Tivissa en vena (6a Cursa de Muntanya de Tivissa)

| | 0 comentarios »
Primer que tot, crec que és d’obligadissíma menció: VOLUNTARIS/ES DE LA CURSA DE MUNTANYA DE TIVISSA SOU DE PUTÍIIIIIIIISSIMA MARE! Sense vosaltres la cursa no existiria. Cadascú amb la seva tasca, la suma de tots fa que tinguem una gran cursa. Els corredors “sol” treballem 3 o 4h. Vosaltres treballeu des de fa mesos, el dia abans no pareu, la gran matinada el dia de la cursa, i molts heu de cobrir uns quants km a peu (i carregats!), aguantant ventades, aigua i lo que vingui, per esperar tot el matí a que nosaltres passim en un segon, on ens tracteu com a reis! MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS.


Ara ja puc començar.
Ressaca de Cavalls del Vent, una costipera de cal Déu, un dissabte amunt i avall...aparentment molts factors en contra, però quan corres a casa...tot és a favor!
Aquest any uns quants tivissans més es van animar a fer-la, i la veritat… d’un nidó com estan de forts! Com mola! Enhorabona a tots! Quin grup més guapo, tu!

Jo…pffff no sé ni com vaig sortir, crec que del subidón de córrer a casa no vaig pensar ni en conservar ni res, a l’ampleee! Cal dir que vaig tenir la sort de contar amb Xavi tota la cursa, ell em coneix bé i jo confio 100% amb ell, així que si ell estirava…jo detràs! A diferència de l’any passat, vaig entrar molt ràpid en cursa i aviat em vaig trobar bé. Pujar fins la Tossa (Adrià) no em va costar gaire, diràs que allí dalt hi tenia un iman que m’estirava… i al veure’l content de veure’m a mi que anava bé, jo ja tenia forces per uns km més.
Baixant cap a Monegrets (Eulàlia) sento al corredor de darrera que deia “com baixa la malparida!” jajajaja i la veritat és que era pa’matarme! però una mica de grillamenta en aquest tram, el fa un dels més divertits! I ja ficat el xip d’anar grillat, doncs perque no llançar-se també Covetes avall! Auuuuu! Déu dirà!
Un grapat d’ositos a l’avituallament previ a la Conca i a buscar la cresta (Eli i Marta). La Serra de la Creu (atenció! perquè això dubto que ho digui mai més)  se’m va fer curta, potser perque buscava el moment de baixar una mica el ritme, i amb Xavi...buscant buscant vaig arribar a Pepero, ai, vull dir a La Foradada, i després a les cordes (Maria i Judith, asventades total!). Els següents eren la Montserrat i l’Eloi, i per arribar fins a ells una baixada derrapadora i xaladora on el vent em va arrancar el dorsal (adióoos!). Baixador de Pataca (no apte per vertiginosos) amb l’Aida i Rode restant importància a un precipici de 30m, i ziga-zaga fins a Vicentó (Lali, Olga, Natàlia…) on mossegava a la 2na noia però no hi havia manera d’enxampar-la!
En aquest últim tram les cames em van començar a fer figa i anava doblegada per la tos. Només sentia "venga Thais, venga Thais!" però xiquets...una és humana eh! si us he de confessar...venia tota ambullada de la Serra de la Creu, i jo volia apanyam una mica per arribar a meta algo més arregladeta (antes muerta que sensssilla), però collona, no trobava el moment! esta llebre no perdona! (Berta, vas apanyada! jajaaj)

Passo per “Fefo y sus muchachos” (muchachos=Pere) (Borjos), per la Marga, la Marieta i Quimo (Garita) i altra vegada per l’Adrià, on ja se’m escapa la rialla al sentir al super speaker-director i moltes coses més que fan a Sergi imprescindible en aquesta cursa.  Garita a fondo (a la salut dels amics de CdV) i entro a la Foig...gallina de piel! 3h13min (25min menys que l’any passat) 23km 1600md+ 3ABS.

I per rematar-ho, al menjador de casa tinc un trofeu ASpectacular (l’altre el té qui se’l mereix) que em recorda dues coses: primer, lo plena de serrín que vaig acabar el dia que el vaig llimar i segon l’abraçada de Xavi a dalt al pòdium (ara se mos ha fet entregador de trofeiiius).

Per últim, gràcies a les fieres del CER Trail La Sènia, al Borges Trail (genials!), Trote, OT, Sud Actiu, roquetencs, canareus, caleros, uequeros d’arreu i a tots en general, perquè sense voluntaris no fem res, però sense corredors no hi hauria cursa! Gràcies a tots i fins l’any que ve!

Salut i km!




Cavalls del Vent

| | 1 comentarios
No us passa allò de viure algo tan intensament que el record queda difós? Així que potser m’equivoco en l’ordre cronològic del que us expliqui, però més o menys la meva Cavalls del Vent va anar així…

Abans del tret de sortida les emocions ja eren a flor de pell, tots dins al corralet amb la cançó del Último Mohicano i jo tremolant, no sé si de fred, d’emoció o de por. Comença la festa! I amb la pujada al Niu de l’Àliga aviat arriben les bones sensacions. Tot i ser costerudeta, li tinc ganes! El paisatge comença a ser espectacular. Camí de les Penyes Altes (km19) coincideixo una estona amb l’Oriol de Rasquera, qui fa que el tram sigui un plaer. Aquí és on conec al Juanlu Morales, gat vell de la muntanya, que em dona molta serenitat i confiança i amb qui seguiré la resta de la cursa.

Vaig molt còmoda, els pals m’ajuden moltíssim, però dubto una mica si el ritme que porto és l’adequat. Decideixo oblidar-me dels números i anar per sensacions. Arribo a Serrat de les Esposes (km29) i sento els crits de la loca de turno, l’Heura que m’espera junt amb el Quim, l’Àngels i la Berta. Són una alegria! Em costa deixar-los, i més quan la petita Berta em mira amb un ull mig tancat pel reflex del sol i em diu “no marxis”, però tinc molts km per davant.

Pujant cap al Serrat de la Muga (km38) coincidim amb l’Oriol Antolí, un egarenc que ha fet la travessa ni més ni menys que tretze vegades i que coneix cada pedra i cada racó. Entre ells em sento petita i inexperta, però tan ben acompanyada és molt fácil disfrutar de la travessa.

Arribant a Prats d’Aguiló (km42), em trobo al Ricard i la Maria. Amb ells se m’acaben les paraules! Sóc l’enveja de l’avituallament! Comença a entrar la nit i és on jo tinc més dubtes, em trobo molt bé, però em fa por que els següents km em comencin a pesar i que amb la nit em vingui avall. Per sort, no passa res de tot això, i la magnífica posta de sol fa que se m’oblidin les pors. Pujant cap al pas de Gosolans (km45) encenem frontals mentre els meus companys m’expliquen els cims que ens envolten.

Anem direcció a Lluís Estasen (km54) quan l’Albert Torrent s’afegeix al grupet, i tots junts, amb negra nit a sobre, decidim apagar els frontals i mirar uns segons al cel. Un cel estrellat espectacular! Impressionant!

Els quilòmetres passen i arribo a Gresolet (km58) molt contenta. Allí tinc a l’Adrià, que ha sigut baixa perque s’ha fet mal al peu, l’Heura i el Marc de Sitges, també baixa. Trobar-los a ells ja és l’únic que em faltava, sol per l’esforç que han fet esperant-me allí en aquell fred, m’entren ganes d’abraçar-los fins a escarxar-los!

Segueixo disfrutant fins al final, els meus companys m’ensenyen amb els seus frontals els racons dels Empedrats, i fan que lo que era una pujada matadora es converteixi en un plaer de plaers. En aquest tram penso molt amb Xavi, que em va explicar la zona, serà finisher ja? Ell no falla! M’agradaria veure’l per un foradet J

I per últim, el Sant Jordi (km74), on un noi s’esgola animant-nos. Surtint d’allí rebo un sms que fa rato que esperava. El Roger és finisher desde fa rato i em diu que l’arribada és espectacular. Em queden 4km per ser-ho jo. Són les 4:38am quan arribem a la plaça… ni música ni res de res. No hi ha ningú. Un dels companys fica una cançó al mòbil, per simular el que fa hores havia estat la plaça. Nosaltres estem molt contents igualment de ser allí. De fet, si hagués de triar algú en tot el món per compartir la meva arribada, seria l’Adrià, i ell hi era! Entre tot el fotograma que em quedarà en el record, de tots els paisatges, tots els moments i tota l’experiència, no se m’oblidarà la seva cara dient-me que havia aconseguit el que m’havia proposat. 85km 6100md+ 18h38min FINISHER!

I abans d’acabar, donar les gràcies a molta gent, però en especial a tot l’Extrem Team, que cada dia és més com una família; a la grupeta fabulosa amb qui vaig compartir tantes hores i km (espero trobar-vos en pròxims reptes); a tots els sms i trucades dels amics, al meu cos (si si, al meu cos) per oblidar-se de patir i disfrutar cada km;  un agraïment mooooolt especial al Roger per tot el bon rotllo que compartim i compartirem (isla bonita!); i per últim a l’Adrià, perquè al seu costat, em sento capaç de tirar endavant no sols a Cavalls del Vent, sino en qualsevol repte, a la muntanya i a la vida.


Ara, a per Tivissa!