Marxa dels Dips

Encara que al costat de casa i per terrenys mil vegades trepitjats, una no deixa de sorprendre’s de tots els racons espectaculars que ens envolten i d’on et porten aquells trencants que sempre has vist i mai has agafat. La Marxa de Resistència dels Dips en va ser una gran mostra. Poques cares conegudes però totes estimades i a aquelles hores, tots amb cara de son.

Organitzada en tres trams com a fulles de margarita, el primer d’ells sortia del que n’era el centre neuràlgic, Pratdip, per vorejar el Puig de les Mugues, pujar al Cabrafiga i tornar després al poble. 8km de xarreta en grup d’extremeros per treure’ns la son del damunt. La veritat és que si hagués plegat aquí hauria quedat com una senyora i hauria pogut anar a esmorzar a la sombreta d’una terrassa explicant que els de l’extrem, fent pinya, som capaços d’anar dos vegades per davant de Puça! Jajaja (anècdota per guardar a la carpeta “placeres de la vida”).

Comencem el segon tram, 13km que ens porten, per les crestes de la Seda (espectaculars!) fins als estimats Mont-Redon i Llaberia. A partir d’aquí comença un traçat força perdedor per tornar a Pratdip, on de no ser pels srs. Benaiges, Joaquim, Benavent i Xavi, potser a hores d’ara encara estaríem (jo i uns quants més) donant tombs per aquelles senderes. El genoll es queixa i la tornada al poble la faig  pensant en abandonar, i pensant pensant començo el tercer tram.

Ens endinsem per la zona dels Estrets i el Pressó, i entre la calor i la majestuositat del barranc  se m’oblida el patir del genoll (cara amunt no m’en sento). Els següents kms ens acompanya l’Adrià, i a mi, al seu costat se’m passen la meitat dels mals, així que arribo a Sta Marina bastant acalorada i més o menys sencera. Però l’Adrià no desperta en tots aquestes sensacions (mal aniríem) i Joaquim no es recupera de la trinxamenta que portem. Llàstima que aquí perdem un gran aliat!

Pel Coll de la Murtra arribem a Vandellòs en companyia del Lluís i la Rut, i després d’una paradeta ens enfilem Remullà amunt i via Coll de la Mina cap a la Fou. Aquí comença el tram més dur per a mi, 400md+ en poc més de 3km. En reserva d’energia i amb sensació de flotar i d’estar eixuta per dins, pujo molt a poc a poc: fosa. Sé que dalt ens esperen la princess, l’Heura i l’Adrià, i amb això el meu cap podria tirar milles. Dalt a Llaberia reposem una mica i fem un mos, per encarar la pujada a la Portella, baixada al Coll del Guix i l’arribada a l’últim avituallament, on el Ricard ens diu que ens queden alguns km més dels esperats, que tot i fer-se llarguets, jo ja els faig contenta de pensar que molt a males, que Xavi m’arrossegui, però que arribar, arribo segur. Al final gairebé 62km i 3100md+, enlloc dels 55km i 3500md absoluts que esperàvem. 1ra fèmina perquè la resta deuen tenir més seny. 11h 48min arreglant el món amb qui un dia era un company i ara és un bon amic. Gràcies Xavi.

Enhorabona organització, enhorabona Puça, i felicitats a la Maria, Benavent i l’Eduard (pel cumple i no pel pajarón). Joaquim, la pròxima l’acabem junts?!! ;)

Salut i cames,