Cavalls del Vent

No us passa allò de viure algo tan intensament que el record queda difós? Així que potser m’equivoco en l’ordre cronològic del que us expliqui, però més o menys la meva Cavalls del Vent va anar així…

Abans del tret de sortida les emocions ja eren a flor de pell, tots dins al corralet amb la cançó del Último Mohicano i jo tremolant, no sé si de fred, d’emoció o de por. Comença la festa! I amb la pujada al Niu de l’Àliga aviat arriben les bones sensacions. Tot i ser costerudeta, li tinc ganes! El paisatge comença a ser espectacular. Camí de les Penyes Altes (km19) coincideixo una estona amb l’Oriol de Rasquera, qui fa que el tram sigui un plaer. Aquí és on conec al Juanlu Morales, gat vell de la muntanya, que em dona molta serenitat i confiança i amb qui seguiré la resta de la cursa.

Vaig molt còmoda, els pals m’ajuden moltíssim, però dubto una mica si el ritme que porto és l’adequat. Decideixo oblidar-me dels números i anar per sensacions. Arribo a Serrat de les Esposes (km29) i sento els crits de la loca de turno, l’Heura que m’espera junt amb el Quim, l’Àngels i la Berta. Són una alegria! Em costa deixar-los, i més quan la petita Berta em mira amb un ull mig tancat pel reflex del sol i em diu “no marxis”, però tinc molts km per davant.

Pujant cap al Serrat de la Muga (km38) coincidim amb l’Oriol Antolí, un egarenc que ha fet la travessa ni més ni menys que tretze vegades i que coneix cada pedra i cada racó. Entre ells em sento petita i inexperta, però tan ben acompanyada és molt fácil disfrutar de la travessa.

Arribant a Prats d’Aguiló (km42), em trobo al Ricard i la Maria. Amb ells se m’acaben les paraules! Sóc l’enveja de l’avituallament! Comença a entrar la nit i és on jo tinc més dubtes, em trobo molt bé, però em fa por que els següents km em comencin a pesar i que amb la nit em vingui avall. Per sort, no passa res de tot això, i la magnífica posta de sol fa que se m’oblidin les pors. Pujant cap al pas de Gosolans (km45) encenem frontals mentre els meus companys m’expliquen els cims que ens envolten.

Anem direcció a Lluís Estasen (km54) quan l’Albert Torrent s’afegeix al grupet, i tots junts, amb negra nit a sobre, decidim apagar els frontals i mirar uns segons al cel. Un cel estrellat espectacular! Impressionant!

Els quilòmetres passen i arribo a Gresolet (km58) molt contenta. Allí tinc a l’Adrià, que ha sigut baixa perque s’ha fet mal al peu, l’Heura i el Marc de Sitges, també baixa. Trobar-los a ells ja és l’únic que em faltava, sol per l’esforç que han fet esperant-me allí en aquell fred, m’entren ganes d’abraçar-los fins a escarxar-los!

Segueixo disfrutant fins al final, els meus companys m’ensenyen amb els seus frontals els racons dels Empedrats, i fan que lo que era una pujada matadora es converteixi en un plaer de plaers. En aquest tram penso molt amb Xavi, que em va explicar la zona, serà finisher ja? Ell no falla! M’agradaria veure’l per un foradet J

I per últim, el Sant Jordi (km74), on un noi s’esgola animant-nos. Surtint d’allí rebo un sms que fa rato que esperava. El Roger és finisher desde fa rato i em diu que l’arribada és espectacular. Em queden 4km per ser-ho jo. Són les 4:38am quan arribem a la plaça… ni música ni res de res. No hi ha ningú. Un dels companys fica una cançó al mòbil, per simular el que fa hores havia estat la plaça. Nosaltres estem molt contents igualment de ser allí. De fet, si hagués de triar algú en tot el món per compartir la meva arribada, seria l’Adrià, i ell hi era! Entre tot el fotograma que em quedarà en el record, de tots els paisatges, tots els moments i tota l’experiència, no se m’oblidarà la seva cara dient-me que havia aconseguit el que m’havia proposat. 85km 6100md+ 18h38min FINISHER!

I abans d’acabar, donar les gràcies a molta gent, però en especial a tot l’Extrem Team, que cada dia és més com una família; a la grupeta fabulosa amb qui vaig compartir tantes hores i km (espero trobar-vos en pròxims reptes); a tots els sms i trucades dels amics, al meu cos (si si, al meu cos) per oblidar-se de patir i disfrutar cada km;  un agraïment mooooolt especial al Roger per tot el bon rotllo que compartim i compartirem (isla bonita!); i per últim a l’Adrià, perquè al seu costat, em sento capaç de tirar endavant no sols a Cavalls del Vent, sino en qualsevol repte, a la muntanya i a la vida.

Ara, a per Tivissa!