Trail Duextrem Amposta

El passat 18 de juny vaig fer la cursa Trail del Duextrem d’Amposta. No era una cursa que tingués al calendari i vaig decidir-me a última hora, però m’alegro d’haver-hi anat.

Tot i la matinada que suposa anar a Amposta a córrer una cursa, el camí va ser força distret i divertit, i és q amb Tomàs…no pot ser d’altra manera. Quin fart de riure! Té discurs per tot i a tot li troba el punt.

Quan vam arribar a lloc vaig quedar sorpresa per les instal·lacions a la finca del Cabiscol, era la Ponderosa en versió Ampostina! Amb el tret de sortida també vaig quedar sorpresa, va ser una espècie de cross on els primers km recorrien la finca buscant la sendera que ens ficaria a tots a lloc. El ritme era exagerat! Sabia que no duraria més de 3km, que és on el desnivell començava a apretar, així que vaig intentar aguantar i beneficiar-me de ser al mig d’una grupeta que estira amb força. Amb l’inici de la primera pujada el ritme va afluixar i poc a poc vaig anar entrant amb cursa. No veia cap companya i anava fent sense referències.

Fins al km15 vaig anar fent, més o menys…Xavi anava sobradíssim i jo intentava seguir-lo tan com podia sense afluixar, però la veritat és que està intractable, no sé que li passa però on jo esbufego ell va xiulant. Me fa por! La xafogor era enorme, però no vaig ser conscient dels beneficis dels núvols fins que va sortir el sol, aproximadament quan rondava el km15. La clatellada va ser important i el meu ritme va caure en picat. Emprenia ja l’última pujada, i des d’allí vaig veure la Lucía a un parell de minuts, així que no em podia encantar!

També anava fixada amb que havia de passar pel Cristo aquell que tenen al cim, i guardava les poques forces que em quedaven per intentar arribar-hi lo més dignament possible. Al final, veient que el deixàvem a un costat i que ja encarava la baixada fins a meta, vaig soltar-me i vaig respirar tot lo tranquil·la que sentir-se perseguit de prop em va permetre.

Contenta de creuar la línia de meta en primera posició i més contenta encara de que el tàndem amb Xavi funcioni tan bé. 21km 1200+ 2:51:09

Bon marcatge, avituallaments suficients i molt bona organització, perquè tot lo tinglado que hi havia allí montat és una feinada a tenir en conte. Moltes gràcies! Un plaer compartir el dia amb Eduard i Tomàs i felicitar a l’equip de btt de Tivissa que formen un grup que dona goig!

Salut i cames!

Open Raid X-Races Hospitalet de l'Infant-Vandellós

L’Àlex és el meu cunyat! Fa poc que ho som oficialment i m’agrada dir-ho! Un parell de setmanes enrera em va proposar fer el raid amb ell i vaig acceptar pensant que podia ser molt divertit i que a més m’aniria bé passar unes quantes hores per la muntanya. No em vaig equivocar en cap de les dos coses!

Després de donar la sortida a la categoria èlit ens tocava a nosaltres, els d'aventura. Vam començar amb el kaiac, 3km si no m’equivoco, i bé…no ho vam fer malament del tot, però diríem que tampoc és el nostre fort, o almenys els tres (que la Eva desde la platja tampoc les tenia totes) estem d’acord en què a Cambridge i Oxford no ens hi voldrien.

Un cop a terra ferma, vam recollir el mapa del trekking que ens portaria fins la via ferrata. Sort que allí el temps es neutralitza, perquè jo m’ho vaig prendre amb una mica de calma, ja que les meves darreres actuacions per les parets no han estat gaire exitoses i la veritat, li tinc por. Tot i fer una mica de tap per darrera, vaig surtir d’allí marcant les dues balisses i havent-la fet tota sense ajuda i sense encallar-me! Per mi un éxit!

Després d’anar arroplegant puntets pels diferents CP’s que indicava el mapa vam tornar a boxes a per la btt per començar un sector que ens portaria cap a Masriudoms i muntanya endins. Allí el tall horari ja ens apretava una mica, però encara hi vam ser a temps. A la transició vam deixar les bicis per començar el segon trekking, on després de 6 horetes,  els quadríceps de l’Àlex ja començaven a fer de les seves, així que vam decidir deixar-nos un parell de balisses que quedaven més allunyades, per falta de temps, i de cames. Davall d’aquella xafogor i calitja de mitja tarde, sentia una veu per darrera que anava remugant en veu baixa “ai mare de déu qui em mana a mi ficar-me aquí…” jajaajajaj

Quan vam tornar a la transició sol quedaven les nostres bicis i les d’un altre equip, i és que realment anàvem justets de temps, perquè estavem al quiiiiinto pino i almenys volíem intentar fer les quatre balisses de més puntuació. Així que el que havíem tardat dos hores en pujar, ho vam baixar en un quart! Moooooooolt divertit, crec que va ser el tram on més vam xalar i menys vam patir. Us prometo que si no porto dorsal jo no baixo així ni de broma! Però mira, en aquell moment, tenia pressa i no podia pensar si allò era kamikaze o no.

Vam marcar l’última balissa al pont de fusta i del subidón del moment vam arribar a meta en un parell de minuts. El temps mínim que marcava la organitzaicó eren 8 minuts (per assegurar que es respectava la zona del passeig) així que mentre tothom ja era dins al camp nosaltres ens  esperavem fora, rient de lo divertit que havia sigut. Lo millor, quan entrant al camp va dir “un altre dia voldràs tornar a fer un raid amb mi?” Oh i tant!!!!

8h 4min, 4rts de la nostra categoria i guarrets de sal, salitre, pols i terra, …i sobretot les cames ben rascadetes, que és lo que té remenar pel mig dels coscolls en busca de balisses!

Enhorabona als Raiders de la Cameta Coixa, que va desplegar tot el seu arsenal en totes les categories, arrassant podis d’una manera mai vista jaajajajaj! Sahuqui, Benaiges, Farnos, Victor, Oriol, Oscar…Sou uns cracks! A veure si se’ns pega algo de valtros!

Salut i cames! i pedals i rems i dissipadors... 

XX Cursa del Llop - Pujada a Caro

Un any més he disfrutat de la Pujada a Caro, l’emblemàtica etapa de la Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.

Com l’any passat, minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com  “què faig aquí, això de l’asfalt no és per mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia per calentar.

A partir de la sortida des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa. Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan la Gemma va emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.

Aquells primers km no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme, sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada.  Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí, ja no vaig mirar més enrere…

Vaig marcar-me un tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado sense voler).

I xino-xano vaig arribar dalt i amb 2:09 vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).

D’aquesta cursa em quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha de funcionar!

Gràcies a l’organització, per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!

Salut i cames!

Transvulcania 2012

“¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” em va preguntar l’speaker de la Transvulcania 2012 a les 6am del matí, al Faro de Fuencaliente, just davant de 1440 sonats (entre ells els millors del món) que juntament amb alguns extremeros vam emprendre un “passeig” pel l’illa de la Palma. Deixeu-me doncs, que us expliqui que hi vaig fer, o millor dit, que va  fer el tàndem Xavi-Thais.

Esgarrapa, esgarrapa, esgarrapa…uns 26 km de pujada, fins al Refugio del Pilar, en un terreny desagradable perquè si. Sorres i graves volcàniques que no donaven treva a les cames, patint com unes condenades! Tracció complicadíssima! Sort que sentir-se enmig d’aquell serpentí de llums que s’enfilaven muntanya amunt feia oblidar el patiment.

Estar al calaix de sortida va ser tot un subidón, però el km7 crec que va marcar moltíssim a tots els corredors. Eren les 7am i poc més quan vam passar per la població de Los Canarios, on la gent cridava i animava deixant un passadís estret per on desfilàvem els corredors. La sensació és indescriptible, vaig notar fred, el cor bategant amb força, i tot i ser pujada d’asfalt ni se’m va ocórrer caminar, la gent et portava.

Mentre enfilàvem carena amunt la llum del dia anava dibuixant una bonica illa volcànica amb un horitzó difós per la calima, era un escenari d’aquells que hi bades sense voler i acabes ensopegant.

Amb 3h51m vam arribar al Refugio del Pilar (km 26) on ens esperaven l’Heura i la Berta i un gran ambient, ja que l’avituallament coincidia amb el final de la mitja marató. Amb l’emoció del moment vaig engrapar sense pensar i vaig marxar d’allí farteta com una trugeta i amb l’estomac mal col·locat. Vaig pagar-ho als següents kms, que per mi van ser els més patidors tot i ser els més plans. Al km37, se’n va anar tot fora d’una vomitada, i diràs que l’estomac se’m va tornar a ficar a lloc.  Au pos! Km vinguin!

Reventón, Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i Roque de los Muchachos (2426m, cim de l’illa). Tots ells donaven el tomb a la Caldera de Taburiente, un paisatge espectacular que feia dubtar si érem o no en territori llunar. El traçat era força trencacames i puja-baixa, però almenys ja xafaves ferm. La nostra idea era arribar al Roque (km 53) tan integres com puguéssim, perquè sabíem que per la baixada ho necessitaríem tot.

Trobar les supporters ens va donar molta més força per encarar un tram que se’ns va complicar bastant. La calor apretava fort, i la baixada era exageradament tècnica i penjada. A la Torreta Forestal (km 57 aprox) vam arribar-hi eixuts! Allí tothom es mullava, l’organització i tots els militars que cobrien l’avituallament no donaven a l’abast. A mi em van tirar una ribella de 50litres pel cap. Casi m’ofego!

Fins a Tazacorte (km 67aprox) seguia el tram més lleig, creuant camps de conreu, barrancs, una baixada d’asfalt horrorosa (al meu gust un desencert! massa lleig per una cursa tan maca!) i finalment ens vam despenjar (250m en 1,6km) ziga-zaga per un penya-segat que donava a una platja d’arena fosca.

Per últim un parell de km pel lateral d’una carretera (eeeecs!) i un parell més per salvar els 350m que ens pujaven a Llanos d’Ariadne, on després de 13h 21m, la llarga catifa vermella ens va portar fins l’arc de meta, enmig d’un ambientàs d’aquells que et fa sentir que el patiment és ínfim al costat de tanta recompensa.

14sènior, 17fèmina, però sobretot finisher i sencera! perquè un cop a meta la gent es desplomava per tot arreu! Els “ambulancieros” no donaven a l’abast! Jo m’ho mirava i descansava quan per darrera la mateixa veu del matí va repetir allò de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”

Enhoraboníssima a tots els que van sobreviure i infinites gràcies a tot l’equipàs d’on tinc la sort de formar part, en especial gràcies al mestre Benavent, a l’Eduard, Heura, Berta i a l’incombustible Xavi que no n’ha tingut prou i ara se’n va a passejar a Zegama. Gràcies també als nostres super-sponsors i a tots els sms, trucades, facebukitos i whats de suport que en els moments difícils ajuden a tirar endavant en cursa; i alhora, l’esperit de superació en cursa ajuda a pensar que es pot aplicar la mateixa filosofia a la vida: sempre endavant!

III Cursa Panxampla - Alfara de Carles

Ja és ben curiós que mai havia arribat al poble d’Alfara de Carles  per carretera, sempre al més pur estil d’en Panxampla: per la muntanya! Així que diumenge, m’hi vaig estrenar. Hi havia poca representació de l’Extrem Team Tivissa, però la que hi havia era ben bona! A més, després d’un parell d’anys agermanats amb l’Ski Club Camprodon, per fi vam fer baixar cap a les nostres terres a una de les bestioles del ripollès, en Roger Reguant!

La Punta de l’Espina m’encanta, així que vaig sortir a per ella amb ganes. Els primers km anava una mica per damunt del meu ritme (com una boja!) que aviat va resultar insostenible i vaig haver d’afluixar. Per sort, em vaig enganxar a una grupeta que feia molt bona pinta, era un poti-poti de gent de tot arreu que em van estirar fins dalt amb molta comoditat.

El momentàs de la cursa va arribar a les Rases del Maraco, on el vent no em deixava avançar, i en cas de fer-ho no era ni molt menys cap a la direcció on volia! Us prometo que en algun moment vaig tenir por de marxar volant! Així que vaig decidir ficar el cul a terra i avançar uns quants metres arrastrant-me literalment. No va fer el mateix algun senienc, que em va deleitar amb una exhibició de vol casolà! (encara ric ara).

Entre rialles vam arribar a la famosa tartera. Oh! Ben guanyada fama! Tan debò no s’hagués acabat mai! Allí el senienc va embogir i va desaparèixer per davant, però a canvi, vaig coincidir amb Javi (genial!) amb qui vaig disfrutar una boníssima baixada tècnica fins la Font del Bosc Negre. Anàvem ben embalats, conscients que amb un mal peu ens jugàvem la dentadura, però no volia afluixar perquè no sabia res de les meves companyes, així que per si de cas, jo anava tirant.

Per la zona del Toscà anava bastant concentrada, perquè quan em començo a cansar se’m dona bastant bé ensopegar, i em resistia a afluixar. Al Pas de Peret vaig arribar-hi amb la sensació que la feina dura estava feta, i que el traçat que quedava era un intent d’arribar al poble salvant la carretera el màxim possible. Creuar les oliveres va ser una mica pesat (sobretot per la pendent positiva), però sota la meva opinió l’aproximació al poble va estar ben aconseguida. Un bon esforç de l’organització!

En els últims km em van acompanyar un grup de btteros (gràcies!) que em van distraure del patiment de cames, i sense haver vist cap companya en tota la cursa, vaig creuar la línia de meta! Primera fèmina! Molt contenta! 23km 1600+ 3h11m.

I cap a la dutxaaaa! Que cada cop això de comentar la jugada al vestuari és més entretingut!  Després, l’olor de la fideuà  ens va portar pels carrers del poble fins al casal. Moltíssimes gràcies Diego i Javi per la companyia! Amb gent com vosaltres dona gust! Agraïdíssima al Roger, que va  fer un carrerón (9è 2h42m) en la que espero que sigui la primera de moltes curses més a nostra casa! I una cosa si que he de dir: que al meu runner preferit el vaig trobar a faltar! Així que a la Transvulcania no te’m trauràs del damunt!

I acabo ja donant l’enhorabona a l’organització. Encara que els avituallaments no van ser despampanants, no vaig trobar res en falta. Felicitar-los per oferir un circuit tant espectacular,  pel bon marcatge (i mira que amb aquell vent i per aquells crestalls hauria pogut ser una tortura!) per la feina feta a la muntanya, pel bon ambient i per tot en general! I com no, felicitats a les cuineres!

Conteu amb mi per l’any que ve!
Salut i kms!

II UT Les Fonts

120km, jo volia saber si sóc capaç de fer 120km! I què millor que a casa, per etapes i amb gent coneguda! Així que per mi l’Ultratrail de Les Fonts era una boníssima oportunitat.

La Nocturneta. 22km 400+. Disfrutona i temptadora en alguns trams, avorrida i amb massa asfalt en d’altres. Al ser distància curta i poc desnivell s’havia de tenir molt present que allò sol era una etapa de tres. Nosaltres la vam fer molt còmodes, a un ritme alegre i constant que es va alterar una mica al arribar a Aldover, on l’ambient era excepcional i els ànims de la gent feien ganes de fer km. Com diu el mestre, a la nit hi ha més a perdre que a guanyar, així que vaig còrrer molt concentrada en els trams tècnics. Per contra, els km que voregen el canal els vam fer a plaer, apagant el frontal per disfrutar de la llum de la lluna. Vaig completar l’etapa en 2h10m, situant-me 6na classificada a la general.

Trail. 70km 400+. Després de dormir tres horetes al meu llitet i d’un esmorzar màgic amb Xavi i l’Eduard vam començar el dia sense cap altra intenció que anar ficant un peu darrera l’altre. Mentalment tenia l’etapa en 4trams, responent als quatre pics; per tant, objectius curts on cada un tenia un al·licient i un encant especial.  Malhauradament el primer tram, va marcar el caràcter del trail, ja que en el descens cap a Prat de Compte vam perdre’ns juntament amb un grandíssim grup de corredors. Per sort, la nostra reacció va ser la de parar i pensar, junt amb el Roger de Torelló (“un nanu molt foll” amb qui faríem uns quants km i que finalment abandonaria per lesió).  D’altres van optar per donar mitja volta i no perdre minuts parats, i sembla ser que ho van pagar ben car en forma de molts minuts, que deixarien a algun corredor sense opcions. Després d’aquest petit percal, vam fer la resta de trail molt desconfiats del marcatge, i és que en alguns punts era just, diria que “no era de bon fer”.

A Prat de Compte ens esperaven l’Heura i la Berta, que ens van donar forces per encarar la pujada cap al Tossal d’en Grilló (km32). Bua, brutal! De les meves! Com pujava la sendera! Tremenda tremendíssima! Per mi els millors km de tot l’ultra amb diferència! I mira que picaven eh!

Xino-xano vam anar fent cap a Sant Roc (km41) i altre cop amunt cap a l’Espina (km48) on començava un cruel descens cap a Alfara (km53). Aquí, vaig fer cas a Xavi que va proposar calma (i és que a mi la gravetat m’estira jajaja), i sort d’ell, perquè tot i baixant suau vaig arribar baix amb els quàdriceps trinxats!

Últims km cap a la Font Nova (km63) i abans d’arribar a Xerta encara la liaríem una mica més. Un altra vegada un altra grupeta gran perduda, a l’altura del canal, i ara ja, amb ganes d’arribar. Aquí vam perdre una minutada, que sense saber-ho, em deixaria sense opcions a pòdium. Cal reconèixer que l’opció de no perdre’s hi era, i que en aquest tipus de proves córrer no és l’únic que conta, però tanta gent perduda per la muntanya és indici que alguna cosa va fallar. Línea de meta amb 12h18min, 4rta absoluta, massatge, macarrons i cap a casa!

Cursa de Les Fonts. 27km 1650+. Quan em vaig aixecar del llit, les cames van respondre igual que ho fa la tele a les ordres del mando de l’aire condicionat: naaaaada! Però sabia que en el fons, molt en el fons, quedava un cartutxet de polvorilla que ficats al lio sortiria per algun lloc. La sortida em va encantar: ben curiosa! S’hi diferenciaven tres grans grups: els pros, els frescos i els desmanegats! Xavi i servidora capitanejàvem el tercer grup amb orgull! Fins la Roca Roja (km6) vam anar molt còmodes, pim pam pim pam sense pressa però sense pausa. Sol ens quedava un pic, la Coscollosa (km16), que m’encanta perquè és com una bufetada que no saps d’on et baixa jajaja sempre pilles! Allí el genoll de Xavi ja feia figa i a mi me xirriaven tots els engranatges, però a la Font Nova (km19) ens esperaven l’Aida i Rode, i amb ganes s’arriba a tot arreu! Els últims km van ser patidors per culpa d’una puntada de peu a una pedra (auuu!), i se’m van fer eteeeeeerns. Vaig creuar l’arc en 4h17m, 2na fèmina de l’ultra en la 3ra etapa i retallant força minuts, però no va ser suficient per recuperar el perdut el dia anterior, així q al final 4rta de la general amb un total de 18h47m, a 7min de la tercera i 9min de la segona classificada, un orgull per mi, que en el món de la ultradistància sóc una titelleta i encara tinc molt que aprendre. Enhorabona a totes i sobretot a Elena, una mestra!

Més que contenta, perquè com bé he dit al principi, jo sol volia saber si sóc capaç de fer 120km, i la resposta és SI!!!!!! A més, a nivell personal aquest petit repte és una injecció de moral que em feia bona falta. Ara, el dubte que segueix és...i 167km? Seré capaç de fer-los?

ENHORABONA a tots els finishers i com sempre, MOLTÍSSIMES GRÀCIES a tothom! Santapau, Callau, Xavi, Sergi i Xixo pel bon rotllo del divendres. A Benavent i l’Eduard, infinitament agraïda. A Julio, la Montse, la Marta i Roderic, perquè trobar-vos va ser fantàstic. Al Roger Casas, pels km compartits. A l’Adrià, per tot, per més i perque és l’Adrià. A l’Aida, Rode i els meus pares, per seguir-me, animar-me i aguantar-me. A l’Extrem Team, perquè m’estarrrrufo quan vesteixo la superpoderosa samarreta verda! A l’Heura i la princesa, perquè són la meva familieta de la muntanya. Al Roger, per escriure whats a les 4am del matí entre d'altres ;) Al gran Dios Monrasin, por estar en todas partes. A l’organització, encapçalada pel gran Karim, i a tots els xertolins, doverencs i gent d’arreu,  per la boníssima feina (al·lucinant! enhorabona!). I me’n falta un...a qui després de 18h47m ja poca cosa més puc dir-li...així que deixem-nos de cuentos...infinites gràcies Xavi! però dona’m el teu DNI d’una vegada que he trobat una cursa al·lucinant, espatarrant i apustuflant!

IV La Cameta Coixa

Després de llegir algunes cròniques… toca fer la meva!

El tret de sortida va coincidir amb un curt-circuit al meu cervell, i vaig sortir massa boja per lo justeta que venia. Efectivament, després d’un parell de km de locura, les cames van començar a patir; que dic les cames, tot va començar a patir! Un gust a sang a la gooooola, un flatooooooo, un mal de camesssssssss, perdent posicions... Esgarrapant sense avançar, com si arrossegués una roda de camió, vaig començar a pensar que clar, el cos té un límit, que em pensava, on vaig jo a intentar res després de lo cansada que venia.. Ui ui ui, se n’anava el coco a pique! així que vaig decidir ficar el cervell en “mode off” i enganxar-me a Xavi, que jo crec que se’n va adonar i va sortir al rescat! 100% de confiança en ell, i si ell estira, jo darrera! Un parell de km i poc a poc vaig anar ressucitant. Gràcies vellet!! jijiji ;) Te’n dec una més!

Arribant al camí de Sirga, se’m va ocórrer fer un canvi de ritme, no sé perquè la veritat, perquè jo d’aquestes coses no en sé, i no tenia cap tipus de fe en que allò funcionés! I mira per on que em va sortir bé! Jajaaj feia uns minuts era un cadàver i ara acabava de guanyar una posició!

Vorejant el riu vam arribar a la llarga pujada a la Talaia, cim de la cursa. Tenia molt clar que la feina la volia fer allí, així que un altra vegada cervell en “mode off” (sinó no pujo) i amuuuuuuuuunt! A més, la vaig pujar al ritme de Paquito el Chocolatero, que era la cançó que tocava el sac de gemecs que ens esperava dalt.

Seguia una cresta molt tècnica, on per sorpresa vaig trobar-me a la 3ra noia, i després d’anar una estona juntes, no sé si ella va baixar el ritme, jo el vaig pujar o les dos coses a la vegada, la qüestió és que em vaig col·locar tercera, em vaig animar, i com em  trobava bé, vaig decidir anar fent. Feliç com un anís! I més feliç encara quan arribant al castell em vaig trobar una tropa de tivissans. Així que contenta vaig endinsar-me pels carrerons del poble. I més contenta encara quan entrant a l’Arenal hi havia mig Extrem Team cridant com a bojos mentre feien la cerveseta! Ells si que en saben! I l'enhorabona a tots els tivissans i extremeros que van participar, molt bé tots, quin gust!

19km 1200+ 2h30m, 3ra absoluta en un podi de luxe, amb la Ragna i la Montse Martínez. Darrera meu, la Mireia, la Lucía, la Carme, l’Elena...molt de nivell! Un plaer per mi compartir una cursa tan suicïda amb totes elles. I és que La Cameta Coixa és més que una cursa i una marxa, és tota una festa. Els qui sabem com funciona això d’organitzar curses, no ens queda dubte, que la organització ha treballat moltíssim. Marcatge impecable, neteja de senderes estupenda i per oferir tot el que hi havia allà muntat, s’han de trucar moltes portes i moure’s un rato. Ah! I per donar-li aquest aire festivalero...s’ha d’estar ben sonat! Vamos, que s’ha de ser de Miravet! ;) Enhorabona cracks!

Salut i cames, i canvi de xip: UT Les Fonts!