. Benaiges, Joaquim, Benavent i Xavi, potser a hores d’ara encara estaríem (jo i uns quants més) donant tombs per aquelles senderes. El genoll es queixa i la tornada al poble la faig  pensant en abandonar, i pensant pensant començo el tercer tram.

Ens endinsem per la zona dels Estrets i el Pressó, i entre la calor i la majestuositat del barranc  se m’oblida el patir del genoll (cara amunt no m’en sento). Els següents kms ens acompanya l’Adrià, i a mi, al seu costat se’m passen la meitat dels mals, així que arribo a Sta Marina bastant acalorada i més o menys sencera. Però l’Adrià no desperta en tots aquestes sensacions (mal aniríem) i Joaquim no es recupera de la trinxamenta que portem. Llàstima que aquí perdem un gran aliat!

Pel Coll de la Murtra arribem a Vandellòs en companyia del Lluís i la Rut, i després d’una paradeta ens enfilem Remullà amunt i via Coll de la Mina cap a la Fou. Aquí comença el tram més dur per a mi, 400md+ en poc més de 3km. En reserva d’energia i amb sensació de flotar i d’estar eixuta per dins, pujo molt a poc a poc: fosa. Sé que dalt ens esperen la princess, l’Heura i l’Adrià, i amb això el meu cap podria tirar milles. Dalt a Llaberia reposem una mica i fem un mos, per encarar la pujada a la Portella, baixada al Coll del Guix i l’arribada a l’últim avituallament, on el Ricard ens diu que ens queden alguns km més dels esperats, que tot i fer-se llarguets, jo ja els faig contenta de pensar que molt a males, que Xavi m’arrossegui, però que arribar, arribo segur. Al final gairebé 62km i 3100md+, enlloc dels 55km i 3500md absoluts que esperàvem. 1ra fèmina perquè la resta deuen tenir més seny. 11h 48min arreglant el món amb qui un dia era un company i ara és un bon amic. Gràcies Xavi.

Enhorabona organització, enhorabona Puça, i felicitats a la Maria, Benavent i l’Eduard (pel cumple i no pel pajarón). Joaquim, la pròxima l’acabem junts?!! ;)

Salut i cames,

Grifone Challenge Escanyabocs

Aquest darrer cap de setmana s'ha celebrat a la Seu d'Urgell la Grifone Challenge Escanyabocs 2011, un event on es reuneixen cinc proves esportives independents: triraid, km vertical, rogaine nocturna, cursa de btt i marxa nòrdica; on excepte aquesta última, realitzar tota la resta suposa la consideració Escanyabocs de Ferro. Els extremeros ens hi vam desplaçar en massa, amb ganes de passar-ho bé com a principal objectiu. A títol personal m'havia proposat ser una Escanyabocs de Ferro, i amb patiment i esforç ho vaig aconseguir.

Triraid: es feia en parella i la meva era Marín. La primera prova, d'orientació a peu, no la vam fer del tot malament, l'estratègia es podria perfeccionar però vamos, sense problemes per llegir el mapa i el terreny, i amb una puntuació prou bona. Al segon tram si que la vam liar fort. Era el tram de btt i nosaltres vam decidir anar a per les fites del sector nord, un error perque ens vam perdre i després de 40min de pedalar vam fer cap a la primera de les dos úniques fites que vam trobar. Un desastre! El tir amb arc millor no comentar-lo, i el sector del kaiac més o menys acceptable. En conjunt una misèria, però per això tenim a les raiders Heura i Maria guardant l'honor del club, que van aconseguir una magnífica 13ena posició d'entre més de 60 equips! Sou les millors!

Vertical Quiri: dissabte per la tarde vam fer la pujada vertical des de Noves de Segre fins al pic de Sant Quiri, 830md+ 4,5km d'allò més costerut! El primer tram era molt penjat, i després d'un lleuger planeig tornaven les fortes pujades. L'arribada al cim va ser espectacular: moltíssima gent fent passadís, esquelles, acordions i unes vistes impressionants. Tres extremeres vam disfrutar i patir aquesta prova, la Maria, la Heura (que està a tope!) i una servidora.

Rogaine Nocturna: amb el temps just de fer un bocadillet de Nocilla, se'ns va fer hora de tornar al Parc del Segre per començar la prova d'orientació nocturna. Acompanyada per Ricard i la Maria, i mullada per la pluja, vam fer una bona estratègia, aconseguint gran part dels punts. 

Cursa Btt: hi havia dos modalitats, la curta, 36km que van pedalar Marín, la Maria i la superHeura, i la llarga  de 46km 1600md+ per a mi que sóc algo masoca, ja que la organització havia deixat ben clar que era de dificultat alta (i jo ho confirmo). 2 acusats ports de muntanya i tot un seguit de corriols, senderes i trialeres que en alguna ocasió em van fer sortir catapultada per davant de la bici. Vaig patir el que no està escrit, però la vaig fer.

En conjunt, contenta per l'objectiu aconseguit, feliç dels bons moments compartits el cap de setmana i moooooolt orgullosa de les fèmines de l'XTT, de les quals aquí teniu una foto de l'equip al complert, inclosa la cantera ;)

(en breu, quan recopili totes les fotos ja penjaré un àlbum)

Al Rico Fartlek

Ja porto massa dies amb complex de tractor, per allò que ho pujo i baixo tot a l’ample i que hores vinguin a la muntanya, així que he acabat acceptant el que el míster fa dies que em diu: fartleks.

Divendres, després de rodar un ratet per la pista tocaven sèries de 1000m. En total van ser 2x(5x1000), progressius de 60-90% bones recuperacions i sensacions vomitives jajaaja. Dutxa ràpida i cap a salsa.

Dissabte després d’una mogudeta sortida en veler en busca de balenes a la costa de Vilanova (on hi ha un pas migratori del rorcual comú) vam arribar a casa algo rebentats i a més a més plovisquejava, però ja no venia d’aquí, així que traje de faena i cap a la pista. Sèries un altra vegada, aquest cop de 200m. 10x200 a full. Si les de divendres eren per vomitar aquestes encara pitjor. Després, i per variar, dutxa ràpida i cap a l’assaig de gralla.

I per rematar el cap de setmana, diumenge es va celebrar la III Trobada d’Entitats Locals a Tivissa, on l’Extrem Team participavem amb un petit estant per donar a conéixer a la gent del poble qui som i què fem. A més vam aprofitar per repartir uns formidables polars i  buffs de gentilesa per a tots els socis (que mudats anirem!). Sabent que el dia estaria ocupat, una servidora havia matinat una mica per sortir a rodar amb la Cube de l’Adrià, que li he firat pel raid d’aquest cap de setmana i volia provar-la una mica perque no estic acostumada a tanta finura! 22km 70min.

Finde movidito, agulletes i una setmana per davant per mentalitzar-me pel Grifone Challenge Escanyabocs 2011, que ja el tenim aquí i es presenta moooooooooolt prometedor! Vamos equipoooooooooooooooooo! jajajaja

Masboquera

A tot arreu no s’hi pot estar, però jo segueixo intentant-ho, així que després d’una divertidíssima classe de salsa al Masroig i una nit de Garnatxetes a Capçanes sol em quedaven 3h 17min de descans per intentar aguantar el tipo el dissabte.

8h del matí i ja me’ls trobo a tots a punt de marxa. Quina por quan els vaig veure! I és que són moooolt perillosos...jo us explico. En primer lloc el Sr. Kua, de qui diuen les males llengües que a través de les pedres contacta amb el centre de la terra, ah! i que ja pots tremolar si aparca a prop teu. El Sr. Tomàs, que no el conec massa però també me’l miro de reüll,  per allò de “dime con quien andas y te diré quien eres” (és amic de Xavi). El Sr. Benavent, senyor entre senyors. I els dos restants...oco! (de oco baix i no de hoko). Un que las mata callando: necessita 30km per calentar i per menys de 50 ja no s’hi fica (Eduaaaaaard!) i l’altre, extraterrestre no declarat, per qui l’únic inconvenient de fer 80km és que al km60 li ve de gust canviar-se els mitjons (Xaviiiii). Total, que a les 8h de matí, jo em preguntava “porque?”

Pugem la Llena per agafar una sendera que no sé com es diu, però per mi és “la de les pájares” (recordant la 3ra edició de la cursa) i que ens va enllaçar amb l’últim tram de la Garita i Baixador de Caco (si, no?) fins al Barranc de Jovara (terriblement net). Pugem fins la Mola de Genessies i d’allí baixem cap al mas del mateix nom per creuar la pista de Gavadà i seguir recte avall fins a Vandellòs, on el guia espiritual ens va encaminar cap al GR-191 direcció Sta. Marina. Allí vam fer paradeta, un traguet i un canvi de ruta, ja que enlloc d’anar cap a Pratdip vam creure millor seguir el GR-192 cap a Masboquera (on havien deixat els cotxes i jo encara no m’havia enterat!). Bona elecció, perque vam disfrutar d’una passada de sendera, d’aquelles que has de baixar concentrat si no vols deixar-t’hi la dentadura: pim pam pim pam, anar colocant els peus i sense aixecar el cap de terra, tot i sabent les vistes que hi havia. Genial! 4h26min 23,3km 1195md+

I per rematar la sortideta, vam fer un traguet al bar aquell que he vist tota la vida i no m’hi havia aturat mai? Doncs allí! Civadeta per a tots i un parell de senderetes que queden en ment per la propera.

Conseqüències de la sortida aparentment no massa greus si no fós perque en breu anem de bodorrio i porto les cames rallades com un codi de barres i les malles i mitjons ben marcadets pel sol. A veure com ho arreglem…

Com anava tant feliç que no vaig pensar en treure un retratet, i aprofitant que li en  dec uns a la ciclista de Roma, aquí us deixo una foto de la princeseta de l’Extrem.

PD: Xavi acabo de fer 2 inscripcions a Cavalls de Vent, tututu lalala.

2na Marató de la Fageda - La Sènia

Ara just fa un any que li preguntava al xic de les barbes com pedalar fins al Faig Pare a fi d’animar als corredors de la 1ra Marató de la Fageda. Jo no corria, 42km? on va parar! molts km x mi! jo havia baixat amb la btt a animar.  I mira tu com canvien les coses en un any, que ahir baixava disposada a disfrutar de la Marató tan xula que Joel (el xic de les barbes J), Manel, David i la resta de seniencs que no conec, però que vaig descobrint poc a poc que aquest trio no són una excepció, sino que tots els del CERTrail són igual d’agradables, acollidors i bona gent.

A lo que anem, la Marató de diumenge. Ja vaig començar malament, amb un esprint al cotxe (aparcat al quinto pino) a 2min de l’inici. M’havia deixat el xip! Gràcies per esperar-me!

Al km2 el bessó dret se’m queixa, el tenia ben engarrotat. Vaig fer els següents km a bon ritme, còmoda i conservadora. Al km23 em van venir ganes de vomitar, així que vaig afluixar el ritme a la força i vaig fer un parell de km amb una mà a la boca i l’altra a l’estòmac, fins que al cim de l’inici del PR vaig treure-ho tot. Amb l’estòmac contret vaig caminar uns km més, no em trobava bé però ni se’m passava pel cap plegar. Intentaria acabar. A partir d’aquest punt vaig fer 18km amb la panxa buida, tenia calor i tenia fred, i el cos va pegar el gran baixón. La moral també una mica, la veritat. Al km29 vaig perdre una posició. Sort de la gent de l’avituallament del km30, que em van animar i em van fer pensar que encara i trobar-me malament tenia cames suficients per fer els 12km restants. M’havia resignat a intentar acabar i, a poder ser mantenir la posició, però passada la Font de Pallerols em va passar la que seria la 6ena noia i em vaig quedar a la que seria la meva posició final, 6ena absoluta, 1ra sènior.

Resignada, portava 12km corrent suau i pensant en si treure lo poc que em quedava per dalt o per baix…però bé, com diuen que al país dels coixos el tuerto és el rei, vaig pensar en ajudar a un senienc que anava més que tocat, i pensant en ell vaig deixar de pensar en mi.

Arribada a meta amb 5:31h i amb certa decepció, perque havia sortit decidida a viure una altra cursa, però les coses no sempre surten com un espera. Em quedo amb les sensacions de xafar convençuda, pulsacions controlades i ritme còmode fins al km20 i amb el fet que l’any que ve, suposo que no em costarà millorar el temps.

Respecte l’organització…són los reis! Marcatge perfecte (ni massa ni massa poc). Entorn espectacular. Avituallaments ideals. Instal·lacions correctes. Bossa del corredor xula xula! Trofeu original i obsequi generós. I així tots i cada un dels detalls de la 2na Marató de la Fageda, encara que el millor, el caliu de la seva gent. Moltes gràcies per tot!

Visca el verd:  Verd del CERTrail i verd de l’Extrem!

Salut i cames,

1ª Cursa Solidària Ciutat d’Esplugues – Hospital Sant Joan de Déu

Qui em coneix sap que ni sóc d’asfalt, ni de dissabtes a Barcelona, però els nens del meu hospital em tenen el cor robat, i després d’un puja-baixa al poble el divendres (sinó no ho passo), dissabte a la tarde em vaig calçar les Asics Nimbus per córrer la 1ra Cursa Solidària Ciutat D’Esplgues - Hospital Sant Joan de Déu.

Es tractava d’una cursa de 10km (dos tombs a un circuit de 5km) i desnivell+ 25m, on el 50% de la recaptació de les inscripcions es destinarà al programa Hospital Amic de l’Hospital Sant Joan de Déu. L’objectiu del programa és aconseguir que el nen/a i la seva família puguin viure la hospitalització de la forma més positiva possible, ficant al seu abast un conjunt de recursos i serveis.

Així doncs, tret de sortida pels 500 corredors i jo ja em sentia desubicada, no sabia ni ritme, ni sensacions i feia molta calor. Vaig tardar 2km a trobar una bona posició del cos i a acomodar-me una mica. Portava un ritme més alt del normal però tenia la sensació d’anar lenta. Paciència! vaig pensar. Al km3 el circuit marcava una U, i vaig poder veure que anava en 8ena posició. Poc a poc m’anava notant millor i agafant un ritme progressiu. Al km4 vaig guanyar tres posicions sense massa dificultat, jo seguia al meu rotllo desintencionat. Llavors ja em vaig animar, i al km5 vaig enxampar la 4rta noia. Al primer tomb al circuit portava un parcial de 22’55”. La 3ra fèmina ja estava molt lluny, era impossible agafar-la perquè a part anava “escoltada” i feia pinta de makinón, així que aguantant el ritme vaig marcar un segon parcial de 22’47” sumant un temps absolut de 45’42” a un ritme mig de 4’34” min/km. El meu millor temps, perquè no en tinc cap més!

Posició 4rta absoluta, 3ra sènior, bones sensacions i recuperació ràpida.  Prou contenta, encara que ja abans de començar m’era indiferent la posició, ja que la meva única intenció era contribuir a la causa, i és que n’hi ha prou amb la mirada d’algun dels nens hospitalitzats per adonar-te que per ells faries l’impossible. Us deixo una imatge dels Pallapupas, els pallassos que arranquen somriures a l’Hospital i que van alegrar la jornada.

A cantar que tinc pressa!

Necessito 2dies per escriure una mísera entrada del cap de setmana, i es que és tal la diferència entre aquí i allí, o sigui entre setmana i finde, que tardo 48h per escriure quatre ratlles. Penós!

Mentre esmorzava dissabte encara no tenia clar si running o btt. Les dos opcions tenien pros i contres, però al final vaig decidir running per anar amotllant les noves Asics Trabuco (segueixo fidel a elles!) i per no matxacar més la contractura a l’esquena, fruit de la tensió acumulada en una setmana de cirugies ratonils un tant complicades. 6minuts després de sortir de casa, ja tenia el cor a la boca: divina Garita! Feia dies que no pujava per allí i m’apeteixia molt. Un cop dalt vaig arribar-me a la Font de Vicentó, a veure les meves sapetes (moníssimes!). Per la pista vaig pujar fins a Monetze per agafar la sendera a la Tossa, des d’on casi sense moure els peus, podia veure toooota la Serra del Montsant, la Creu de Santos i la Miranda. Una passada! Baixada directa a Monegrets i d’allí a Les Covetes, per pujar Fogassos axixarrada de calor i baixar pitando i cantant pel Grau. 3h 29min de trail trencacames. Llàstima no tenir més temps.

Diumenge si que no perdonava, tocava btt que em fa prou falta. La veritat és que vaig sortir sense ruta definida, direcció La Serra per agafar un camí que no conexia i que em va portar a Capçanes creuant els camps de vinya del Priorat. Tenia el temps contat, que a les 11h havia quedat, però encara vaig donar el tomb a la Fou per tornar a gasssssssss i cantant (a contratemps) per Guiamets. 36km ben treballats en 2h 37min.

En general bones sensacions i recuperacions ràpides, però em fa falta augmentar més la intensitat i m’està costant perque ara vaig molt còmoda i feliç, i sé que lo següent és patirrrr. No cantaré tant!