III Cursa del Pastisset

I que millor que tornar al Circuit de les Terres de l’Ebre amb la Cursa del Pastisset! Personalment m’agrada començar el circuit amb Benifallet, una cursa canyera, guapa i que motiva a seguir endavant. A més, los capos de la cursa són un deu, i crec que inclús a pota coixa jo no hi faltaria!

Vaig sortir molt disposada a començar a gas per intentar entrar al barranc amb una grupeta que m’estirés amb força. No coneixia ni el perfil ni l’altimetria, solament que havia de pujar fins la Creu de Santos per després baixar, per tant, sabia que on havia de fer la feina era al principi, ja que tot el que retallo pujant ho perdo baixant.

A meitat pujada, passat el km10 vaig torbar-me un inesperat avituallament psicològic: Eli, Laura, Alex i Xixo. Uoooo! Que guai! Amb els seus ànims ja en tenia prou per seguir amuuuuunt! I esperant arribar al Balneari vaig fer cap a la Creu de Santos! Aquest canvi de sentit em tenia descol·locada, ja no sabia cap on anava res! Però la veritat es que em sembla un encert, perquè al meu gust millor pujada tècnica i baixada xaladora, i molt que la vaig xalar! Baixava tan concentrada amb cada pedra i cada tomb que no vaig aixecar el cap per seguir les cintes, i si no fos per un company que se’n va adonar que ens havíem perdut, ves tu a saber si no hauria fet cap al poble camp a través! Jajaja. A lo bruto ens vam reincorporar al traçat per arribar fins al Balneari i seguir baixant.

A continuació seguia un petit coll, però intuïa que no era massa llarg, així que no vaig voler baixar el ritme, que a més, si em quedo sola m’encanto mirant flors, pentinant-me, disfrutant del paisatge...així que res, mans als genolls i a apretar les dents!

Al km20 vaig veure que la feina ja estava feta, però tenia molt present que l’any passat també vaig anar tota la cursa sola i vaig perdre la posició en un esprint a meta. Així que amb la mosca darrera l’orella, esperava que apareguessin les meves companyes en qualsevol moment i enlloc d’afluixar, com em notava bé, vaig intentar pujar una mica el ritme (cara avall la merda corre). Per la meva sorpresa vaig ser la primera fèmina en creuar la línia de meta! És la primera cursa del circuit on m’espera una cinta de campiona, i la veritat és que és molt guai! Així que per si de cas, m’oblido del mal de cames i del patir, i em quedo amb l’experiència, que vés tu a saber si mai més em torna a surtir tan bé! 26km 1489m+ 3h12min.

Felicitar a l’organització i en especial a superMónica (toma cursa que s’heu marcat!). M’encanta, m’encanta, m’encanta! I als meus companys de feina, que avui han esmorzat pastissets, també els encanta! ;)

Ah! I com no, aquest podi va pels meus princesos de Nica, que ja està bé la broma, torneu jaaaaaaaaaaa!

Salut i cames!

Bon Nadal i Feliç 2012

Arribades aquestes dates, una fa balanç del que ha estat l’any, dels bons i els mals moments; d’uns per seguir cultivant-los i dels altres per aprendre’n i millorar. A nivell esportiu ha estat un any força intens, he fet curses de muntanya, d’orientació, de btt, maratons, triatlons, raids, cronoescalades, ferrates i les meves primeres ultres. Per mi ha estat un any excepcional, ja no tant a nivell de resultats, sinó per haver aconseguit els meus petits reptes, i més encara per haver-ne disfrutat cada minut.

En aquest punt aprofito a demanar als Reis Mags un restiling del meu blog, per seguir intentant transmetre el que em fascina, i també recordar-los que he estat bona nena i per tant em mereixo tenir l’amiga que els he demanat, amb qui espero rodar milers de kms i descobrir indrets nous. D’il·lusió i reptes per l’any que entra, no fa falta que m’en portin, ja que per sort, sempre tinc amb que somiar. Tan sols els demanaria, i passa a ser la petició més important, salut per tothom i cames per tots els amics de la muntanya, per seguir fent km, que en bona companyia és, si més no, encara millor!

I perque a la vida no tot és muntanya, us deixo un enllaç que  us animo a compartir, ja que cada visita contribueix a finançar el programa Hospital amic (Pallapupas, músics, professors,...) de l'Hospital sant Joan de déu, per fer que l'estada dels nens sigui un bon record en el futur. Un petit gest per una gran causa. 

http://www.youtube.com/watch?v=02dJewpZZ-U

Bon Nadal i Feliç 2012!

II Km Vertical Caro

Amb el Km Vertical de Caro va tenir lloc l’última prova del Circuit de les Terres de l’Ebre. Bona representació de l’Extrem Team, i jo  (que havia decidit canalitzar la mala llet de tota la setmana en aquells km), en tenia ganes, moltes ganes, i potser per això vaig pujar al bus moooolt espitosa. Horrorós! Així que ja es podeu fer a la idea de com vaig surtir un cop ficat el crono en marxa. A rebentar! M’encanta!

Res, no portava ni 500 metres i ja anava feta una pordiosera, de fang i d’aigua. Millor! així a partir d’aquell moment ja ho vaig  fer anar tot a l’ample! (dic jo, que en una vida anterior devia ser gorrineta, perquè sinó no s’entén). Gairebé tocant al km2 passa una fletxa que m’arranca un parell de pegatines: l’ Eduaaaaard! Ja trobava a faltar els seus avançaments bestials i motivadors!

Trobo el primer avituallament, i veient que tinc un petit tap de gent per davant, i que jo ja vinc de casa esmorzada, abeurada i alleugerada…decideixo tirar, que en 1km i poc que portem no pot ser que hagi gastat tot “lo fuelle” de l’esmorzar. Segueixo endavant i trobo a Don Ramon! Ell i la seva càmera són capaços de fer-me riure inclús en la pitjor pujada.

Un fals pla on recupero una mica les cames i encaro un tram ben dret, que rellisca d’allò més, així que tiro pel lateral d’herba mullada, mans als genolls i amuuuuuuunt! fins gairebé el segon avituallament, on ja em sap greu no parar i agafo un parell d’avellanes, i un glop per fer-les baixar.

Trobo la senyal indicadora del km5, i em passa com sempre, que tot i que em piquen les cames, em fa pena pensar que sol queden 2km, així que…insistimoooos! Gasssssss!  Però els bessons m’apreten i he de baixar una mica el ritme abans no me’ls fiqui per barret.

L’últim km se’m fa duret, tant creuar la carretera i no arribar dalt! Bufff! però finalment hi arribo i tanco el xip. El meu crono no cal que l’aturi que amb l’emoció de la sortida m’he oblidat de ficar-lo en marxa. No tinc ni idea si ho he fet bé o mal, sol sé que m’ho he passat molt bé. Fa rasqueta, molta boira i plou! i jo vaig en tirants! però recordo perfectament lo que vaig patir l’any anterior, així que agafo la jaqueta, un tassó de caldo i començo a baixar. A mitja baixada m’enxampen l’Adrià i Santapau, i jugant com a crios, a patinar pel fang i saltar els xarcos amb els dos peus, arribem al bus (no vegis quin tufo a humanitat que fa!) que ens porta al pavelló. Dutxa express!  ja que amb 1h20min (18min menys que l’any passat) sóc 3a absoluta i tinc el plaer de compartir podi amb dues cracks.

I ja per acabar dues coses, 1r felicitar a la organització i donar-los les gràcies per ser una gent tan acollidora! I 2n, ja que malauradament no has pogut disfrutar d’aquesta cursa, el meu podi va per tu Roger! ;)

III Cursa de les Roques - Horta de Sant Joan

6am…sona el despertador i…mp3 a tope, a ballar i a cantar. Si algú m’arriba a veure…me tanquen! Però necessitava motivació, que abans d’anar a dormir vaig mirar el perfil i em va semblar una cursa molt corredora…sóc pell!

Arribem a Horta,  hola a tothom, estimades, abraçades, traje de faena i agafem lo “cotxe de línia” que ens portarà fins La Franqueta, que és el punt de sortida. La veritat és que la idea de la sortida desplaçada del poble no m’agrada gaire, però l’entenc. Aceptamos pulpo.

Una rasca de mil dimonis i quan estic més tiesa que un crostó de pa sec…preparados, listos, yaaaaa! Sortida espitosíssima i jo m’hi apunto. He vist que els meus companys tenien raó quan em deien que no havia de sortir tan conservadora, i la veritat és que les últimes curses els he fet cas i m’ha funcionat! Així que si tots surten bojos…jo méssssss!

La pujada a la Punta Blanca (1169m, km7) és la part més tècnica de la cursa. Plovisqueja i fa molt vent, així que entre relliscades i esgarrapades arribem dalt i taxaaaaaan! Baixada espectacular! Terrota negra, mullada, fang i pedres! i allí al mig jo! que m’hi llenço sense pensar gaire (qualsevol dia de ruteta hauria fet lo pavo mitja hora queixant-me que no puc baixar per allí jajaaj no Adrià?) Amb aquesta baixada…la gent d’Horta ja m’han guanyat! Sol falta que ara em plantin kms de sendera nova per davant per acabar-me d’enamorar! Yujuuuuu!

A la Franqueta trobem a la familieta de l’Extrem i des d’allí agafem la senda de les Fanecades fins dalt a la punta dels Cucons (915m) , que no esperava que se’m fes tan dura, sort que de quan en quan aixecava el cap i amb tanta miranda…impossible queixar-se.

Em sento una mica descol·locada perquè crec que vaig en millor posició de lo normal i em fa una mica de por “fotre un pet”, però em noto bé, així que vaig fent. Abans d’arribar a la pista trobem una sendera que marca un ziga-zaga molt divertit. Joc de cintura!

Sobre el km20 comença un tram que no m’agrada gaire i em desmotiva bastant. Res a veure amb la primera meitat de la cursa. La Serra d’Horta se’m fa llarga i pesada. Les cames ja van ressentides i baixem el ritme. Veure el poble i no arribar-hi mai és molt cruel.

Arribem a la plaça dels cafès on creuem l’arc amb la petita Berta, que no para de repetir que li ensenyi les mans tan brutes i plenes de fang que porto jaajajaj si només fossin les mans! Finalment 26,5km 1650md+ (si no m’equivoco) 3h38min 2ABS, contenta i sorpresa per les bones sensacions.

Una cursa fantàstica! Felicitar enormement als amics d’Horta per la immensa feina feta al circuit (ja sabeu que els tivissans també apostem per la recuperació de senderes) i per la bona organització, que com sempre dic, si no he trobat a faltar res (ni marcatge, ni avituallaments, ni instal·lacions…) és que estava tot perfecte. I per rematar-ho, me’n torno cap a casa amb les mans plenes, de bon vi de la Terra Alta i un cap de setmana al Molí de Sotorres. Moltíssimes gràcies i conteu amb mi per l’any que ve!

Pd1: Picadeta d’ull per a Xavi. Gràcies! Res a dir que no sàpiguis ja. Si n’hem de xalar de km junts!

Pd2: Felicitar també a l’equipasso de la Sènia, que no perdona en cap pòdium! Com esteu!!!! I molts d’ànims per Joel, que ben segur que aviat tornarà a estar donant guerra. Cuida’t!

Pd3: I a la Son Goku de Benifallet…Kame Kame haaaaaaa! Recupera’t que tenim feina!

Tivissa en vena (6a Cursa de Muntanya de Tivissa)

Primer que tot, crec que és d’obligadissíma menció: VOLUNTARIS/ES DE LA CURSA DE MUNTANYA DE TIVISSA SOU DE PUTÍIIIIIIIISSIMA MARE! Sense vosaltres la cursa no existiria. Cadascú amb la seva tasca, la suma de tots fa que tinguem una gran cursa. Els corredors “sol” treballem 3 o 4h. Vosaltres treballeu des de fa mesos, el dia abans no pareu, la gran matinada el dia de la cursa, i molts heu de cobrir uns quants km a peu (i carregats!), aguantant ventades, aigua i lo que vingui, per esperar tot el matí a que nosaltres passim en un segon, on ens tracteu com a reis! MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS.

Ara ja puc començar.

Ressaca de Cavalls del Vent, una costipera de cal Déu, un dissabte amunt i avall...aparentment molts factors en contra, però quan corres a casa...tot és a favor!

Aquest any uns quants tivissans més es van animar a fer-la, i la veritat… d’un nidó com estan de forts! Com mola! Enhorabona a tots! Quin grup més guapo, tu!

Jo…pffff no sé ni com vaig sortir, crec que del subidón de córrer a casa no vaig pensar ni en conservar ni res, a l’ampleee! Cal dir que vaig tenir la sort de contar amb Xavi tota la cursa, ell em coneix bé i jo confio 100% amb ell, així que si ell estirava…jo detràs! A diferència de l’any passat, vaig entrar molt ràpid en cursa i aviat em vaig trobar bé. Pujar fins la Tossa (Adrià) no em va costar gaire, diràs que allí dalt hi tenia un iman que m’estirava… i al veure’l content de veure’m a mi que anava bé, jo ja tenia forces per uns km més.

Baixant cap a Monegrets (Eulàlia) sento al corredor de darrera que deia “com baixa la malparida!” jajajaja i la veritat és que era pa’matarme! però una mica de grillamenta en aquest tram, el fa un dels més divertits! I ja ficat el xip d’anar grillat, doncs perque no llançar-se també Covetes avall! Auuuuu! Déu dirà!

Un grapat d’ositos a l’avituallament previ a la Conca i a buscar la cresta (Eli i Marta). La Serra de la Creu (atenció! perquè això dubto que ho digui mai més)  se’m va fer curta, potser perque buscava el moment de baixar una mica el ritme, i amb Xavi...buscant buscant vaig arribar a Pepero, ai, vull dir a La Foradada, i després a les cordes (Maria i Judith, asventades total!). Els següents eren la Montserrat i l’Eloi, i per arribar fins a ells una baixada derrapadora i xaladora on el vent em va arrancar el dorsal (adióoos!). Baixador de Pataca (no apte per vertiginosos) amb l’Aida i Rode restant importància a un precipici de 30m, i ziga-zaga fins a Vicentó (Lali, Olga, Natàlia…) on mossegava a la 2na noia però no hi havia manera d’enxampar-la!

En aquest últim tram les cames em van començar a fer figa i anava doblegada per la tos. Només sentia "venga Thais, venga Thais!" però xiquets...una és humana eh! si us he de confessar...venia tota ambullada de la Serra de la Creu, i jo volia apanyam una mica per arribar a meta algo més arregladeta (antes muerta que sensssilla), però collona, no trobava el moment! esta llebre no perdona! (Berta, vas apanyada! jajaaj)

Passo per “Fefo y sus muchachos” (muchachos=Pere) (Borjos), per la Marga, la Marieta i Quimo (Garita) i altra vegada per l’Adrià, on ja se’m escapa la rialla al sentir al super speaker-director i moltes coses més que fan a Sergi imprescindible en aquesta cursa.  Garita a fondo (a la salut dels amics de CdV) i entro a la Foig...gallina de piel! 3h13min (25min menys que l’any passat) 23km 1600md+ 3ABS.

I per rematar-ho, al menjador de casa tinc un trofeu ASpectacular (l’altre el té qui se’l mereix) que em recorda dues coses: primer, lo plena de serrín que vaig acabar el dia que el vaig llimar i segon l’abraçada de Xavi a dalt al pòdium (ara se mos ha fet entregador de trofeiiius).

Per últim, gràcies a les fieres del CER Trail La Sènia, al Borges Trail (genials!), Trote, OT, Sud Actiu, roquetencs, canareus, caleros, uequeros d’arreu i a tots en general, perquè sense voluntaris no fem res, però sense corredors no hi hauria cursa! Gràcies a tots i fins l’any que ve!

Salut i km!

Cavalls del Vent

No us passa allò de viure algo tan intensament que el record queda difós? Així que potser m’equivoco en l’ordre cronològic del que us expliqui, però més o menys la meva Cavalls del Vent va anar així…

Abans del tret de sortida les emocions ja eren a flor de pell, tots dins al corralet amb la cançó del Último Mohicano i jo tremolant, no sé si de fred, d’emoció o de por. Comença la festa! I amb la pujada al Niu de l’Àliga aviat arriben les bones sensacions. Tot i ser costerudeta, li tinc ganes! El paisatge comença a ser espectacular. Camí de les Penyes Altes (km19) coincideixo una estona amb l’Oriol de Rasquera, qui fa que el tram sigui un plaer. Aquí és on conec al Juanlu Morales, gat vell de la muntanya, que em dona molta serenitat i confiança i amb qui seguiré la resta de la cursa.

Vaig molt còmoda, els pals m’ajuden moltíssim, però dubto una mica si el ritme que porto és l’adequat. Decideixo oblidar-me dels números i anar per sensacions. Arribo a Serrat de les Esposes (km29) i sento els crits de la loca de turno, l’Heura que m’espera junt amb el Quim, l’Àngels i la Berta. Són una alegria! Em costa deixar-los, i més quan la petita Berta em mira amb un ull mig tancat pel reflex del sol i em diu “no marxis”, però tinc molts km per davant.

Pujant cap al Serrat de la Muga (km38) coincidim amb l’Oriol Antolí, un egarenc que ha fet la travessa ni més ni menys que tretze vegades i que coneix cada pedra i cada racó. Entre ells em sento petita i inexperta, però tan ben acompanyada és molt fácil disfrutar de la travessa.

Arribant a Prats d’Aguiló (km42), em trobo al Ricard i la Maria. Amb ells se m’acaben les paraules! Sóc l’enveja de l’avituallament! Comença a entrar la nit i és on jo tinc més dubtes, em trobo molt bé, però em fa por que els següents km em comencin a pesar i que amb la nit em vingui avall. Per sort, no passa res de tot això, i la magnífica posta de sol fa que se m’oblidin les pors. Pujant cap al pas de Gosolans (km45) encenem frontals mentre els meus companys m’expliquen els cims que ens envolten.

Anem direcció a Lluís Estasen (km54) quan l’Albert Torrent s’afegeix al grupet, i tots junts, amb negra nit a sobre, decidim apagar els frontals i mirar uns segons al cel. Un cel estrellat espectacular! Impressionant!

Els quilòmetres passen i arribo a Gresolet (km58) molt contenta. Allí tinc a l’Adrià, que ha sigut baixa perque s’ha fet mal al peu, l’Heura i el Marc de Sitges, també baixa. Trobar-los a ells ja és l’únic que em faltava, sol per l’esforç que han fet esperant-me allí en aquell fred, m’entren ganes d’abraçar-los fins a escarxar-los!

Segueixo disfrutant fins al final, els meus companys m’ensenyen amb els seus frontals els racons dels Empedrats, i fan que lo que era una pujada matadora es converteixi en un plaer de plaers. En aquest tram penso molt amb Xavi, que em va explicar la zona, serà finisher ja? Ell no falla! M’agradaria veure’l per un foradet J

I per últim, el Sant Jordi (km74), on un noi s’esgola animant-nos. Surtint d’allí rebo un sms que fa rato que esperava. El Roger és finisher desde fa rato i em diu que l’arribada és espectacular. Em queden 4km per ser-ho jo. Són les 4:38am quan arribem a la plaça… ni música ni res de res. No hi ha ningú. Un dels companys fica una cançó al mòbil, per simular el que fa hores havia estat la plaça. Nosaltres estem molt contents igualment de ser allí. De fet, si hagués de triar algú en tot el món per compartir la meva arribada, seria l’Adrià, i ell hi era! Entre tot el fotograma que em quedarà en el record, de tots els paisatges, tots els moments i tota l’experiència, no se m’oblidarà la seva cara dient-me que havia aconseguit el que m’havia proposat. 85km 6100md+ 18h38min FINISHER!

I abans d’acabar, donar les gràcies a molta gent, però en especial a tot l’Extrem Team, que cada dia és més com una família; a la grupeta fabulosa amb qui vaig compartir tantes hores i km (espero trobar-vos en pròxims reptes); a tots els sms i trucades dels amics, al meu cos (si si, al meu cos) per oblidar-se de patir i disfrutar cada km;  un agraïment mooooolt especial al Roger per tot el bon rotllo que compartim i compartirem (isla bonita!); i per últim a l’Adrià, perquè al seu costat, em sento capaç de tirar endavant no sols a Cavalls del Vent, sino en qualsevol repte, a la muntanya i a la vida.

Ara, a per Tivissa!

Sense dubte, el plaer va ser meu

Grata sorpresa el diumenge, quan al arribar a casa vaig trobar un sobre amb la següent inscripció "Per la Thais, de Carles Saladié Olivé". A dins hi havia això:

 No cal ni dir, que sense dubte, el plaer va ser meu! Moltes gràcies Carles.