1ª Cursa Solidària Ciutat d’Esplugues – Hospital Sant Joan de Déu

Qui em coneix sap que ni sóc d’asfalt, ni de dissabtes a Barcelona, però els nens del meu hospital em tenen el cor robat, i després d’un puja-baixa al poble el divendres (sinó no ho passo), dissabte a la tarde em vaig calçar les Asics Nimbus per córrer la 1ra Cursa Solidària Ciutat D’Esplgues - Hospital Sant Joan de Déu.

Es tractava d’una cursa de 10km (dos tombs a un circuit de 5km) i desnivell+ 25m, on el 50% de la recaptació de les inscripcions es destinarà al programa Hospital Amic de l’Hospital Sant Joan de Déu. L’objectiu del programa és aconseguir que el nen/a i la seva família puguin viure la hospitalització de la forma més positiva possible, ficant al seu abast un conjunt de recursos i serveis.

Així doncs, tret de sortida pels 500 corredors i jo ja em sentia desubicada, no sabia ni ritme, ni sensacions i feia molta calor. Vaig tardar 2km a trobar una bona posició del cos i a acomodar-me una mica. Portava un ritme més alt del normal però tenia la sensació d’anar lenta. Paciència! vaig pensar. Al km3 el circuit marcava una U, i vaig poder veure que anava en 8ena posició. Poc a poc m’anava notant millor i agafant un ritme progressiu. Al km4 vaig guanyar tres posicions sense massa dificultat, jo seguia al meu rotllo desintencionat. Llavors ja em vaig animar, i al km5 vaig enxampar la 4rta noia. Al primer tomb al circuit portava un parcial de 22’55”. La 3ra fèmina ja estava molt lluny, era impossible agafar-la perquè a part anava “escoltada” i feia pinta de makinón, així que aguantant el ritme vaig marcar un segon parcial de 22’47” sumant un temps absolut de 45’42” a un ritme mig de 4’34” min/km. El meu millor temps, perquè no en tinc cap més!

Posició 4rta absoluta, 3ra sènior, bones sensacions i recuperació ràpida.  Prou contenta, encara que ja abans de començar m’era indiferent la posició, ja que la meva única intenció era contribuir a la causa, i és que n’hi ha prou amb la mirada d’algun dels nens hospitalitzats per adonar-te que per ells faries l’impossible. Us deixo una imatge dels Pallapupas, els pallassos que arranquen somriures a l’Hospital i que van alegrar la jornada.