Goierriko2Haundiak 90km 6000+ 15h56 5ena classificada. En un segon sóc capaç de fer
venir mil imatges al meu cap, i fàcilment s’em fiquen els pèls de punta. Sembla
extrany que tot el patiment hagi quedat tan ràpid a un segon pla...
La tempesta elèctrica va retrassar una
hora la sortida. Abans de començar a córrer, una dansa basca ballada sota l’arc,
just davant meu (si al noi se li escapava el peu me l’enxufa en tota la cara) va
fer reviure i engrandir tot allò què sents quant saps que l’has liat per ser on
ets, que t’espera una trompada grossa i que tot i això, l’únic que desitges
es començar a córrer i alliberar l’emoció continguda.
Primers kilòmetres a ritme de pirats! I molt
d’ambient al pas pels pobles de Zaldibia (km 7) i Larraitz (km19). Buff...
Al Txindoki (km23, 1338m) la tempesta ens
va fer vorejar el cim per un coll tan dur que invitava a plegar. Vaig començar
a trobar-me molt malament i a plantejar-me plegar. Però plegar no era pràctic
perque estàvem a prendre per sac. Vaig decidir no pensar i tirar amunt. Creuant
l’impressionant bosc d’Aralar (km 35-50) no podia parar de pensar que em sabia
molt greu no veure-hi més enllà del meu frontal, i amb la llum del dia vam
arribar a Etxegarate (km 50 i punt de vida) on mentalment vaig ficar el contakm
a 0.
A l’horitzó va aparèixer l’Aizkorri, és a
dir, havíem d’anar tan lluny i tan amunt com ens arribava la vista. El pas per San
Adrián duríssim i preciós (km 59), però l’Aizkorri (km 62, 1520m) buaaa,
espectacular!!!! No entenia com hi havia tanta gent caminant tan panxa per
aquells cims quan jo anava que no m’hi veia de cap ull, em trobava fatal i a
sobre m’estava rostint com un pollastre!
Els següents km van ser una petita
tortura per arribar a meta, amb un sol abrasador i un perfil trencacames. Però
entrant de nou a Beasain vaig tenir la sensació que les cames tornaven a
prendre vida. Estava supercontenta, havia lluitat molt contra mi i havia
guanyat! Em va invadir una sensació d’alegria quan vaig veure que s’acumulava
gent a banda i banda del carrer, però sobretot quan vaig veure als “meus”: el
Roger, 22è amb 13h25 primer
català en creuar l’arc; i l’Edu, la princess, Narcís i la Heura que ens havien estat
seguint tota la nit. Trobar-los a cada avituallament va ser com fer moltes curses
de 10-15km enlloc d’una de 90km. És impossible explicar tota la feina que van
fer. Moltes, moltes i moltes gràcies!!!!!! Igualment, és impossible parlar de
Xavi. Córrer amb ell és un autèntic plaer!
I quan creues l’arc de meta... et sents
invencible! Probablement qualsevol persona que t’estigui veient pensarà que el
teu aspecte és penós i deplorable, però tu et sents un superheroi! Superheroi dels
teus somnis, perquè saps que ho has donat tot, t’hi has esforçat, has patit i
has seguit endavant, i finalment ho has aconseguit. T’has superat a tu mateix. Saps
que has buidat les cames, que has desmanegat el cos, però que tornes a casa amb
les piles carregades. I això és el que enganxa d’aquest esport, que t’ajuda a
creure que si pots lluitar per això, has de poder lluitar per tot.
Enhorabona a tots els que van prendre la
sortida (sou molt valents!), i a tots els que van arribar a meta. I no vull oblidar-me de dir que dona
gust anar pel món i torbar-te ebrencs i catalans per tot arreu. Tampoc vull
deixar-me agrair a Rafa la seva ajuda.
Després d’una 5ena posició a la Volta a la Cerdanya (Campionat de
Catalunya d’Ultraresistència) i una victòria a la Cursa del Llop (Pujada a Caro), canvio el
format “cursa” pel format “vaig a perdre’m pel món amb una motxilla”. Yujuuuuu!!! Ens veiem
a la tornada...
