Aquest any el temps
va acompanyar força més que l’any passat, i l’espera a l’àrea de la Franqueta va ser molt més
agradable. M’havien comentat que hi havia canvis en el recorregut, i en
desconeixia el perfil, així que l’única referència que tenia és que la primera
part era tècnica i amb força desnivell i la segona algo més corredora.
Era conscient que
prenia la sortida molt justa de forces, així que hauria de gestionar molt bé l’últim
cartuxet de la temporada. Vaig sortir conservadora i algo poruga fins que no
vaig començar a notar sensacions. La meva pujada a la Punta Blancala Punta
Blanca
A la
Punta dels Cucons anàvem tan pegades que li sentia la respiració.
La seva era intensa i li permetia pujar a un bon ritme amb aparent facilitat i la meva era molt més planera a canvi d’un
mal de cames horrorós, com si portés una roda de camió lligada a cada turmell.
Hi havia moments que m’agafaven ganes de parar i dir no puc més!!!! però per
sort sóc caparruda i em costa molt amollar.
La següent baixada
la recordava de l’any passat, perquè m’havia encantat, i aquest any també! Igual
que un ziga zaga que seguia. Buff! El millor tram! D’altra banda la pista de la Tàpia se’m va fer molt
dura. Avituallant ràpid havia aconseguit
distanciar-me uns metres, però seguíem molt juntes i jo anava molt escassa de
forces. Més enllà d’anar amb l’estómac buit, la passa estomacal que arrossegava
no em va portar problemes, inclús, i per trobar-li algun avantatge (si és q en
té), em va permetre guanyar temps als avituallaments, ja que tot em donava vasca
i no m’entrava res, així que amb l’ajuda de Xavi (i he de reconèixer que és gràcies
a ell) no vaig parar en cap. Va ser com córrer tota la cursa en reserva.
Passada la Serra d’Horta, vaig deixar
de veure a Estefania. Pensava que no la veia perquè la tenia just al revolt,
així que jo seguia buscant raons per les quals no afluixar, i buscant buscant
vaig entrar al poble, encara amb la mosca al nas pensant on era ella. Al final,
vaig entrar segona amb 3h26m ,
i just creuar l’arc em vaig esperar per felicitar-la. Llàstima que unes cintes donaven
peu a confusió a poc més d’un km de l’arribada i la van confondre. Em va saber
molt greu perquè va fer una grandíssima cursa, és una molt bona corredora i gràcies
a ella vaig patir com una condemnada des del km0 i m’ho vaig passar molt millor
que corrent “sola”. Va ser un fair play que em va fer treure aquelles
forces que pensava que no tenia.
I a part d’Estefania,
també vull donar les gràcies a Xavi, que podria dir que sense fer res fa molta
feina. Mooooltes gràcies a Rafa i a Sonia (més que feina ells van fer màgia). Gràcies a l’Heura per esgolar-se per aquestes
muntanyes de Déu [però filla, t’he de dir que hi ha moments que tu cridaves tant
i jo anava tan fosa que em feia fins i tot vergonya perquè no corresponia la
teva emoció amb la meva penúria jajaajajajaj] I que no m’oblidi de felicitar a
les companyes de podi Ragna i Noemí.
Gràcies a l’organització
i a la gent d’Horta per aquesta cursa, impecable al meu gust i per menys que
pugui, m’hi veuran un altre cop l’any que ve. Enhorabona perquè teniu una de
les millors curses del circuit.
Ah! i els 200€ de
premi…ja estan invertits en la nova joguina de la temporada d’hivern!!!!! una nova
disciplina que em ve molt i molt de gust!
