IV Cursa de les Roques

| | 0 comentarios »

La Cursa de les Roques d’Horta de Sant Joan (amb gairebé 25km i 1300+) és l’última del Circuit de les Terres de l’Ebre, i en el meu cas l’última del calendari, però és tan maca i a la darrera edició m’ho vaig passar tan bé, que no podia deixar de tornar-hi.

Aquest any el temps va acompanyar força més que l’any passat, i l’espera a l’àrea de la Franqueta va ser molt més agradable. M’havien comentat que hi havia canvis en el recorregut, i en desconeixia el perfil, així que l’única referència que tenia és que la primera part era tècnica i amb força desnivell i la segona algo més corredora.

Era conscient que prenia la sortida molt justa de forces, així que hauria de gestionar molt bé l’últim cartuxet de la temporada. Vaig sortir conservadora i algo poruga fins que no vaig començar a notar sensacions. La meva pujada a la Punta Blanca no va ser massa espectacular, però vaig veure que més o menys me’n sortiria, així que vaig guanyar confiança. També em va ajudar moltíssim veure que, sense voler, havia començat un tira i arronsa amb la corredora del Maestrazgo. Al llarg de tota la cursa, en cap moment ens vam distanciar més de mig minut l’una de l’altra. Ella va fer una espectacular baixada de la Punta Blanca, mentre que la meva va ser un xurro, la pitjor de la temporada amb diferència. Portava les sabates més gastades del que pensava i relliscava pedra si i pedra també. 

la Punta dels Cucons anàvem tan pegades que li sentia la respiració. La seva era intensa i li permetia pujar a un bon ritme amb aparent facilitat i la meva era molt més planera a canvi d’un mal de cames horrorós, com si portés una roda de camió lligada a cada turmell. Hi havia moments que m’agafaven ganes de parar i dir no puc més!!!! però per sort sóc caparruda i em costa molt amollar. 

La següent baixada la recordava de l’any passat, perquè m’havia encantat, i aquest any també! Igual que un ziga zaga que seguia. Buff! El millor tram! D’altra banda la pista de la Tàpia se’m va fer molt dura.  Avituallant ràpid havia aconseguit distanciar-me uns metres, però seguíem molt juntes i jo anava molt escassa de forces. Més enllà d’anar amb l’estómac buit, la passa estomacal que arrossegava no em va portar problemes, inclús, i per trobar-li algun avantatge (si és q en té), em va permetre guanyar temps als avituallaments, ja que tot em donava vasca i no m’entrava res, així que amb l’ajuda de Xavi (i he de reconèixer que és gràcies a ell) no vaig parar en cap. Va ser com córrer tota la cursa en reserva.

Passada la Serra d’Horta, vaig deixar de veure a Estefania. Pensava que no la veia perquè la tenia just al revolt, així que jo seguia buscant raons per les quals no afluixar, i buscant buscant vaig entrar al poble, encara amb la mosca al nas pensant on era ella. Al final, vaig entrar segona amb 3h26m, i just creuar l’arc em vaig esperar per felicitar-la. Llàstima que unes cintes donaven peu a confusió a poc més d’un km de l’arribada i la van confondre. Em va saber molt greu perquè va fer una grandíssima cursa, és una molt bona corredora i gràcies a ella vaig patir com una condemnada des del km0 i m’ho vaig passar molt millor que corrent “sola”.  Va ser un fair play que em va fer treure aquelles forces que pensava que no tenia.

I a part d’Estefania, també vull donar les gràcies a Xavi, que podria dir que sense fer res fa molta feina. Mooooltes gràcies a Rafa i a Sonia (més que feina ells van fer màgia).  Gràcies a l’Heura per esgolar-se per aquestes muntanyes de Déu [però filla, t’he de dir que hi ha moments que tu cridaves tant i jo anava tan fosa que em feia fins i tot vergonya perquè no corresponia la teva emoció amb la meva penúria jajaajajajaj] I que no m’oblidi de felicitar a les companyes de podi Ragna i Noemí.


Gràcies a l’organització i a la gent d’Horta per aquesta cursa, impecable al meu gust i per menys que pugui, m’hi veuran un altre cop l’any que ve. Enhorabona perquè teniu una de les millors curses del circuit.

Ah! i els 200€ de premi…ja estan invertits en la nova joguina de la temporada d’hivern!!!!! una nova disciplina que em ve molt i molt de gust!

7a Cursa de Muntanya de Tivissa

| | 1 comentarios

Un any més la Cursa de Muntanya de Tivissa  segueix sent la nineta dels meus ulls! la meva preferida, la que més m’agrada! 23,4km amb 1973m+ puntuables pel Circuit Català i pel Circuit de les Terres de l’Ebre, fan d’aquesta cursa un gran atractiu en el qual tinc la sort de participar-hi com a organització, voluntària i corredora, així que la disfruto per tots els costats!

Aquest any hi he arribat pitjor del que esperava, encara que ben mirat són les ganes les que em feien ser optimista, perquè de cames...poca cosa queda! A casa corro amb el cor. Després de la lesió del UTMB em vaig esforçar al màxim per recuperar i poder córrer a Tivissa i en l’estret marge que em va quedar per entrenar vaig fer el que vaig poder. Porto molts km a les cames i tot i conèixer cada pedra del circuit, la cursa de Tivissa se’m va fer curta i intensa.

Vaig sortir tan disparada com tots, però agafant la sendera a Padrells ja vaig veure que les cames no anaven com voldria, i que tocaria patir. Les pujades se’m feien dures i a les baixades no aconseguia recuperar tot el que voldria. Vaig aprofitar els ànims de tota la gent de la muntanya (moltíssima!) que em feien riure amb qualsevol bajanada. Gent de casa! Fins al final de la Serra de la Creu vaig jugar a conservar i perdre el tercer lloc, però sabia que aquell joc no duraria massa, ja que hi havia molt nivell. Finalment vaig arribar a meta amb 3h15m i 7a posició. L’any passat amb aquest temps hauria fet la mateixa posició (3ra), cosa que demostra que el nivell ha millorat i molt! I això és el que més m’agrada, poder córrer entre gent de nivell encara que això suposés quedar la última, perquè al final jo no corro contra ningú més que contra mi, i si aquest any trobant-me pitjor (o directament, no trobant-me) sol he fet 2min més, vol dir que potser en general si que he millorat.

A Tivissa la festa no s’acaba un cop arribats a meta, i després d’una dutxeta, una rostida per tots els corredors i la feina feta, els voluntaris vam agermanar-nos per compartir una paella que estava deliciosa! Enhorabona als cuiners!

Fent una ullada a les classificacions i temps d’anys anteriors podreu veure que el nivell de la Cursa de Muntanya de Tivissa ha augmentat de forma espectacular! Les pedres són les mateixes, però cada any hi ha més corredors i corren més; així com tants o més voluntaris que cada any fan millor la seva feina! (Moltíssimes gràcies a tots! Ni falta fa dir que sense vosaltres aquesta cursa no tindria ni la meitat de l’encant que té!) A més, aquest any ens hem aventurat en la 1ra Marxa de Muntanya de Tivissa, que ha estat un èxit de participació i de la qual hem après com millorar-la en properes edicions.



Visca Tivissa! I Visca l’Extrem Team!

X Ultra Trail du Mont-Blanc

| | 2 comentarios »

19h del divendres  31 Agost. 2482 corredors (amb una mitja d'edat de 43anys i dels quals 215 són noies) a la Place Triangle de l’Amitié, Chamonix. Jo sóc una d’ells. Amb l’aglomeració no em puc moure ni un pas. Comença a sonar la mítica Conquest of the Paradise i poc a poc la cançó em va ficant els pèls de punta. Aixeco el cap i veig com la boira va cobrint els boscos densos que poblen la falda del Montblanc. És tal la sensació, q sembla que la cançó surti de dins meu. Em piquen els ulls. 10, 9, 8, 7, tota la plaça crida el compte enrere;  6, 5, 4, inspiro fort; 3,2,1… i fico el crono en marxa.

Primers km molt còmodes. No tinc pressa. No tinc por. Estic contentíssima amb la meva motxilla perfectíssimament estudiada, compactada i equipada. Serà dur però confio amb la feina feta. En 4h37 i sóc a Les Contamines, km30.69. Penso molt amb Xavi, que des de les 10am està corrent la CCC. Ja ha caigut la nit i plou des dels primers km. Vaig molt ben resguardada dins el meu impermeable, sol se’m veuen els ulls i el nas. Sol sento el meu respirar i l’aigua que em cau a sobre. Sol veig el que em marca el frontal. Estic contenta.

Amb la pujada a La Balme, km38.82, la meteorologia es complica, la boira dificulta moltíssim la visibilitat i la neu s’acumula a la meva jaqueta. El gruix és d’uns 6cm aprox. i dalt al coll fa moltíssim fred. He de sortir d’allí quan abans millor. Si m’aturo em gelaré i perdré de vista alguns frontals que intueixo més endavant i que em donen idea de per on va el camí.

Un llarg descens ens porta de nou a Les Contamines després de 8h52 i 54.1km. Demano per Xavi, ja és finisher, és molt gran!!! Em noto els peus bé, però van xops i hi porto molt fang. Decideixo canviar les sabates, que en menys de cinc minuts tornen a estar mullades.

Em marco el següent tram fins Les Houches , km71.7. La pujada fins Bellevue se’m fa llarga i molt dreta, així que per fer-ho passatger decideixo pensar en cadascuna de les persones que m’han enviat ànims per sms, whats, face i dedicar-los petits trams de la pujada.  Comença a aixecar-se el dia, però no deixa de ploure. M’avisen que el descens fins a l’avituallament és complicat i llisca molt. Tardo 4h en fer 17km. Mai havia vist tan fang junt. Horrorós! A cada pas desapareixen els peus sota el fang. Aixecar el peu per fer el pas següent suposa un treball esgotador. Em desespera avançar d’aquesta manera i quan m’adono, em trobo somicant. Llavors m’entra el riure de veure’m enmig d’aquell percal, i finalment m’enrabio perquè amb tant de fang estic trepitjant malament i sóc conscient que m’estic fent mal.

El següent tram comença amb una pujada magnífica per la bici de carretera. Com és algo pesadota, decideixo pensar en tots els bikers que la disfrutarien. Veig que la gent va molt tocada, i tot i pujar a peu, em sento com si portés un coet al cul i avanço a tothom. He començat el comte enrere de km. Un cop dalt, la baixada s’intueix atractiva i vull córrer. Ho intento i per la meva sorpresa em resulta impossible. El genoll dret em fa un mal terrible. Comença la meva tortura!!! Suposadament queden uns 20km, i tinc claríssim que si no puc córrer doncs hauré de caminar, però penso creuar la línia de meta costi el que costi.

Arribar fins a Argentière se’m fa etern, hi ha més km dels que la organització ha calculat i aquest extra em fa molt mal. Hi ha petites remuntades on puc apretar una mica i avançar a millor ritme, però a les baixades faig pena, i em sap molt greu pensar lo que les disfrutaria si no em fes mal la zona posterior del genoll dret. Pel camí trobo gent tirada, feta pols, deuen meditar perquè la vida els ha portat fins aquí jajaaj

A Argenitère tinc una sorpresa, Xavi i l’Heura. Porto 18h10 i queden 10km. Terrible el mal de genoll! Quedem en que ens veiem a Chamonix i marxo d’allí casi contenta.

A falta de 5-6km d’arribar, l’ibuprofè fa efecte i tinc la sort d’arribar al poble corrent. A partir d’allí, comença un bany de masses que faria córrer al mes coix, els ànims de la gent em porten pels carrers de Chamonix. Trobo un munt de mans esperant la meva i en l’últim giravolt veig la l’arc blau amb que tan he somiat i que en les darreres hores tan he maleït. Agafo la senyera amb les dos mans, em proposo empapar-me d’aquell instant i creuo la línia de meta, on em fonc amb una abraçada amb el Roger, que ha fet un grandíssim esforç esperant-me en molts dels avituallaments. Ho he aconseguit, 110km amb 5800+ en 19h48. Hi ha molta gent però no veig res. Hi ha molt soroll però no hi sento. Vull plorar però no puc. Quan reacciono una mica, veig que de nou sona Conquest of Paradise i que ha deixat de ploure i sembla que vulgui sortir el sol.


Molta gent està decebuda amb aquesta edició de UTMB perquè està clar que tots volíem fer 170km, i jo la primera, però per mi l’èxit és tot l’esforç i sacrifici per estar a la línia de sortida, ja que considero que la millor victòria és la superació personal. Un cop creues aquesta línia, qui mana és la muntanya i aquí poca cosa hi tenim a dir.  Ara em queda entendre que si he estat capaç d’això, sóc capaç de tot.

He d’agrair més que mai els ànims que he rebut de tothom, no sou conscients de la força que donen cadascun dels missatges de suport. No em cansaré mai de dir que em sento orgullosíssima de formar part de l’Extrem Team Tivissa, i de tot l’equip que hem viscut aquesta experiència: Àngels, Quim, Heura, la princesa i Xavi, per qui totes les paraules són poques. Al Roger, dir-li que per mi aquesta ultra és dels dos i el millor que ens podia passar és compartir l’experiència. Ell sap que no li volia explicar, sinó fer-lo partícep.

És curiós com la muntanya, restant immòbil i majestuosa, ensenya tantes coses…

II Vandekames

| | 0 comentarios »

Un matí de platja i una bona migdiada van ser una bona prèvia abans d’anar cap a la Vandekames. Vam apurar el temps, ja que per una vegada, estàvem al costat de casa i a més a més veure la gent preparada amb un extra d’antelació em fica neguitosa.

La cursa va començar amb la pujada als Dedalts, que per sort aquest any no em va agafar per sorpresa i vaig pujar força bé. La xafogor era horrorosa i la meva veritable por era la calor, així que des d’un bon principi els avituallaments els vaig utilitzar per remullar-me el cap, ja que el bidó em garantia que tindria líquid en qualsevol moment.

Aviat vaig veure que la primera fèmina s’escapava amb facilitat i que anava molt forta i jo no tenia masses ganes de lluitar-li la posició (a més a més no hauria pogut ni de bon tros!), així que vaig decidir quedar-me on era i anar fent. Després del km10 seguia un tram de baixada molt tècnica; no volia emportar-me cap factura d’aquella cursa cap a casa, així que vaig baixar tranquil·la. A més a més, em va venir un flato que feia temps que no recordava, així que per molt que hagués volgut baixar ràpid, em sembla a mi que no hauria pogut!

En els 500+ de la pujada cap a la portella em vaig sentir molt més còmoda i vaig fer un canvi de ritme, anant de menys a més i girant el cap de quan en quan per disfrutar de les vistes espectaculars.

Quedaven els últims km de descens des de la Portella fins Vandellòs passant per Castelló. De nou vaig tornar a tenir flato, així que de nou, vaig afluixar el ritme fins a sentir-me còmoda per anar fent. Vaig creuar la meta en 2na posició després de fer 22.8km amb 1500+ en 3h18m.

Tot i que el flato mantingut emmascara una mica les sensacions, les cames i les pulsacions em deixen un bon sabor de boca i sobretot, aquesta 2na posició que em va permetre pujar al podi molt ben acompanyada d’Elena Clavillo, que va fer un carrerón i de l’Ana Belén, que m'alegro molt que torni a estar donant guerra de la bona.


L’any passat vaig ser molt crítica amb aquesta cursa perquè vaig patir molt alguns aspectes. Aquest any també vull ser-ho i crec que he de felicitar a la gent del Virginia Bay per diverses coses. El canvi de circuit va ser molt acertat al meu gust, ja que la zona de la Portella és espectacular. Aquest canvi he vist que ha suposat un bon treball de neteja de senders, fet que també valoro moltíssim, pel que costa i pel bé que fa en la seva recuperació. Un altre aspecte pel que vull felicitar a l’organització és pel marcatge. No sé qui el va fer però chapeauuuuu!!! és dels millors que he vist! Així que enhorabona a tota l’organització per aquesta magnífica cursa que a més a més va estar lluïda per corredors d’altíssim nivell i per una festassa final!

Ara, no vull ni pensar quin és el pròxim dorsal que m’espera…




VI Olla de Núria

| | 0 comentarios »

Feia dies que no tenia aquesta sensació de nervis a l’estómac i m’agrada, però aquell ratet d’espera amb aquelles pessigolles a la panxa i el no parar quiet, no deixa de ser un mal rato on esperes ansiós el tret de sortida.  Estar al Santuari de Núria i mirar els cims, les crestes i les muntanyes que l’envolten ja és per ficar-se nerviós, i més, si saps que en qüestió de minuts hi passaràs esbufegant. L’Olla és una de les curses del MRNIC (Mountain Running International Cup) caracteritzada per la bellesa del seu entorn i per mantenir el 80% del seu recorregut per sobre dels 2700m (i jo tenia una mica de por de patir-ne les conseqüències).

Vaig fer l’olla fa un parell d’anys, i sabia com se les gasta la pujada al Puigmal (2913m). És preciosa, però s’atravessa de valent, sobretot en el segon tram. Per sort, arribant al cim comences a trobar gent i això dona ànims per arribar tan amunt com faci falta. Des d’un bon principi vaig intentar col·locar-me amb un grup que m’estirés, i la veritat és que amb els companys que em trobava va ser un estira i arronsa prou còmode. Dalt al cim feia fred, 4ºC i amb el vent la sensació tèrmica era de -2ºC, però jo no notava res, sol el cor bategant amb força i les cames treballant després dels 1000m+ en 5km.

Amb el tram cap a Finestrelles (2829m) em vaig començar a divertir i trobant-me bé vaig començar a avançar. Tot és pedra i la vegetació és escassa, però és un terreny divertit, on has d’anar molt concentrat però alhora és força corredor. El final de les pujades se’m feia una dur, sobretot de cames, però a les baixades cada cop m’hi trobava més confiada. Fa un temps pensava que pujava millor que no pas baixar, però després de la baixada de l’Eina (2775m), crec que se’m comencen a donar millor les baixades jejeje i recordant alguns trams on tallava el camí pel recte, més que creure-ho o confirmo.

Entre l’Eina i el Noufonts (2867m) vaig trobar el Roger, el meu avituallament i el de moltíssims corredors més! Ja tenia l’estómac tancat així que més que sòlid o líquid, per mi l’avituallament va ser psicològic i vaig encarar el Noufonts amb moltes ganes. I del Noufonts cap al Noucreus (2799m) i a rematar-ho tot al Font Negre (2722m), on l’últim tram de la pujada el tinc ben grabat al cap, i a les cames! Quin mal! Això sí, passat aquest cim, sabia que tot era costa avall. No és gens fàcil baixar gairebé 800m+ en poc més de 4km, i els genolls han de treballar moltíssim, i amb tota la cursa que portava, baixar també va ser dur, però tan divertit, que sol recordo el bé que m’ho vaig passar tirant pel dret sempre que es podia i pensant que ja no feia falta que guardés cap força per a res, que lo següent, ja era la línia de meta.

Després de 3h31m vaig creuar l’arc darrera de 7 noies de les quals sols n’havia vist una i de lluuuuny! Amb això vull dir, que si jo, que em vaig notar bé i vaig tenir bones sensacions, em va donar la sensació que no vaig anar massa encantada, com van anar elles?????? :O I totes de casa! Molt de nivell al nostre territori! (…només cal mirar els skygames!)

Ara… el pròxim cop que em fiqui el dorsal ja serà el gros, el repte, l’objectiu, a qui dedico els meus entrenaments i sobretot, a qui destino uns minutets diaris a pensar “els per-que-sí”. Ui mare…

Cursa Pedraforca-Saldes

| | 1 comentarios

Clec-clec, clec-clec, clec-clec feia la porta mentre l’intentava obrir amb el pestell passat, ...i és que a les 6am del matí (hora en que en Pere i en Moi em van recollir per casa) encara anava mig endormiscada. Camí de Saldes, Txarango em va despertar.

No vaig decidir fins a meitat setmana que aniria a fer la mítica Cursa Pedraforca-Saldes, una de les proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya. De fet, no la tenia ni present al calendari, perquè és una cursa molt diferent del que en aquest moment tinc en ment. D’altra banda, mai havia fet el Pedraforca i em venia de gust.

Efectivament no és una cursa de les meves, però vaig sortir tan boja com la resta, per buscar un bon lloc per enfilar la sendera i, a poder ser, evitar el tap. Vaig arribar al mirador (km4) en 2na posició, i amb la I·lusió que em va fer trobar a la Marta (cridant com una boja!), inclús em vaig animar i tot. Però a partir d'allí la cosa es va torçar i les cames es van convertir en dos garrots que no anaven de cap manera. Vaig perdre la 2na posició, la 3ra i la 4rta, i amb elles també vaig perdre una mica la moral. Veient que la cosa no anava bé vaig decidir que intentaria aguantar la posició o perdre'n quantes menys millor, i que això ja seria molt. I així vaig arribar dalt. 

La grimpada (que tan sentir-ne a parlar em feia respecte), va resultar ser més senzilla del que esperava, i el paisatge presumeixo que era espectacular, però no vaig aixecar el cap ni un moment que entre el patir i les pedres lo més fàcil era anar a terra.

A l’enforcadura  (km8,5 aprox) vaig veure que la noia del davant es mirava la tartera amb respecte, i que més avall tenia la 3ra noia patint les relliscades. Llavors vaig pensar: o aquí o a cap lloc!, així que vaig llençar-me a la tartera sense por. Vaig anar per terra unes quantes vegades, però era moooooolt divertit. Si algú m’hagués mirat uns segons hauria pensat que allò tenia més de folklore popular que de cursa: uns metres clavant talons, uns altres de cul, uns altres patinant, o saltant, o lo que pogués! que allí s’agafa ritme i quan t’adones no hi ha manera de parar. Ja us dic, mooolt divertit! Igualment, també va ser divertidíssim el tram de bosc que baixava fins al poble. Ja no era pedregós, però s’havia de mirar molt bé on ficar els peus i tenir cura de totes les arrels, branques i sortints.

Amb 2h36min vaig fer els 13km i 1300+ i vaig creuar de nou l’arc, aconseguint la 3ra posició, que és molt més del que hauria esperat uns km enrera, així que contenta per com va acabar tot després de patir el que havia patit pujant! La veritat és que no vaig gestionar bé la pujada, i vaig començar a un ritme que no vaig poder aguantar. La baixada…mmm…crec que no la vaig gestionar, i més aviat va ser ella qui em va gestionar a mi jajajaajajaj

Una cursa molt recomanable, i encara més recomanable anar-hi d’excursió! que és el que tinc ganes de fer per gaudir de tot l’entorn que anant amb el cap cot no vaig poder disfrutar.

Trobar-me a l’Eduard i la Marta em va fer molta il·lusió, però el que més il·lusió em va fer va ser quan escalfava i vaig sentir una veu que deia “mira! de Tivissa!”. M’encanta passejar pel territori amb el nom del meu poble estampat a la samarreta. Sóc molt de casa meva! ;) Com no, a part d’agraïr a l’organització el fet de no trobar res en falta, i a les meves companyes el bon ambient, també he de donar les gràcies a en Pere i en Moi pel bon matí que vaig passar i pel ratet que em van haver d'esperar. Gràcies nois! ;)


Trail Duextrem Amposta

| | 0 comentarios »

El passat 18 de juny vaig fer la cursa Trail del Duextrem d’Amposta. No era una cursa que tingués al calendari i vaig decidir-me a última hora, però m’alegro d’haver-hi anat.

Tot i la matinada que suposa anar a Amposta a córrer una cursa, el camí va ser força distret i divertit, i és q amb Tomàs…no pot ser d’altra manera. Quin fart de riure! Té discurs per tot i a tot li troba el punt.

Quan vam arribar a lloc vaig quedar sorpresa per les instal·lacions a la finca del Cabiscol, era la Ponderosa en versió Ampostina! Amb el tret de sortida també vaig quedar sorpresa, va ser una espècie de cross on els primers km recorrien la finca buscant la sendera que ens ficaria a tots a lloc. El ritme era exagerat! Sabia que no duraria més de 3km, que és on el desnivell començava a apretar, així que vaig intentar aguantar i beneficiar-me de ser al mig d’una grupeta que estira amb força. Amb l’inici de la primera pujada el ritme va afluixar i poc a poc vaig anar entrant amb cursa. No veia cap companya i anava fent sense referències.

Fins al km15 vaig anar fent, més o menys…Xavi anava sobradíssim i jo intentava seguir-lo tan com podia sense afluixar, però la veritat és que està intractable, no sé que li passa però on jo esbufego ell va xiulant. Me fa por! La xafogor era enorme, però no vaig ser conscient dels beneficis dels núvols fins que va sortir el sol, aproximadament quan rondava el km15. La clatellada va ser important i el meu ritme va caure en picat. Emprenia ja l’última pujada, i des d’allí vaig veure la Lucía a un parell de minuts, així que no em podia encantar!

També anava fixada amb que havia de passar pel Cristo aquell que tenen al cim, i guardava les poques forces que em quedaven per intentar arribar-hi lo més dignament possible. Al final, veient que el deixàvem a un costat i que ja encarava la baixada fins a meta, vaig soltar-me i vaig respirar tot lo tranquil·la que sentir-se perseguit de prop em va permetre.

Contenta de creuar la línia de meta en primera posició i més contenta encara de que el tàndem amb Xavi funcioni tan bé. 21km 1200+ 2:51:09


Bon marcatge, avituallaments suficients i molt bona organització, perquè tot lo tinglado que hi havia allí montat és una feinada a tenir en conte. Moltes gràcies! Un plaer compartir el dia amb Eduard i Tomàs i felicitar a l’equip de btt de Tivissa que formen un grup que dona goig!

Salut i cames!

Open Raid X-Races Hospitalet de l'Infant-Vandellós

| | 0 comentarios »

L’Àlex és el meu cunyat! Fa poc que ho som oficialment i m’agrada dir-ho! Un parell de setmanes enrera em va proposar fer el raid amb ell i vaig acceptar pensant que podia ser molt divertit i que a més m’aniria bé passar unes quantes hores per la muntanya. No em vaig equivocar en cap de les dos coses!


Després de donar la sortida a la categoria èlit ens tocava a nosaltres, els d'aventura. Vam començar amb el kaiac, 3km si no m’equivoco, i bé…no ho vam fer malament del tot, però diríem que tampoc és el nostre fort, o almenys els tres (que la Eva desde la platja tampoc les tenia totes) estem d’acord en què a Cambridge i Oxford no ens hi voldrien.

Un cop a terra ferma, vam recollir el mapa del trekking que ens portaria fins la via ferrata. Sort que allí el temps es neutralitza, perquè jo m’ho vaig prendre amb una mica de calma, ja que les meves darreres actuacions per les parets no han estat gaire exitoses i la veritat, li tinc por. Tot i fer una mica de tap per darrera, vaig surtir d’allí marcant les dues balisses i havent-la fet tota sense ajuda i sense encallar-me! Per mi un éxit!

Després d’anar arroplegant puntets pels diferents CP’s que indicava el mapa vam tornar a boxes a per la btt per començar un sector que ens portaria cap a Masriudoms i muntanya endins. Allí el tall horari ja ens apretava una mica, però encara hi vam ser a temps. A la transició vam deixar les bicis per començar el segon trekking, on després de 6 horetes,  els quadríceps de l’Àlex ja començaven a fer de les seves, així que vam decidir deixar-nos un parell de balisses que quedaven més allunyades, per falta de temps, i de cames. Davall d’aquella xafogor i calitja de mitja tarde, sentia una veu per darrera que anava remugant en veu baixa “ai mare de déu qui em mana a mi ficar-me aquí…” jajaajajaj

Quan vam tornar a la transició sol quedaven les nostres bicis i les d’un altre equip, i és que realment anàvem justets de temps, perquè estavem al quiiiiinto pino i almenys volíem intentar fer les quatre balisses de més puntuació. Així que el que havíem tardat dos hores en pujar, ho vam baixar en un quart! Moooooooolt divertit, crec que va ser el tram on més vam xalar i menys vam patir. Us prometo que si no porto dorsal jo no baixo així ni de broma! Però mira, en aquell moment, tenia pressa i no podia pensar si allò era kamikaze o no.

Vam marcar l’última balissa al pont de fusta i del subidón del moment vam arribar a meta en un parell de minuts. El temps mínim que marcava la organitzaicó eren 8 minuts (per assegurar que es respectava la zona del passeig) així que mentre tothom ja era dins al camp nosaltres ens  esperavem fora, rient de lo divertit que havia sigut. Lo millor, quan entrant al camp va dir “un altre dia voldràs tornar a fer un raid amb mi?” Oh i tant!!!!

8h 4min, 4rts de la nostra categoria i guarrets de sal, salitre, pols i terra, …i sobretot les cames ben rascadetes, que és lo que té remenar pel mig dels coscolls en busca de balisses!

Enhorabona als Raiders de la Cameta Coixa, que va desplegar tot el seu arsenal en totes les categories, arrassant podis d’una manera mai vista jaajajajaj! Sahuqui, Benaiges, Farnos, Victor, Oriol, Oscar…Sou uns cracks! A veure si se’ns pega algo de valtros!

Salut i cames! i pedals i rems i dissipadors... 

XX Cursa del Llop - Pujada a Caro

| | 3 comentarios »

Un any més he disfrutat de la Pujada a Caro, l’emblemàtica etapa de la Cursa del Llop! Una mitja marató d’asfalt de 21km amb 1100m+.

Com l’any passat, minuts abans d’arrancar pel meu cap només rondaven coses com  “què faig aquí, això de l’asfalt no és per mi, ui quina por me fa tothom, ai que no conec a ningú, oi que jo no tinc ritme d’asfalt,... ai, oi, ui…” però n’hi va haver prou amb el tret de sortida per deixar les pors de banda i concentrar-me amb els dos km neutralitzats que tenia per calentar.

A partir de la sortida des de Roquetes, el (veritable km0 de la cursa), vaig ficar el crono en marxa. Portava en ment que l’únic contra qui competia era el crono. Tal com vinc fent últimament, corria jo contra mi, així que la resta de corredors per mi eren figurants. La idea la tenia clara, però no m’acabava de sentir còmoda tan endavant, prefereixo observar com va l’asunto des de segona fila, de manera que quan la Gemma va emprendre el cap de cursa en noies, em vaig sentir millor.

Aquells primers km no eren del meu estil, així que vaig quedar-me darrera la Gemma i vaig decidir que ja canviaria el ritme cap al km10, al canvi de pendent. Tampoc és que allí augmentés el ritme, sinó que, més aviat no el vaig baixar tot i l’acusat de la pujada.  Ella és va quedar una mica, i a partir d’allí, ja no vaig mirar més enrere…

Vaig marcar-me un tram fins a la cabra, un altre fins dalt i els dos últims de regal! Pensar que la setmana anterior havia pedalat 270km amb 7300+ em va ajudar a pensar que aquells 21km els havia de poder gestionar, encara que fossin a peu. També em va ajudar pensar que hauria pogut ser molt pitjor si fes sol, així que la xafogor me l’havia de prendre com un avantatge! Els ànims de la gent feien la pujada més alegre, i la grupeta on em trobava em distreien i m’ajudaven a no encantar-me (sovint bado sense voler).

I xino-xano vaig arribar dalt i amb 2:09 vaig creuar la línia de meta. Em va fer molta il·lusió guanyar, però sobretot rebaixar 10minuts el temps de l’any passat. Evidentment, també em va fer molta il·lusió el sobret amb els 240€! (un bon jornal per un diumenge).


D’aquesta cursa em quedo amb les bones sensacions, i sobretot amb que jo la considero un bon exercici de cap (córrer per asfalt i en pujada és cosa del coco, sempre que les cames t’ho permetin), i si el cap funciona aquí…vol dir q sense dorsal també ha de funcionar!

Gràcies a l’organització, per tenir-ho tot perfecte i sobretot ENHORABONA ALS LLOPS i als qui ho van intentar, que no tothom és tan valent!

Salut i cames!

Transvulcania 2012

| | 2 comentarios »


“¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?” em va preguntar l’speaker de la Transvulcania 2012 a les del matí, al Faro de Fuencaliente, just davant de 1440 sonats (entre ells els millors del món) que juntament amb alguns extremeros vam emprendre un “passeig” pel l’illa de la Palma. Deixeu-me doncs, que us expliqui que hi vaig fer, o millor dit, que va  fer el tàndem Xavi-Thais.
Esgarrapa, esgarrapa, esgarrapa…uns 26 km de pujada, fins al Refugio del Pilar, en un terreny desagradable perquè si. Sorres i graves volcàniques que no donaven treva a les cames, patint com unes condenades! Tracció complicadíssima! Sort que sentir-se enmig d’aquell serpentí de llums que s’enfilaven muntanya amunt feia oblidar el patiment.

Estar al calaix de sortida va ser tot un subidón, però el km7 crec que va marcar moltíssim a tots els corredors. Eren les i poc més quan vam passar per la població de Los Canarios, on la gent cridava i animava deixant un passadís estret per on desfilàvem els corredors. La sensació és indescriptible, vaig notar fred, el cor bategant amb força, i tot i ser pujada d’asfalt ni se’m va ocórrer caminar, la gent et portava.

Mentre enfilàvem carena amunt la llum del dia anava dibuixant una bonica illa volcànica amb un horitzó difós per la calima, era un escenari d’aquells que hi bades sense voler i acabes ensopegant.

Amb vam arribar al Refugio del Pilar (km 26) on ens esperaven l’Heura i la Berta i un gran ambient, ja que l’avituallament coincidia amb el final de la mitja marató. Amb l’emoció del moment vaig engrapar sense pensar i vaig marxar d’allí farteta com una trugeta i amb l’estomac mal col·locat. Vaig pagar-ho als següents kms, que per mi van ser els més patidors tot i ser els més plans. Al km37, se’n va anar tot fora d’una vomitada, i diràs que l’estomac se’m va tornar a ficar a lloc.  Au pos! Km vinguin!

Reventón, Pico de la Nieve, Pico de la Cruz i Roque de los Muchachos (2426m, cim de l’illa). Tots ells donaven el tomb a la Caldera de Taburiente, un paisatge espectacular que feia dubtar si érem o no en territori llunar. El traçat era força trencacames i puja-baixa, però almenys ja xafaves ferm. La nostra idea era arribar al Roque (km 53) tan integres com puguéssim, perquè sabíem que per la baixada ho necessitaríem tot.

Trobar les supporters ens va donar molta més força per encarar un tram que se’ns va complicar bastant. La calor apretava fort, i la baixada era exageradament tècnica i penjada. A la Torreta Forestal (km 57 aprox) vam arribar-hi eixuts! Allí tothom es mullava, l’organització i tots els militars que cobrien l’avituallament no donaven a l’abast. A mi em van tirar una ribella de 50litres pel cap. Casi m’ofego!

Fins a Tazacorte (km 67aprox) seguia el tram més lleig, creuant camps de conreu, barrancs, una baixada d’asfalt horrorosa (al meu gust un desencert! massa lleig per una cursa tan maca!) i finalment ens vam despenjar (250m en 1,6km) ziga-zaga per un penya-segat que donava a una platja d’arena fosca.

Per últim un parell de km pel lateral d’una carretera (eeeecs!) i un parell més per salvar els 350m que ens pujaven a Llanos d’Ariadne, on després de , la llarga catifa vermella ens va portar fins l’arc de meta, enmig d’un ambientàs d’aquells que et fa sentir que el patiment és ínfim al costat de tanta recompensa.

14sènior, 17fèmina, però sobretot finisher i sencera! perquè un cop a meta la gent es desplomava per tot arreu! Els “ambulancieros” no donaven a l’abast! Jo m’ho mirava i descansava quan per darrera la mateixa veu del matí va repetir allò de “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”

Enhoraboníssima a tots els que van sobreviure i infinites gràcies a tot l’equipàs d’on tinc la sort de formar part, en especial gràcies al mestre Benavent, a l’Eduard, Heura, Berta i a l’incombustible Xavi que no n’ha tingut prou i ara se’n va a passejar a Zegama. Gràcies també als nostres super-sponsors i a tots els sms, trucades, facebukitos i whats de suport que en els moments difícils ajuden a tirar endavant en cursa; i alhora, l’esperit de superació en cursa ajuda a pensar que es pot aplicar la mateixa filosofia a la vida: sempre endavant!










III Cursa Panxampla - Alfara de Carles

| | 0 comentarios »
Ja és ben curiós que mai havia arribat al poble d’Alfara de Carles  per carretera, sempre al més pur estil d’en Panxampla: per la muntanya! Així que diumenge, m’hi vaig estrenar. Hi havia poca representació de l’Extrem Team Tivissa, però la que hi havia era ben bona! A més, després d’un parell d’anys agermanats amb l’Ski Club Camprodon, per fi vam fer baixar cap a les nostres terres a una de les bestioles del ripollès, en Roger Reguant!

La Punta de l’Espina m’encanta, així que vaig sortir a per ella amb ganes. Els primers km anava una mica per damunt del meu ritme (com una boja!) que aviat va resultar insostenible i vaig haver d’afluixar. Per sort, em vaig enganxar a una grupeta que feia molt bona pinta, era un poti-poti de gent de tot arreu que em van estirar fins dalt amb molta comoditat.

El momentàs de la cursa va arribar a les Rases del Maraco, on el vent no em deixava avançar, i en cas de fer-ho no era ni molt menys cap a la direcció on volia! Us prometo que en algun moment vaig tenir por de marxar volant! Així que vaig decidir ficar el cul a terra i avançar uns quants metres arrastrant-me literalment. No va fer el mateix algun senienc, que em va deleitar amb una exhibició de vol casolà! (encara ric ara).

Entre rialles vam arribar a la famosa tartera. Oh! Ben guanyada fama! Tan debò no s’hagués acabat mai! Allí el senienc va embogir i va desaparèixer per davant, però a canvi, vaig coincidir amb Javi (genial!) amb qui vaig disfrutar una boníssima baixada tècnica fins la Font del Bosc Negre. Anàvem ben embalats, conscients que amb un mal peu ens jugàvem la dentadura, però no volia afluixar perquè no sabia res de les meves companyes, així que per si de cas, jo anava tirant.

Per la zona del Toscà anava bastant concentrada, perquè quan em començo a cansar se’m dona bastant bé ensopegar, i em resistia a afluixar. Al Pas de Peret vaig arribar-hi amb la sensació que la feina dura estava feta, i que el traçat que quedava era un intent d’arribar al poble salvant la carretera el màxim possible. Creuar les oliveres va ser una mica pesat (sobretot per la pendent positiva), però sota la meva opinió l’aproximació al poble va estar ben aconseguida. Un bon esforç de l’organització!

En els últims km em van acompanyar un grup de btteros (gràcies!) que em van distraure del patiment de cames, i sense haver vist cap companya en tota la cursa, vaig creuar la línia de meta! Primera fèmina! Molt contenta! 23km 1600+ .

I cap a la dutxaaaa! Que cada cop això de comentar la jugada al vestuari és més entretingut!  Després, l’olor de la fideuà  ens va portar pels carrers del poble fins al casal. Moltíssimes gràcies Diego i Javi per la companyia! Amb gent com vosaltres dona gust! Agraïdíssima al Roger, que va  fer un carrerón (9è ) en la que espero que sigui la primera de moltes curses més a nostra casa! I una cosa si que he de dir: que al meu runner preferit el vaig trobar a faltar! Així que a la Transvulcania no te’m trauràs del damunt!


I acabo ja donant l’enhorabona a l’organització. Encara que els avituallaments no van ser despampanants, no vaig trobar res en falta. Felicitar-los per oferir un circuit tant espectacular,  pel bon marcatge (i mira que amb aquell vent i per aquells crestalls hauria pogut ser una tortura!) per la feina feta a la muntanya, pel bon ambient i per tot en general! I com no, felicitats a les cuineres!

Conteu amb mi per l’any que ve!
Salut i kms!




II UT Les Fonts

| | 4 comentarios »

120km, jo volia saber si sóc capaç de fer 120km! I què millor que a casa, per etapes i amb gent coneguda! Així que per mi l’Ultratrail de Les Fonts era una boníssima oportunitat.
La Nocturneta. 22km 400+. Disfrutona i temptadora en alguns trams, avorrida i amb massa asfalt en d’altres. Al ser distància curta i poc desnivell s’havia de tenir molt present que allò sol era una etapa de tres. Nosaltres la vam fer molt còmodes, a un ritme alegre i constant que es va alterar una mica al arribar a Aldover, on l’ambient era excepcional i els ànims de la gent feien ganes de fer km. Com diu el mestre, a la nit hi ha més a perdre que a guanyar, així que vaig còrrer molt concentrada en els trams tècnics. Per contra, els km que voregen el canal els vam fer a plaer, apagant el frontal per disfrutar de la llum de la lluna. Vaig completar l’etapa en , situant-me 6na classificada a la general.
Trail. 70km 400+. Després de dormir tres horetes al meu llitet i d’un esmorzar màgic amb Xavi i l’Eduard vam començar el dia sense cap altra intenció que anar ficant un peu darrera l’altre. Mentalment tenia l’etapa en 4trams, responent als quatre pics; per tant, objectius curts on cada un tenia un al·licient i un encant especial.  Malhauradament el primer tram, va marcar el caràcter del trail, ja que en el descens cap a Prat de Compte vam perdre’ns juntament amb un grandíssim grup de corredors. Per sort, la nostra reacció va ser la de parar i pensar, junt amb el Roger de Torelló (“un nanu molt foll” amb qui faríem uns quants km i que finalment abandonaria per lesió).  D’altres van optar per donar mitja volta i no perdre minuts parats, i sembla ser que ho van pagar ben car en forma de molts minuts, que deixarien a algun corredor sense opcions. Després d’aquest petit percal, vam fer la resta de trail molt desconfiats del marcatge, i és que en alguns punts era just, diria que “no era de bon fer”.
A Prat de Compte ens esperaven l’Heura i la Berta, que ens van donar forces per encarar la pujada cap al Tossal d’en Grilló (km32). Bua, brutal! De les meves! Com pujava la sendera! Tremenda tremendíssima! Per mi els millors km de tot l’ultra amb diferència! I mira que picaven eh!
Xino-xano vam anar fent cap a Sant Roc (km41) i altre cop amunt cap a l’Espina (km48) on començava un cruel descens cap a Alfara (km53). Aquí, vaig fer cas a Xavi que va proposar calma (i és que a mi la gravetat m’estira jajaja), i sort d’ell, perquè tot i baixant suau vaig arribar baix amb els quàdriceps trinxats!
Últims km cap a la Font Nova (km63) i abans d’arribar a Xerta encara la liaríem una mica més. Un altra vegada un altra grupeta gran perduda, a l’altura del canal, i ara ja, amb ganes d’arribar. Aquí vam perdre una minutada, que sense saber-ho, em deixaria sense opcions a pòdium. Cal reconèixer que l’opció de no perdre’s hi era, i que en aquest tipus de proves córrer no és l’únic que conta, però tanta gent perduda per la muntanya és indici que alguna cosa va fallar. Línea de meta amb in, 4rta absoluta, massatge, macarrons i cap a casa!
Cursa de Les Fonts. 27km 1650+. Quan em vaig aixecar del llit, les cames van respondre igual que ho fa la tele a les ordres del mando de l’aire condicionat: naaaaada! Però sabia que en el fons, molt en el fons, quedava un cartutxet de polvorilla que ficats al lio sortiria per algun lloc. La sortida em va encantar: ben curiosa! S’hi diferenciaven tres grans grups: els pros, els frescos i els desmanegats! Xavi i servidora capitanejàvem el tercer grup amb orgull! Fins la Roca Roja (km6) vam anar molt còmodes, pim pam pim pam sense pressa però sense pausa. Sol ens quedava un pic, la Coscollosa (km16), que m’encanta perquè és com una bufetada que no saps d’on et baixa jajaja sempre pilles! Allí el genoll de Xavi ja feia figa i a mi me xirriaven tots els engranatges, però a la Font Nova (km19) ens esperaven l’Aida i Rode, i amb ganes s’arriba a tot arreu! Els últims km van ser patidors per culpa d’una puntada de peu a una pedra (auuu!), i se’m van fer eteeeeeerns. Vaig creuar l’arc en , 2na fèmina de l’ultra en la 3ra etapa i retallant força minuts, però no va ser suficient per recuperar el perdut el dia anterior, així q al final 4rta de la general amb un total de , a 7min de la tercera i 9min de la segona classificada, un orgull per mi, que en el món de la ultradistància sóc una titelleta i encara tinc molt que aprendre. Enhorabona a totes i sobretot a Elena, una mestra!
Més que contenta, perquè com bé he dit al principi, jo sol volia saber si sóc capaç de fer 120km, i la resposta és SI!!!!!! A més, a nivell personal aquest petit repte és una injecció de moral que em feia bona falta. Ara, el dubte que segueix és...i 167km? Seré capaç de fer-los?
ENHORABONA a tots els finishers i com sempre, MOLTÍSSIMES GRÀCIES a tothom! Santapau, Callau, Xavi, Sergi i Xixo pel bon rotllo del divendres. A Benavent i l’Eduard, infinitament agraïda. A Julio, la Montse, la Marta i Roderic, perquè trobar-vos va ser fantàstic. Al Roger Casas, pels km compartits. A l’Adrià, per tot, per més i perque és l’Adrià. A l’Aida, Rode i els meus pares, per seguir-me, animar-me i aguantar-me. A l’Extrem Team, perquè m’estarrrrufo quan vesteixo la superpoderosa samarreta verda! A l’Heura i la princesa, perquè són la meva familieta de la muntanya. Al Roger, per escriure whats a les del matí entre d'altres ;) Al gran Dios Monrasin, por estar en todas partes. A l’organització, encapçalada pel gran Karim, i a tots els xertolins, doverencs i gent d’arreu,  per la boníssima feina (al·lucinant! enhorabona!). I me’n falta un...a qui després de ja poca cosa més puc dir-li...així que deixem-nos de cuentos...infinites gràcies Xavi! però dona’m el teu DNI d’una vegada que he trobat una cursa al·lucinant, espatarrant i apustuflant!







IV La Cameta Coixa

| | 0 comentarios »
Després de llegir algunes cròniques… toca fer la meva!

El tret de sortida va coincidir amb un curt-circuit al meu cervell, i vaig sortir massa boja per lo justeta que venia. Efectivament, després d’un parell de km de locura, les cames van començar a patir; que dic les cames, tot va començar a patir! Un gust a sang a la gooooola, un flatooooooo, un mal de camesssssssss, perdent posicions... Esgarrapant sense avançar, com si arrossegués una roda de camió, vaig començar a pensar que clar, el cos té un límit, que em pensava, on vaig jo a intentar res després de lo cansada que venia.. Ui ui ui, se n’anava el coco a pique! així que vaig decidir ficar el cervell en “mode off” i enganxar-me a Xavi, que jo crec que se’n va adonar i va sortir al rescat! 100% de confiança en ell, i si ell estira, jo darrera! Un parell de km i poc a poc vaig anar ressucitant. Gràcies vellet!! jijiji ;) Te’n dec una més!

Arribant al camí de Sirga, se’m va ocórrer fer un canvi de ritme, no sé perquè la veritat, perquè jo d’aquestes coses no en sé, i no tenia cap tipus de fe en que allò funcionés! I mira per on que em va sortir bé! Jajaaj feia uns minuts era un cadàver i ara acabava de guanyar una posició!

Vorejant el riu vam arribar a la llarga pujada a la Talaia, cim de la cursa. Tenia molt clar que la feina la volia fer allí, així que un altra vegada cervell en “mode off” (sinó no pujo) i amuuuuuuuuunt! A més, la vaig pujar al ritme de Paquito el Chocolatero, que era la cançó que tocava el sac de gemecs que ens esperava dalt.

Seguia una cresta molt tècnica, on per sorpresa vaig trobar-me a la 3ra noia, i després d’anar una estona juntes, no sé si ella va baixar el ritme, jo el vaig pujar o les dos coses a la vegada, la qüestió és que em vaig col·locar tercera, em vaig animar, i com em  trobava bé, vaig decidir anar fent. Feliç com un anís! I més feliç encara quan arribant al castell em vaig trobar una tropa de tivissans. Així que contenta vaig endinsar-me pels carrerons del poble. I més contenta encara quan entrant a l’Arenal hi havia mig Extrem Team cridant com a bojos mentre feien la cerveseta! Ells si que en saben! I l'enhorabona a tots els tivissans i extremeros que van participar, molt bé tots, quin gust!

19km 1200+ , 3ra absoluta en un podi de luxe, amb la Ragna i la Montse Martínez. Darrera meu, la Mireia, la Lucía, la Carme, l’Elena...molt de nivell! Un plaer per mi compartir una cursa tan suicïda amb totes elles. I és que La Cameta Coixa és més que una cursa i una marxa, és tota una festa. Els qui sabem com funciona això d’organitzar curses, no ens queda dubte, que la organització ha treballat moltíssim. Marcatge impecable, neteja de senderes estupenda i per oferir tot el que hi havia allà muntat, s’han de trucar moltes portes i moure’s un rato. Ah! I per donar-li aquest aire festivalero...s’ha d’estar ben sonat! Vamos, que s’ha de ser de Miravet! ;) Enhorabona cracks!

Salut i cames, i canvi de xip: UT Les Fonts!