“¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” em va preguntar l’speaker de
Estar al calaix de sortida va ser tot un subidón, però el km7 crec que va marcar moltíssim a tots els corredors. Eren les i poc més quan vam passar per la població de Los Canarios, on la gent cridava i animava deixant un passadís estret per on desfilàvem els corredors. La sensació és indescriptible, vaig notar fred, el cor bategant amb força, i tot i ser pujada d’asfalt ni se’m va ocórrer caminar, la gent et portava.
Mentre enfilàvem carena amunt la llum del dia anava dibuixant una bonica illa volcànica amb un horitzó difós per la calima, era un escenari d’aquells que hi bades sense voler i acabes ensopegant.
Amb vam arribar al Refugio del Pilar (km 26) on ens esperaven l’Heura i la Berta i un gran ambient, ja que l’avituallament coincidia amb el final de la mitja marató. Amb l’emoció del moment vaig engrapar sense pensar i vaig marxar d’allí farteta com una trugeta i amb l’estomac mal col·locat. Vaig pagar-ho als següents kms, que per mi van ser els més patidors tot i ser els més plans. Al km37, se’n va anar tot fora d’una vomitada, i diràs que l’estomac se’m va tornar a ficar a lloc. Au pos! Km vinguin!
Reventón, Pico de la Nieve , Pico de la Cruz i Roque de los Muchachos (2426m, cim de l’illa). Tots ells donaven el tomb a la Caldera de Taburiente, un paisatge espectacular que feia dubtar si érem o no en territori llunar. El traçat era força trencacames i puja-baixa, però almenys ja xafaves ferm. La nostra idea era arribar al Roque (km 53) tan integres com puguéssim, perquè sabíem que per la baixada ho necessitaríem tot.
Trobar les supporters ens va donar molta més força per encarar un tram que se’ns va complicar bastant. La calor apretava fort, i la baixada era exageradament tècnica i penjada. A la Torreta Forestal
Fins a Tazacorte (km 67aprox) seguia el tram més lleig, creuant camps de conreu, barrancs, una baixada d’asfalt horrorosa (al meu gust un desencert! massa lleig per una cursa tan maca!) i finalment ens vam despenjar (250m en 1,6km) ziga-zaga per un penya-segat que donava a una platja d’arena fosca.
Per últim un parell de km pel lateral d’una carretera (eeeecs!) i un parell més per salvar els 350m que ens pujaven a Llanos d’Ariadne, on després de , la llarga catifa vermella ens va portar fins l’arc de meta, enmig d’un ambientàs d’aquells que et fa sentir que el patiment és ínfim al costat de tanta recompensa.
14sènior, 17fèmina, però sobretot finisher i sencera! perquè un cop a meta la gent es desplomava per tot arreu! Els “ambulancieros” no donaven a l’abast! Jo m’ho mirava i descansava quan per darrera la mateixa veu del matí va repetir allò de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”
Enhoraboníssima a tots els que van sobreviure i infinites gràcies a tot l’equipàs d’on tinc la sort de formar part, en especial gràcies al mestre Benavent, a l’Eduard, Heura, Berta i a l’incombustible Xavi que no n’ha tingut prou i ara se’n va a passejar a Zegama. Gràcies també als nostres super-sponsors i a tots els sms, trucades, facebukitos i whats de suport que en els moments difícils ajuden a tirar endavant en cursa; i alhora, l’esperit de superació en cursa ajuda a pensar que es pot aplicar la mateixa filosofia a la vida: sempre endavant!
