Triatló de Xerta

No és q sigui fàcil d’enredar (bé, tampoc seria del tot mentida), més aviat és que si hi va l’Heura…jo també! jijiji Que amb ella xalo molt! Triatló de Xerta? Pos au, avaaaaaant!

Abans de començar, l’Heura, el Quim i jo ens mirem el canal amb desconfiança: que si em tiro per aquí, que si em tiro per allà…Sort que la tirada de bomba d’un dels organitzadors dona el tret de sortida i ja no queda temps per pensar res, tots a l’aigua!

La natació és una disciplina més o menys controlada, així que al llarg dels 900m adelanto a molta gent sense dificultat, encara que m’emporto alguna que altra patada i bufetada. Em costa una mica sortir de l’aigua, per la corrent, i si no fos pel “sarpat” d’un xertolí, potser m’haurien hagut d’anar a buscar a Amposta…

Transició ràpida i 14km de btt. Casi no noto el canvi, així que tot i no ser bona ciclista, la pujada d’asfalt (cames!) m’afavoreix i segueixo guanyant posicions (començar tan enrere vol dir que en tens molts per adelantar) fins que arribem al Canal per tornar al poble per una baixada pistera, on em passen uns quants volidos kamikazes. Mecaxisss, sóc algo cagada!

Gràcies a l’Adrià, faig el canvi i començo els 3,5km de córrer sense perdre massa temps. Els primers metres són molt raros, vaig com a descoordinada, però diràs que no sóc la única, i entre camps de tarongers guanyo posicions amb facilitat i finalment creuo l’arc amb un somriure, perquè m’ho estava passant molt bé, i amb la pena que s’hagi acabat tan ràpid! 55min 3ABS.

El Quim i l’Heura perfecte, triatletes de tota la vida! Així que ja podem pensar en la pròxima. Ara bé, em preocupa això de seguir provant coses noves, perquè totes m’agraden i al final el calendari “fotrà un pet”.

Com sempre, lo millor de tot l’assistència (Xavi, Àngels, Adrià i la princess). Felicitar a l’organització, per aquesta festa tan divertida i per la bona iniciativa amb els més joves, ja que crec que aquestes miniduatlons són una idea genial per fomentar l’esport en els més petits. Estos de Xerta, no sé com s’ho fan però sempre la claven ;)

Heura, next stop? jijiji

+fotos: https://picasaweb.google.com/105785369917011979931/TriatloXerta2011#

2na Cronoescalada "Pujada a la Mola"

Saps aquella sensació d’ofegament que t’agafa quan penses en una cronoescalada? Doncs jo la vaig multiplicar per mil quan vaig veure que era la 3ra en sortir. Era dissabte a la tarde i l’Adrià i jo vam anar a la Torre de Fontaubella per córrer la 2na Cronoescalada “Pujada a la Mola”, (la bonica mola de Colldejou!) 3km, gairebé 600md+ i rampes del 60,8%.

Escalfament de luxe amb l’Agustí Roc (mira, ens hi vam trobar, fent petar la xerrada com aquell qui no vol la cosa...). A les 18:00 comencen les sortides, cada 30seg, per ordre d’edat, primer les fèmines. Això de sortir 3ra no m’acabava de fer el pes, hauria preferit tenir més gent per davant per “motivar-me” a agafar al personal jajaja. L’estratègia era fàcil: a fuuuull! que sol eren 3km. El primer, tot i ser el més “pla” va ser el més dur, una aproximació per pista repetint-me “no caminaré, no caminaré”. A l’entrada a la sendera enxampo una de les noies que tinc davant, veig el cartell de “km1” i penso que sol me’n queden 2, que encara no he començat i casi s’acaba! Nooorrr! Més gassss! I esgarrapo i esgarrapo, en una sendera tècnica que es va fent dreta.

Agafo la segona noia just al principi de la tartera, anirem juntes fins al final, ja que el traçat es complica i més que rivals passem a ser companyes. Cartell de “km2”. Joliiiiin! Sol me’n queda un! Quina pena! Arribem a la Canal i és tan penjada que anem a quatre potes, grimpant entre les roques, amb un tuuuufo a cabra de monte que si no et tomba, encara motiva més.

Arribem dalt i sol ens queda planejar fins al Castell. De sobte sento que em criden, o millor dit s’esgolen! i penso “no pot ser… està a tot arreu!” i taxaaaaaan! la Maria! I Ricard! Són la repera! Jajaja Ja al castell, i amb el crono parat, faig un traguet enmig d’un entorn ASpectacular i me’n vaig a veure com puja l’Adrià, que sortia més tard (iujuuuuuu! el retornooooo!).

I si la pujada m’ha encantat, la baixada és un gustasso, per una sendera tècnica molt divertideta, amb un ritme d’aquells que si et distreus gaire t'hi deixes les dents, i en companyia de la gent del Virginia Bay Team, un equip jove i molt prometedor! Gent maca!

Amb 0:37:41, faig 2ABS i me’n vaig cap a casa amb un cap de setmana a la Casa Rural l’Era de la Torre de Fontaubella, un tast de vins en un Celler d’Scala Dei i una ampolleta de vi. Vés tu per on, que sortint de casa no hauria dit que la tarde prometia tant! I el sopar i la festa de la nit…no ho vulgueu saber! Amb caps de setmana així, normal que els dilluns tingui aquests traumes jajaaj.

Salut i cames! i pujaaaaades!

Vandekames

Èxit de participació a la primera edició de la Vandekames, una cursa i caminada de muntanya que forma part del Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp i que es situa en un entorn que cada dia m’agrada més, terreno del meu! Des de que vaig saber que feien la cursa, no vaig dubtar massa en inscriure’m ja que més o menys coneixia el recorregut (del dret i del revés, a peu o en btt) i a més, era al costat de casa i per la tarde.

Després de gairebé un mes de no tocar les traileres, vaig arribar al corralet de sortida amb por (por del personal(jiji), por pel desentreno, por per la calor i…por de tornar a ensopegar a la sortida jajaja).  Començo amb Xavi, però aviat el dono per impossible, així que sense voler em quedo en un tap a la pujada dels Dedalts, que al principi ja em va bé, però que després m’acaba creuant els cables fins optar per adelantar pels laterals una mica a lo bruto. Evidentment arribo a dalt bufant. 3ra posició.

La baixada fins a Castelló em sembla divertida i entretinguda, tot i això sembla que les cames van relentides, i perdo un altra posició. Trobo a l’Adrià, que em diu que tinc les dos del davant a tocar, però ja veig que no és el meu dia i arribo a Masboquera 5na, posició que ja conservaré fins al final.

Agafant la Serra de la Güena trobo a Gonzalo i a Carles (Joaquim passa com un rayo!), i gràcies a ells agafo un ritme més còmode i començo a anar més tranquil·la. La pujadeta m’encanta! Un traguet a Santa Marina i encaro la pujada al coll, per començar a baixar fins la Solana de Can Salvador. A mesura que m’hi apropo, i veig el poble, em vaig animant, però un gir a l’esquerra es converteix en un km i pico de regal, per un turonet que voreja el poble i que “m’acaba d’esquarterar” perquè no me l’esperava.

Finalment creuo l’arc en companyia de Gonzalo i Carles (moltes gràcies, tot un plaer!) i la veritat, algo descontenta, ja que tot i pujar al pòdium, la meva cursa ha anat de més a menys, no he corregut còmoda i m’he deshidratat bastant. 18,4km 1100md+ 2:35:08

Respecte a l’organització, m’agradaria destacar positivament el marcatge, i negativament els avituallaments, que al meu gust estaven mal col·locats, amb sòlid justet i líquid calent. Abans de marxar, i després d’una agraïda dutxeta, fem un mos en bona companyia mentre comentem la jugada.

Salut i cames,

Pd: en breu penjo les fotos que va fer l’Adrià!

Cursa del Llop - Pujada a Caro

L’etapa més emblemàtica de la cursa del Llop: la pujada a Caro; 21,1km 1100m+, asfalt. Jo asfalt??? Doncs si! L’any passat rondava amb btt pels Ports quan vaig creuar-me amb aquesta cursa i em va semblar tant masoca que vaig dir “l’any que ve la faig”.

Arribem d’hora a Tortosa, amb temps suficient per compartir un cafè amb les bèsties riberenques Farnós i Descarrega (sol per aquests moments ja val la pena matinar!) i de pas, temps suficient perquè la dixosa mosca negra mos pegui quatre fiblades. S’acosta el moment de la sortida i jo em vaig capficant amb la idea que aquell no és el meu lloc (asfalt i calor), que potser m’he equivocat. M’entra poreta. En el fons, aquesta sensació de veurem apurada m’agrada, em diverteix. Per davant tinc 1,5km neutralitzats que ens portaran fins la sortida, a Roquetes. Veient que no vaig convençuda i porto les idees alborotades, dedico aquest km i mig a fer memòria dels bons consells que he anat rebent de persones exemplars per mi, com són Xavi, Jordi, Farnós, l’Adrià... Per sort, aconsegueixo canviar el xip.

Tret de sortida i agafo una posició prou davantera. Trobo un ritme còmode i baixo pulsacions (ja arribarà la clatellada…). Aviat coincideixo amb un xertolí, Jordi, amb qui faré els 16km següents. Un plaer! L’un per l’altre anem fent i xerrem lo justet per saber qui som i que fem allí (cara amunt diràs que una prefereix escoltar que parlar). Sobre el km10 hi ha un canvi de pendent acusat, que a més s’anirà accentuant durant els següents kms (rampes fins al 14%). M’adono que la principal dificultat serà la calor, encara que està mig ennuvolat. En un avituallament em tiro per sobre la botella d’aigua, i del contrast de temperatura m’agafa un patatús que casi em plega.

Veient que caminar no té cap avantatge (farà la mateixa calor i la pujada serà la mateixa), segueixo corrent, ja que pel mateix preu, almenys conservaré la posició, que tot i no saber-la de cert, i no veure cap fèmina en tota la cursa, intueixo (al sentir-me controlada…) que vaig prou bé.

Arribo a meta sense problemes, marcant 2:19:47, 3ra absoluta. Em diuen que per 4min no opto al premi en metàl·lic, i solament 6min em separen dels 240€ que s’emporta la primera. Em dona igual, la veritat és que ni ho sabia. Per diners ja m’aixeco cada dia per anar a treballar. Corro buscant sensacions, i del Llop me’n emporto unes quantes, per sort totes bones. Lo bo d’anar preparat a patir molt és que patir bastant et sembla acceptable.

Una cursa d’organització correcta (lo just i necessari) i on, si les cames t’ho permeten, qui mana és el coco, que per sort i a dia d’avui, em va funcionant prou bé.

Salut i cames? Mmm...NO, ara salut i mojitos! J

Tancat per Vacances

Després d’uns mesets canyeros he decidit que el mes de juliol reuneix els factors idònis per al descans (calor, xafogor, festes i xarangues, gralla, escurçons i mosca negra, i un grapat de km a les cames), així que com bé diu el títol…tanco el xiringuito per vacances. El descans també forma part de l’entrenament. Hi ha temps per a tot. A més crec que és la millor opció per arribar a Carros, Cavalls i UTSM en condicions.

Des del passat octubre he estat sortint una mitja de 5-6 dies a la setmana, si no per muntanya de la bona, he sortit per Collserola, Montjuïc o m’he quedat treballant al gimnàs. Al final és un hàbit, així que tampoc és que m’hagi costat massa, és més, m’ajuda moltíssim en el son i metabolisme en general i m’influeix en el carácter i en l’estat d’humor (com diu Asics “correr té da algo más que sudor”). Així que tampoc és que pari del tot, sortiré un parell de dies per setmana (o quan m’apeteixi…), baixaré el ritme i sobretot, aparco el trail i agafo la bici o el banyador (el genoll m’ho agrairà).

A canvi…tinc per per davant un meset moooolt interessant (jiji) de xarangues, concerts i festes, un bon grapat de partitures de gralla per aprendre, un Kanuka on fer mojitos, i unes caletes on perdres i bucejar fins quedar arrugat.

A partir del Llop i fins la nocturna Tivissa-L’Ametlla faig un canvi d'hàbitat! Bon estiu a tots!

Open Raid X-Race L'Hospitalet de l'Infant - Vandellòs

Diria que amb l’Open Raid de Vandellòs tanco una llarga tirada d’anar amunt i avall, muntanya i mar, així que, dissabte vaig arribar a Vandellòs amb un aire relaxat i molt de jaja jiji. Dos equips representant l’Extrem, amb noms molt originals XTT1 (Heura i Xavi) i XTT2 (Adrià i Thais).

Tret de sortida i el caxondeo s’acaba ràpid, ja que comencem amb una orientació urbana (2km) molt explosiva on anem a pinyó fix: fita a Ca l’Espelta, fita a Ca la Eva...com a veïns que som, tenim al poble de Vandellòs més o menys apamat. Ens dirigim ràpid a la transició per agafar la btt i ens enfilem Dedals amunt amb un desnivell acusat que fa baixar el ritme a tothom, però que suant la samarreta sóc capaç de pujar montada (i mira que és de lo més costerut que he vist!).

Dalt al mirador neutralitzem el temps i esperem uns minuts fins que ens toca el torn. Tenim per davant un rappel impressionant de 45m, amb unes vistes espectaculars. Una mica tensa al principi, ja que en el tema vertical em fan falta algunes lliçons, començo a descendre uns metres fins baixo a plom, penjadeta com un pernil. ESPECTACULAR!

Activem de nou el crono i pugem fins al mirador en busca del següent mapa, que ens portarà per una ruteta de trekking de 13km per uns matorrals que d’un nidó lo bruts que estan. Com a tivissans i bones cabres que som, no tenim massa problema amb esgarrapar-mos les cames, així que marquem un bon temps i estimo que probablement anem tercers quan tornem a la transició, on recuperem el mapa anterior i agafem la btt per buscar les dos darreres fites que ens portaran al poble (22km). Aquí fem un gran error i marquem un traçat al mapa i n’agafem un altre, així que fins que ens n’adonem regalem uns quants km i de pas ens esbaconem una mica (i al final cap dels dos tenia raó). Rectifiquem fins la transició i allí trobem a Xavi i la Heura, que van de luxe i sembla que són bastant més fins que naltros amb la orientació, així que seguim amb ells fins al final. Ja a la última fita se’ns ve el temps al damunt i arriscant a marcar-la hem de fer l’últim descens una mica a gas i per una trialera no gaire ciclable per a mi. La natació queda anul·lada, llàstima perquè és una disciplina més o menys ben controlada. Marquem la meta i tanquem crono entre rialles, per anar a fer un beure i comentar la jugada amb els pros Benaiges i Sahuqui, líders de l’èlite! Enhorabona! Nosaltres 6è i 7è classificats, 90punts 7h 46min.

Encara que amb molts aspectes a millorar, i que quan l’Adrià estigui en plena forma no li seguiré ni la sombra, crec que fem un bon equip, de raid, i de vida (les esbaconades formen part de la confiança). Però tot i fer un bon equip, Heura el pròxim el faig amb tu vale? Jajaja

Salut i cames...i pedals i cordes.

Zegama sense dorsal

Ara fa uns mesos, quan ens vam apuntar al sorteig, sabíem que en cas de tocar-li a un dels dos, l’altre s’estiraria els cabells de l’enveja, i adivineu a qui li va tocar aquest segon paper? doncs a mi! Així que per no patir tant, vaig decidir viure l’altra Zegama-Aizkorri: la Zegama sense dorsal.

Després de fer de guiri per la Kontxa i l’Igueldo, i d’un briefing on s’adivinava el nivell de la cursa, organització i corredors, dissabte vam sopar a toc de pito per veure la final de la Champions en una taverneta basca en companyia d’un grupet de corredors.

El diumenge a les 8h del matí, amb el traçat  ben estudiat i la samarreta de l’extrem, agafo un bus que feia un parell de km d’aproximació, i des d’allí pujo fins al Sant Spiritu (km20) amb un parell de noies que coneixen la zona. Uns 8km 700md+ 1h 24min a foooondo pel mig de fagedes enfangades (que Kilian va molt ràpid i volem arribar al cim de l’Aizkorri abans que ell). Boscos de conte de fades! El SSpiritu està a petar, i nosaltres seguim 2,5km més fins a l’Aizkorri (1528m), on sembla que no hi càpiga ningú més.

Tots impacients esperant l’arribada dels corredors i comença el degoteig! Espectacle! Espectacular! Per molt que us expliqui, res s’assembla al que es viu allí dalt. Aplaudint i animant i cridant, m’hi vaig deixar la veu mentre pensava que de ser corredor, jo allí paro i em fico a plorar del subidón. Els cracks mundials desfilant un per un: Kilian, Owen, Heras, Favre, Jiménez, Kortazar i la nostra selecció demostrant un gran nivell davant d’un públic entregadíssim. Tenia moltes ganes que arribés el moment de l’Adrià, perque ell també visqués allò, però esperant esperant vaig començar a desesperar: passa el tancacurses i l’Adrià no hi és. A l’organització no el tenen localitzat i no contesta al mòbil. Que faig? Doncs em quedo amb les ganes d’anar cap a l’Andraitz i baixo ràpid cap al SSpiritu, per si s’ha quedat allí al control de pas. Poc abans d’arribar-hi em truca, que li han fet el tall de temps just davant seu i ja és a Zegama. Massa conservador. Està perfecte però ens hem quedat amb les ganes. Arribo a l’avituallament una mica xafadota i uns escaladors bascos (enamorats del Montsant i Llaberia) em baixen fins al poble, on just estan fent els pòdiums. Dutxeta ben guanyada, un mos, i ràpid l’andante cap a casa que tenim 5h fins a Tivissa i 2h més a Barcelona.

Creieu-me quan us dic que la Zegama-Aizkorri no es pot explicar, s’ha de viure.

Visca el Barça, visca l’XTT i a esperar que l’any que ve tinguem més sort!