L’etapa més emblemàtica de la cursa del Llop: la pujada a Caro; 21,1km 1100m+, asfalt. Jo asfalt??? Doncs si! L’any passat rondava amb btt pels Ports quan vaig creuar-me amb aquesta cursa i em va semblar tant masoca que vaig dir “l’any que ve la faig”.
Arribem d’hora a Tortosa, amb temps suficient per compartir un cafè amb les bèsties riberenques Farnós i Descarrega (sol per aquests moments ja val la pena matinar!) i de pas, temps suficient perquè la dixosa mosca negra mos pegui quatre fiblades. S’acosta el moment de la sortida i jo em vaig capficant amb la idea que aquell no és el meu lloc (asfalt i calor), que potser m’he equivocat. M’entra poreta. En el fons, aquesta sensació de veurem apurada m’agrada, em diverteix. Per davant tinc 1,5km neutralitzats que ens portaran fins la sortida, a Roquetes. Veient que no vaig convençuda i porto les idees alborotades, dedico aquest km i mig a fer memòria dels bons consells que he anat rebent de persones exemplars per mi, com són Xavi, Jordi, Farnós, l’Adrià... Per sort, aconsegueixo canviar el xip.
Tret de sortida i agafo una posició prou davantera. Trobo un ritme còmode i baixo pulsacions (ja arribarà la clatellada…). Aviat coincideixo amb un xertolí, Jordi, amb qui faré els 16km següents. Un plaer! L’un per l’altre anem fent i xerrem lo justet per saber qui som i que fem allí (cara amunt diràs que una prefereix escoltar que parlar). Sobre el km10 hi ha un canvi de pendent acusat, que a més s’anirà accentuant durant els següents kms (rampes fins al 14%). M’adono que la principal dificultat serà la calor, encara que està mig ennuvolat. En un avituallament em tiro per sobre la botella d’aigua, i del contrast de temperatura m’agafa un patatús que casi em plega.
Veient que caminar no té cap avantatge (farà la mateixa calor i la pujada serà la mateixa), segueixo corrent, ja que pel mateix preu, almenys conservaré la posició, que tot i no saber-la de cert, i no veure cap fèmina en tota la cursa, intueixo (al sentir-me controlada…) que vaig prou bé.
Arribo a meta sense problemes, marcant 47, 3ra absoluta. Em diuen que per 4min no opto al premi en metàl·lic, i solament 6min em separen dels 240€ que s’emporta la primera. Em dona igual, la veritat és que ni ho sabia. Per diners ja m’aixeco cada dia per anar a treballar. Corro buscant sensacions, i del Llop me’n emporto unes quantes, per sort totes bones. Lo bo d’anar preparat a patir molt és que patir bastant et sembla acceptable.
Una cursa d’organització correcta (lo just i necessari) i on, si les cames t’ho permeten, qui mana és el coco, que per sort i a dia d’avui, em va funcionant prou bé.
Salut i cames? Mmm...NO, ara salut i mojitos! J
