Bon Nadal i Feliç 2012

| | 0 comentarios »
Arribades aquestes dates, una fa balanç del que ha estat l’any, dels bons i els mals moments; d’uns per seguir cultivant-los i dels altres per aprendre’n i millorar. A nivell esportiu ha estat un any força intens, he fet curses de muntanya, d’orientació, de btt, maratons, triatlons, raids, cronoescalades, ferrates i les meves primeres ultres. Per mi ha estat un any excepcional, ja no tant a nivell de resultats, sinó per haver aconseguit els meus petits reptes, i més encara per haver-ne disfrutat cada minut.

En aquest punt aprofito a demanar als Reis Mags un restiling del meu blog, per seguir intentant transmetre el que em fascina, i també recordar-los que he estat bona nena i per tant em mereixo tenir l’amiga que els he demanat, amb qui espero rodar milers de kms i descobrir indrets nous. D’il·lusió i reptes per l’any que entra, no fa falta que m’en portin, ja que per sort, sempre tinc amb que somiar. Tan sols els demanaria, i passa a ser la petició més important, salut per tothom i cames per tots els amics de la muntanya, per seguir fent km, que en bona companyia és, si més no, encara millor!


I perque a la vida no tot és muntanya, us deixo un enllaç que  us animo a compartir, ja que cada visita contribueix a finançar el programa Hospital amic (Pallapupas, músics, professors,...) de l'Hospital sant Joan de déu, per fer que l'estada dels nens sigui un bon record en el futur. Un petit gest per una gran causa. 

Bon Nadal i Feliç 2012!


II Km Vertical Caro

| | 0 comentarios »
Amb el Km Vertical de Caro va tenir lloc l’última prova del Circuit de les Terres de l’Ebre. Bona representació de l’Extrem Team, i jo  (que havia decidit canalitzar la mala llet de tota la setmana en aquells km), en tenia ganes, moltes ganes, i potser per això vaig pujar al bus moooolt espitosa. Horrorós! Així que ja es podeu fer a la idea de com vaig surtir un cop ficat el crono en marxa. A rebentar! M’encanta!

Res, no portava ni 500 metres i ja anava feta una pordiosera, de fang i d’aigua. Millor! així a partir d’aquell moment ja ho vaig  fer anar tot a l’ample! (dic jo, que en una vida anterior devia ser gorrineta, perquè sinó no s’entén). Gairebé tocant al km2 passa una fletxa que m’arranca un parell de pegatines: l’ Eduaaaaard! Ja trobava a faltar els seus avançaments bestials i motivadors!

Trobo el primer avituallament, i veient que tinc un petit tap de gent per davant, i que jo ja vinc de casa esmorzada, abeurada i alleugerada…decideixo tirar, que en 1km i poc que portem no pot ser que hagi gastat tot “lo fuelle” de l’esmorzar. Segueixo endavant i trobo a Don Ramon! Ell i la seva càmera són capaços de fer-me riure inclús en la pitjor pujada.

Un fals pla on recupero una mica les cames i encaro un tram ben dret, que rellisca d’allò més, així que tiro pel lateral d’herba mullada, mans als genolls i amuuuuuuunt! fins gairebé el segon avituallament, on ja em sap greu no parar i agafo un parell d’avellanes, i un glop per fer-les baixar.

Trobo la senyal indicadora del km5, i em passa com sempre, que tot i que em piquen les cames, em fa pena pensar que sol queden 2km, així que…insistimoooos! Gasssssss!  Però els bessons m’apreten i he de baixar una mica el ritme abans no me’ls fiqui per barret.

L’últim km se’m fa duret, tant creuar la carretera i no arribar dalt! Bufff! però finalment hi arribo i tanco el xip. El meu crono no cal que l’aturi que amb l’emoció de la sortida m’he oblidat de ficar-lo en marxa. No tinc ni idea si ho he fet bé o mal, sol sé que m’ho he passat molt bé. Fa rasqueta, molta boira i plou! i jo vaig en tirants! però recordo perfectament lo que vaig patir l’any anterior, així que agafo la jaqueta, un tassó de caldo i començo a baixar. A mitja baixada m’enxampen l’Adrià i Santapau, i jugant com a crios, a patinar pel fang i saltar els xarcos amb els dos peus, arribem al bus (no vegis quin tufo a humanitat que fa!) que ens porta al pavelló. Dutxa express!  ja que amb in (18min menys que l’any passat) sóc 3a absoluta i tinc el plaer de compartir podi amb dues cracks.


I ja per acabar dues coses, 1r felicitar a la organització i donar-los les gràcies per ser una gent tan acollidora! I 2n, ja que malauradament no has pogut disfrutar d’aquesta cursa, el meu podi va per tu Roger! ;)

III Cursa de les Roques - Horta de Sant Joan

| | 2 comentarios »
…sona el despertador i…mp3 a tope, a ballar i a cantar. Si algú m’arriba a veure…me tanquen! Però necessitava motivació, que abans d’anar a dormir vaig mirar el perfil i em va semblar una cursa molt corredora…sóc pell!

Arribem a Horta,  hola a tothom, estimades, abraçades, traje de faena i agafem lo “cotxe de línia” que ens portarà fins La Franqueta, que és el punt de sortida. La veritat és que la idea de la sortida desplaçada del poble no m’agrada gaire, però l’entenc. Aceptamos pulpo.
Una rasca de mil dimonis i quan estic més tiesa que un crostó de pa sec…preparados, listos, yaaaaa! Sortida espitosíssima i jo m’hi apunto. He vist que els meus companys tenien raó quan em deien que no havia de sortir tan conservadora, i la veritat és que les últimes curses els he fet cas i m’ha funcionat! Així que si tots surten bojos…jo méssssss!

La pujada a la Punta Blanca (1169m, km7) és la part més tècnica de la cursa. Plovisqueja i fa molt vent, així que entre relliscades i esgarrapades arribem dalt i taxaaaaaan! Baixada espectacular! Terrota negra, mullada, fang i pedres! i allí al mig jo! que m’hi llenço sense pensar gaire (qualsevol dia de ruteta hauria fet lo pavo mitja hora queixant-me que no puc baixar per allí jajaaj no Adrià?) Amb aquesta baixada…la gent d’Horta ja m’han guanyat! Sol falta que ara em plantin kms de sendera nova per davant per acabar-me d’enamorar! Yujuuuuu!

A la Franqueta trobem a la familieta de l’Extrem i des d’allí agafem la senda de les Fanecades fins dalt a la punta dels Cucons (915m) , que no esperava que se’m fes tan dura, sort que de quan en quan aixecava el cap i amb tanta miranda…impossible queixar-se.

Em sento una mica descol·locada perquè crec que vaig en millor posició de lo normal i em fa una mica de por “fotre un pet”, però em noto bé, així que vaig fent. Abans d’arribar a la pista trobem una sendera que marca un ziga-zaga molt divertit. Joc de cintura!

Sobre el km20 comença un tram que no m’agrada gaire i em desmotiva bastant. Res a veure amb la primera meitat de la cursa. La Serra d’Horta se’m fa llarga i pesada. Les cames ja van ressentides i baixem el ritme. Veure el poble i no arribar-hi mai és molt cruel.

Arribem a la plaça dels cafès on creuem l’arc amb la petita Berta, que no para de repetir que li ensenyi les mans tan brutes i plenes de fang que porto jaajajaj si només fossin les mans! Finalment 26,5km 1650md+ (si no m’equivoco) in 2ABS, contenta i sorpresa per les bones sensacions.

Una cursa fantàstica! Felicitar enormement als amics d’Horta per la immensa feina feta al circuit (ja sabeu que els tivissans també apostem per la recuperació de senderes) i per la bona organització, que com sempre dic, si no he trobat a faltar res (ni marcatge, ni avituallaments, ni instal·lacions…) és que estava tot perfecte. I per rematar-ho, me’n torno cap a casa amb les mans plenes, de bon vi de la Terra Alta i un cap de setmana al Molí de Sotorres. Moltíssimes gràcies i conteu amb mi per l’any que ve!



Pd1: Picadeta d’ull per a Xavi. Gràcies! Res a dir que no sàpiguis ja. Si n’hem de xalar de km junts!
Pd2: Felicitar també a l’equipasso de la Sènia, que no perdona en cap pòdium! Com esteu!!!! I molts d’ànims per Joel, que ben segur que aviat tornarà a estar donant guerra. Cuida’t!
Pd3: I a la Son Goku de Benifallet…Kame Kame haaaaaaa! Recupera’t que tenim feina!


Tivissa en vena (6a Cursa de Muntanya de Tivissa)

| | 0 comentarios »
Primer que tot, crec que és d’obligadissíma menció: VOLUNTARIS/ES DE LA CURSA DE MUNTANYA DE TIVISSA SOU DE PUTÍIIIIIIIISSIMA MARE! Sense vosaltres la cursa no existiria. Cadascú amb la seva tasca, la suma de tots fa que tinguem una gran cursa. Els corredors “sol” treballem 3 o 4h. Vosaltres treballeu des de fa mesos, el dia abans no pareu, la gran matinada el dia de la cursa, i molts heu de cobrir uns quants km a peu (i carregats!), aguantant ventades, aigua i lo que vingui, per esperar tot el matí a que nosaltres passim en un segon, on ens tracteu com a reis! MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS.


Ara ja puc començar.
Ressaca de Cavalls del Vent, una costipera de cal Déu, un dissabte amunt i avall...aparentment molts factors en contra, però quan corres a casa...tot és a favor!
Aquest any uns quants tivissans més es van animar a fer-la, i la veritat… d’un nidó com estan de forts! Com mola! Enhorabona a tots! Quin grup més guapo, tu!

Jo…pffff no sé ni com vaig sortir, crec que del subidón de córrer a casa no vaig pensar ni en conservar ni res, a l’ampleee! Cal dir que vaig tenir la sort de contar amb Xavi tota la cursa, ell em coneix bé i jo confio 100% amb ell, així que si ell estirava…jo detràs! A diferència de l’any passat, vaig entrar molt ràpid en cursa i aviat em vaig trobar bé. Pujar fins la Tossa (Adrià) no em va costar gaire, diràs que allí dalt hi tenia un iman que m’estirava… i al veure’l content de veure’m a mi que anava bé, jo ja tenia forces per uns km més.
Baixant cap a Monegrets (Eulàlia) sento al corredor de darrera que deia “com baixa la malparida!” jajajaja i la veritat és que era pa’matarme! però una mica de grillamenta en aquest tram, el fa un dels més divertits! I ja ficat el xip d’anar grillat, doncs perque no llançar-se també Covetes avall! Auuuuu! Déu dirà!
Un grapat d’ositos a l’avituallament previ a la Conca i a buscar la cresta (Eli i Marta). La Serra de la Creu (atenció! perquè això dubto que ho digui mai més)  se’m va fer curta, potser perque buscava el moment de baixar una mica el ritme, i amb Xavi...buscant buscant vaig arribar a Pepero, ai, vull dir a La Foradada, i després a les cordes (Maria i Judith, asventades total!). Els següents eren la Montserrat i l’Eloi, i per arribar fins a ells una baixada derrapadora i xaladora on el vent em va arrancar el dorsal (adióoos!). Baixador de Pataca (no apte per vertiginosos) amb l’Aida i Rode restant importància a un precipici de 30m, i ziga-zaga fins a Vicentó (Lali, Olga, Natàlia…) on mossegava a la 2na noia però no hi havia manera d’enxampar-la!
En aquest últim tram les cames em van començar a fer figa i anava doblegada per la tos. Només sentia "venga Thais, venga Thais!" però xiquets...una és humana eh! si us he de confessar...venia tota ambullada de la Serra de la Creu, i jo volia apanyam una mica per arribar a meta algo més arregladeta (antes muerta que sensssilla), però collona, no trobava el moment! esta llebre no perdona! (Berta, vas apanyada! jajaaj)

Passo per “Fefo y sus muchachos” (muchachos=Pere) (Borjos), per la Marga, la Marieta i Quimo (Garita) i altra vegada per l’Adrià, on ja se’m escapa la rialla al sentir al super speaker-director i moltes coses més que fan a Sergi imprescindible en aquesta cursa.  Garita a fondo (a la salut dels amics de CdV) i entro a la Foig...gallina de piel! 3h13min (25min menys que l’any passat) 23km 1600md+ 3ABS.

I per rematar-ho, al menjador de casa tinc un trofeu ASpectacular (l’altre el té qui se’l mereix) que em recorda dues coses: primer, lo plena de serrín que vaig acabar el dia que el vaig llimar i segon l’abraçada de Xavi a dalt al pòdium (ara se mos ha fet entregador de trofeiiius).

Per últim, gràcies a les fieres del CER Trail La Sènia, al Borges Trail (genials!), Trote, OT, Sud Actiu, roquetencs, canareus, caleros, uequeros d’arreu i a tots en general, perquè sense voluntaris no fem res, però sense corredors no hi hauria cursa! Gràcies a tots i fins l’any que ve!

Salut i km!




Cavalls del Vent

| | 1 comentarios
No us passa allò de viure algo tan intensament que el record queda difós? Així que potser m’equivoco en l’ordre cronològic del que us expliqui, però més o menys la meva Cavalls del Vent va anar així…

Abans del tret de sortida les emocions ja eren a flor de pell, tots dins al corralet amb la cançó del Último Mohicano i jo tremolant, no sé si de fred, d’emoció o de por. Comença la festa! I amb la pujada al Niu de l’Àliga aviat arriben les bones sensacions. Tot i ser costerudeta, li tinc ganes! El paisatge comença a ser espectacular. Camí de les Penyes Altes (km19) coincideixo una estona amb l’Oriol de Rasquera, qui fa que el tram sigui un plaer. Aquí és on conec al Juanlu Morales, gat vell de la muntanya, que em dona molta serenitat i confiança i amb qui seguiré la resta de la cursa.

Vaig molt còmoda, els pals m’ajuden moltíssim, però dubto una mica si el ritme que porto és l’adequat. Decideixo oblidar-me dels números i anar per sensacions. Arribo a Serrat de les Esposes (km29) i sento els crits de la loca de turno, l’Heura que m’espera junt amb el Quim, l’Àngels i la Berta. Són una alegria! Em costa deixar-los, i més quan la petita Berta em mira amb un ull mig tancat pel reflex del sol i em diu “no marxis”, però tinc molts km per davant.

Pujant cap al Serrat de la Muga (km38) coincidim amb l’Oriol Antolí, un egarenc que ha fet la travessa ni més ni menys que tretze vegades i que coneix cada pedra i cada racó. Entre ells em sento petita i inexperta, però tan ben acompanyada és molt fácil disfrutar de la travessa.

Arribant a Prats d’Aguiló (km42), em trobo al Ricard i la Maria. Amb ells se m’acaben les paraules! Sóc l’enveja de l’avituallament! Comença a entrar la nit i és on jo tinc més dubtes, em trobo molt bé, però em fa por que els següents km em comencin a pesar i que amb la nit em vingui avall. Per sort, no passa res de tot això, i la magnífica posta de sol fa que se m’oblidin les pors. Pujant cap al pas de Gosolans (km45) encenem frontals mentre els meus companys m’expliquen els cims que ens envolten.

Anem direcció a Lluís Estasen (km54) quan l’Albert Torrent s’afegeix al grupet, i tots junts, amb negra nit a sobre, decidim apagar els frontals i mirar uns segons al cel. Un cel estrellat espectacular! Impressionant!

Els quilòmetres passen i arribo a Gresolet (km58) molt contenta. Allí tinc a l’Adrià, que ha sigut baixa perque s’ha fet mal al peu, l’Heura i el Marc de Sitges, també baixa. Trobar-los a ells ja és l’únic que em faltava, sol per l’esforç que han fet esperant-me allí en aquell fred, m’entren ganes d’abraçar-los fins a escarxar-los!

Segueixo disfrutant fins al final, els meus companys m’ensenyen amb els seus frontals els racons dels Empedrats, i fan que lo que era una pujada matadora es converteixi en un plaer de plaers. En aquest tram penso molt amb Xavi, que em va explicar la zona, serà finisher ja? Ell no falla! M’agradaria veure’l per un foradet J

I per últim, el Sant Jordi (km74), on un noi s’esgola animant-nos. Surtint d’allí rebo un sms que fa rato que esperava. El Roger és finisher desde fa rato i em diu que l’arribada és espectacular. Em queden 4km per ser-ho jo. Són les 4:38am quan arribem a la plaça… ni música ni res de res. No hi ha ningú. Un dels companys fica una cançó al mòbil, per simular el que fa hores havia estat la plaça. Nosaltres estem molt contents igualment de ser allí. De fet, si hagués de triar algú en tot el món per compartir la meva arribada, seria l’Adrià, i ell hi era! Entre tot el fotograma que em quedarà en el record, de tots els paisatges, tots els moments i tota l’experiència, no se m’oblidarà la seva cara dient-me que havia aconseguit el que m’havia proposat. 85km 6100md+ 18h38min FINISHER!

I abans d’acabar, donar les gràcies a molta gent, però en especial a tot l’Extrem Team, que cada dia és més com una família; a la grupeta fabulosa amb qui vaig compartir tantes hores i km (espero trobar-vos en pròxims reptes); a tots els sms i trucades dels amics, al meu cos (si si, al meu cos) per oblidar-se de patir i disfrutar cada km;  un agraïment mooooolt especial al Roger per tot el bon rotllo que compartim i compartirem (isla bonita!); i per últim a l’Adrià, perquè al seu costat, em sento capaç de tirar endavant no sols a Cavalls del Vent, sino en qualsevol repte, a la muntanya i a la vida.


Ara, a per Tivissa!

Sense dubte, el plaer va ser meu

| | 0 comentarios »
Grata sorpresa el diumenge, quan al arribar a casa vaig trobar un sobre amb la següent inscripció "Per la Thais, de Carles Saladié Olivé". A dins hi havia això:


 No cal ni dir, que sense dubte, el plaer va ser meu! Moltes gràcies Carles.

Triatló de Xerta

| | 0 comentarios »
No és q sigui fàcil d’enredar (bé, tampoc seria del tot mentida), més aviat és que si hi va l’Heura…jo també! jijiji Que amb ella xalo molt! Triatló de Xerta? Pos au, avaaaaaant!


Abans de començar, l’Heura, el Quim i jo ens mirem el canal amb desconfiança: que si em tiro per aquí, que si em tiro per allà…Sort que la tirada de bomba d’un dels organitzadors dona el tret de sortida i ja no queda temps per pensar res, tots a l’aigua!

La natació és una disciplina més o menys controlada, així que al llarg dels 900m adelanto a molta gent sense dificultat, encara que m’emporto alguna que altra patada i bufetada. Em costa una mica sortir de l’aigua, per la corrent, i si no fos pel “sarpat” d’un xertolí, potser m’haurien hagut d’anar a buscar a Amposta…

Transició ràpida i 14km de btt. Casi no noto el canvi, així que tot i no ser bona ciclista, la pujada d’asfalt (cames!) m’afavoreix i segueixo guanyant posicions (començar tan enrere vol dir que en tens molts per adelantar) fins que arribem al Canal per tornar al poble per una baixada pistera, on em passen uns quants volidos kamikazes. Mecaxisss, sóc algo cagada!

Gràcies a l’Adrià, faig el canvi i començo els 3,5km de córrer sense perdre massa temps. Els primers metres són molt raros, vaig com a descoordinada, però diràs que no sóc la única, i entre camps de tarongers guanyo posicions amb facilitat i finalment creuo l’arc amb un somriure, perquè m’ho estava passant molt bé, i amb la pena que s’hagi acabat tan ràpid! 55min 3ABS.

El Quim i l’Heura perfecte, triatletes de tota la vida! Així que ja podem pensar en la pròxima. Ara bé, em preocupa això de seguir provant coses noves, perquè totes m’agraden i al final el calendari “fotrà un pet”.

Com sempre, lo millor de tot l’assistència (Xavi, Àngels, Adrià i la princess). Felicitar a l’organització, per aquesta festa tan divertida i per la bona iniciativa amb els més joves, ja que crec que aquestes miniduatlons són una idea genial per fomentar l’esport en els més petits. Estos de Xerta, no sé com s’ho fan però sempre la claven ;)


Heura, next stop? jijiji

2na Cronoescalada "Pujada a la Mola"

| | 1 comentarios
Saps aquella sensació d’ofegament que t’agafa quan penses en una cronoescalada? Doncs jo la vaig multiplicar per mil quan vaig veure que era la 3ra en sortir. Era dissabte a la tarde i l’Adrià i jo vam anar a la Torre de Fontaubella per córrer la 2na Cronoescalada “Pujada a la Mola”, (la bonica mola de Colldejou!) 3km, gairebé 600md+ i rampes del 60,8%.

Escalfament de luxe amb l’Agustí Roc (mira, ens hi vam trobar, fent petar la xerrada com aquell qui no vol la cosa...). A les comencen les sortides, cada 30seg, per ordre d’edat, primer les fèmines. Això de sortir 3ra no m’acabava de fer el pes, hauria preferit tenir més gent per davant per “motivar-me” a agafar al personal jajaja. L’estratègia era fàcil: a fuuuull! que sol eren 3km. El primer, tot i ser el més “pla” va ser el més dur, una aproximació per pista repetint-me “no caminaré, no caminaré”. A l’entrada a la sendera enxampo una de les noies que tinc davant, veig el cartell de “km1” i penso que sol me’n queden 2, que encara no he començat i casi s’acaba! Nooorrr! Més gassss! I esgarrapo i esgarrapo, en una sendera tècnica que es va fent dreta.

Agafo la segona noia just al principi de la tartera, anirem juntes fins al final, ja que el traçat es complica i més que rivals passem a ser companyes. Cartell de “km2”. Joliiiiin! Sol me’n queda un! Quina pena! Arribem a la Canal i és tan penjada que anem a quatre potes, grimpant entre les roques, amb un tuuuufo a cabra de monte que si no et tomba, encara motiva més.

Arribem dalt i sol ens queda planejar fins al Castell. De sobte sento que em criden, o millor dit s’esgolen! i penso “no pot ser… està a tot arreu!” i taxaaaaaan! la Maria! I Ricard! Són la repera! Jajaja Ja al castell, i amb el crono parat, faig un traguet enmig d’un entorn ASpectacular i me’n vaig a veure com puja l’Adrià, que sortia més tard (iujuuuuuu! el retornooooo!).

I si la pujada m’ha encantat, la baixada és un gustasso, per una sendera tècnica molt divertideta, amb un ritme d’aquells que si et distreus gaire t'hi deixes les dents, i en companyia de la gent del Virginia Bay Team, un equip jove i molt prometedor! Gent maca!

Amb 41, faig 2ABS i me’n vaig cap a casa amb un cap de setmana a la Casa Rural l’Era de la Torre de Fontaubella, un tast de vins en un Celler d’Scala Dei i una ampolleta de vi. Vés tu per on, que sortint de casa no hauria dit que la tarde prometia tant! I el sopar i la festa de la nit…no ho vulgueu saber! Amb caps de setmana així, normal que els dilluns tingui aquests traumes jajaaj.


Salut i cames! i pujaaaaades!

Vandekames

| | 0 comentarios »
Èxit de participació a la primera edició de la Vandekames, una cursa i caminada de muntanya que forma part del Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp i que es situa en un entorn que cada dia m’agrada més, terreno del meu! Des de que vaig saber que feien la cursa, no vaig dubtar massa en inscriure’m ja que més o menys coneixia el recorregut (del dret i del revés, a peu o en btt) i a més, era al costat de casa i per la tarde.

Després de gairebé un mes de no tocar les traileres, vaig arribar al corralet de sortida amb por (por del personal(jiji), por pel desentreno, por per la calor i…por de tornar a ensopegar a la sortida jajaja).  Començo amb Xavi, però aviat el dono per impossible, així que sense voler em quedo en un tap a la pujada dels Dedalts, que al principi ja em va bé, però que després m’acaba creuant els cables fins optar per adelantar pels laterals una mica a lo bruto. Evidentment arribo a dalt bufant. 3ra posició.

La baixada fins a Castelló em sembla divertida i entretinguda, tot i això sembla que les cames van relentides, i perdo un altra posició. Trobo a l’Adrià, que em diu que tinc les dos del davant a tocar, però ja veig que no és el meu dia i arribo a Masboquera 5na, posició que ja conservaré fins al final.

Agafant la Serra de la Güena trobo a Gonzalo i a Carles (Joaquim passa com un rayo!), i gràcies a ells agafo un ritme més còmode i començo a anar més tranquil·la. La pujadeta m’encanta! Un traguet a Santa Marina i encaro la pujada al coll, per començar a baixar fins la Solana de Can Salvador. A mesura que m’hi apropo, i veig el poble, em vaig animant, però un gir a l’esquerra es converteix en un km i pico de regal, per un turonet que voreja el poble i que “m’acaba d’esquarterar” perquè no me l’esperava.

Finalment creuo l’arc en companyia de Gonzalo i Carles (moltes gràcies, tot un plaer!) i la veritat, algo descontenta, ja que tot i pujar al pòdium, la meva cursa ha anat de més a menys, no he corregut còmoda i m’he deshidratat bastant. 18,4km 1100md+ 08


Respecte a l’organització, m’agradaria destacar positivament el marcatge, i negativament els avituallaments, que al meu gust estaven mal col·locats, amb sòlid justet i líquid calent. Abans de marxar, i després d’una agraïda dutxeta, fem un mos en bona companyia mentre comentem la jugada.

Salut i cames,

Pd: en breu penjo les fotos que va fer l’Adrià!


Cursa del Llop - Pujada a Caro

| | 3 comentarios »
L’etapa més emblemàtica de la cursa del Llop: la pujada a Caro; 21,1km 1100m+, asfalt. Jo asfalt??? Doncs si! L’any passat rondava amb btt pels Ports quan vaig creuar-me amb aquesta cursa i em va semblar tant masoca que vaig dir “l’any que ve la faig”.

Arribem d’hora a Tortosa, amb temps suficient per compartir un cafè amb les bèsties riberenques Farnós i Descarrega (sol per aquests moments ja val la pena matinar!) i de pas, temps suficient perquè la dixosa mosca negra mos pegui quatre fiblades. S’acosta el moment de la sortida i jo em vaig capficant amb la idea que aquell no és el meu lloc (asfalt i calor), que potser m’he equivocat. M’entra poreta. En el fons, aquesta sensació de veurem apurada m’agrada, em diverteix. Per davant tinc 1,5km neutralitzats que ens portaran fins la sortida, a Roquetes. Veient que no vaig convençuda i porto les idees alborotades, dedico aquest km i mig a fer memòria dels bons consells que he anat rebent de persones exemplars per mi, com són Xavi, Jordi, Farnós, l’Adrià... Per sort, aconsegueixo canviar el xip.

Tret de sortida i agafo una posició prou davantera. Trobo un ritme còmode i baixo pulsacions (ja arribarà la clatellada…). Aviat coincideixo amb un xertolí, Jordi, amb qui faré els 16km següents. Un plaer! L’un per l’altre anem fent i xerrem lo justet per saber qui som i que fem allí (cara amunt diràs que una prefereix escoltar que parlar). Sobre el km10 hi ha un canvi de pendent acusat, que a més s’anirà accentuant durant els següents kms (rampes fins al 14%). M’adono que la principal dificultat serà la calor, encara que està mig ennuvolat. En un avituallament em tiro per sobre la botella d’aigua, i del contrast de temperatura m’agafa un patatús que casi em plega.

Veient que caminar no té cap avantatge (farà la mateixa calor i la pujada serà la mateixa), segueixo corrent, ja que pel mateix preu, almenys conservaré la posició, que tot i no saber-la de cert, i no veure cap fèmina en tota la cursa, intueixo (al sentir-me controlada…) que vaig prou bé.

Arribo a meta sense problemes, marcant 47, 3ra absoluta. Em diuen que per 4min no opto al premi en metàl·lic, i solament 6min em separen dels 240€ que s’emporta la primera. Em dona igual, la veritat és que ni ho sabia. Per diners ja m’aixeco cada dia per anar a treballar. Corro buscant sensacions, i del Llop me’n emporto unes quantes, per sort totes bones. Lo bo d’anar preparat a patir molt és que patir bastant et sembla acceptable.

Una cursa d’organització correcta (lo just i necessari) i on, si les cames t’ho permeten, qui mana és el coco, que per sort i a dia d’avui, em va funcionant prou bé.

Salut i cames? Mmm...NO, ara salut i mojitos! J

Tancat per Vacances

| | 0 comentarios »
Després d’uns mesets canyeros he decidit que el mes de juliol reuneix els factors idònis per al descans (calor, xafogor, festes i xarangues, gralla, escurçons i mosca negra, i un grapat de km a les cames), així que com bé diu el títol…tanco el xiringuito per vacances. El descans també forma part de l’entrenament. Hi ha temps per a tot. A més crec que és la millor opció per arribar a Carros, Cavalls i UTSM en condicions.

Des del passat octubre he estat sortint una mitja de 5-6 dies a la setmana, si no per muntanya de la bona, he sortit per Collserola, Montjuïc o m’he quedat treballant al gimnàs. Al final és un hàbit, així que tampoc és que m’hagi costat massa, és més, m’ajuda moltíssim en el son i metabolisme en general i m’influeix en el carácter i en l’estat d’humor (com diu Asics “correr té da algo más que sudor”). Així que tampoc és que pari del tot, sortiré un parell de dies per setmana (o quan m’apeteixi…), baixaré el ritme i sobretot, aparco el trail i agafo la bici o el banyador (el genoll m’ho agrairà).

A canvi…tinc per per davant un meset moooolt interessant (jiji) de xarangues, concerts i festes, un bon grapat de partitures de gralla per aprendre, un Kanuka on fer mojitos, i unes caletes on perdres i bucejar fins quedar arrugat.

A partir del Llop i fins la nocturna Tivissa-L’Ametlla faig un canvi d'hàbitat! Bon estiu a tots!

Open Raid X-Race L'Hospitalet de l'Infant - Vandellòs

| | 1 comentarios
Diria que amb l’Open Raid de Vandellòs tanco una llarga tirada d’anar amunt i avall, muntanya i mar, així que, dissabte vaig arribar a Vandellòs amb un aire relaxat i molt de jaja jiji. Dos equips representant l’Extrem, amb noms molt originals XTT1 (Heura i Xavi) i XTT2 (Adrià i Thais).

Tret de sortida i el caxondeo s’acaba ràpid, ja que comencem amb una orientació urbana (2km) molt explosiva on anem a pinyó fix: fita a Ca l’Espelta, fita a Ca la Eva...com a veïns que som, tenim al poble de Vandellòs més o menys apamat. Ens dirigim ràpid a la transició per agafar la btt i ens enfilem Dedals amunt amb un desnivell acusat que fa baixar el ritme a tothom, però que suant la samarreta sóc capaç de pujar montada (i mira que és de lo més costerut que he vist!).

Dalt al mirador neutralitzem el temps i esperem uns minuts fins que ens toca el torn. Tenim per davant un rappel impressionant de 45m, amb unes vistes espectaculars. Una mica tensa al principi, ja que en el tema vertical em fan falta algunes lliçons, començo a descendre uns metres fins baixo a plom, penjadeta com un pernil. ESPECTACULAR!

Activem de nou el crono i pugem fins al mirador en busca del següent mapa, que ens portarà per una ruteta de trekking de 13km per uns matorrals que d’un nidó lo bruts que estan. Com a tivissans i bones cabres que som, no tenim massa problema amb esgarrapar-mos les cames, així que marquem un bon temps i estimo que probablement anem tercers quan tornem a la transició, on recuperem el mapa anterior i agafem la btt per buscar les dos darreres fites que ens portaran al poble (22km). Aquí fem un gran error i marquem un traçat al mapa i n’agafem un altre, així que fins que ens n’adonem regalem uns quants km i de pas ens esbaconem una mica (i al final cap dels dos tenia raó). Rectifiquem fins la transició i allí trobem a Xavi i la Heura, que van de luxe i sembla que són bastant més fins que naltros amb la orientació, així que seguim amb ells fins al final. Ja a la última fita se’ns ve el temps al damunt i arriscant a marcar-la hem de fer l’últim descens una mica a gas i per una trialera no gaire ciclable per a mi. La natació queda anul·lada, llàstima perquè és una disciplina més o menys ben controlada. Marquem la meta i tanquem crono entre rialles, per anar a fer un beure i comentar la jugada amb els pros Benaiges i Sahuqui, líders de l’èlite! Enhorabona! Nosaltres 6è i 7è classificats, 90punts 7h 46min.

Encara que amb molts aspectes a millorar, i que quan l’Adrià estigui en plena forma no li seguiré ni la sombra, crec que fem un bon equip, de raid, i de vida (les esbaconades formen part de la confiança). Però tot i fer un bon equip, Heura el pròxim el faig amb tu vale? Jajaja

Salut i cames...i pedals i cordes.


Zegama sense dorsal

| | 2 comentarios »
Ara fa uns mesos, quan ens vam apuntar al sorteig, sabíem que en cas de tocar-li a un dels dos, l’altre s’estiraria els cabells de l’enveja, i adivineu a qui li va tocar aquest segon paper? doncs a mi! Així que per no patir tant, vaig decidir viure l’altra Zegama-Aizkorri: la Zegama sense dorsal.


Després de fer de guiri per la Kontxa i l’Igueldo, i d’un briefing on s’adivinava el nivell de la cursa, organització i corredors, dissabte vam sopar a toc de pito per veure la final de la Champions en una taverneta basca en companyia d’un grupet de corredors.

El diumenge a les del matí, amb el traçat  ben estudiat i la samarreta de l’extrem, agafo un bus que feia un parell de km d’aproximació, i des d’allí pujo fins al Sant Spiritu (km20) amb un parell de noies que coneixen la zona. Uns 8km 700md+ in a foooondo pel mig de fagedes enfangades (que Kilian va molt ràpid i volem arribar al cim de l’Aizkorri abans que ell). Boscos de conte de fades! El SSpiritu està a petar, i nosaltres seguim 2,5km més fins a l’Aizkorri (1528m), on sembla que no hi càpiga ningú més.

Tots impacients esperant l’arribada dels corredors i comença el degoteig! Espectacle! Espectacular! Per molt que us expliqui, res s’assembla al que es viu allí dalt. Aplaudint i animant i cridant, m’hi vaig deixar la veu mentre pensava que de ser corredor, jo allí paro i em fico a plorar del subidón. Els cracks mundials desfilant un per un: Kilian, Owen, Heras, Favre, Jiménez, Kortazar i la nostra selecció demostrant un gran nivell davant d’un públic entregadíssim. Tenia moltes ganes que arribés el moment de l’Adrià, perque ell també visqués allò, però esperant esperant vaig començar a desesperar: passa el tancacurses i l’Adrià no hi és. A l’organització no el tenen localitzat i no contesta al mòbil. Que faig? Doncs em quedo amb les ganes d’anar cap a l’Andraitz i baixo ràpid cap al SSpiritu, per si s’ha quedat allí al control de pas. Poc abans d’arribar-hi em truca, que li han fet el tall de temps just davant seu i ja és a Zegama. Massa conservador. Està perfecte però ens hem quedat amb les ganes. Arribo a l’avituallament una mica xafadota i uns escaladors bascos (enamorats del Montsant i Llaberia) em baixen fins al poble, on just estan fent els pòdiums. Dutxeta ben guanyada, un mos, i ràpid l’andante cap a casa que tenim fins a Tivissa i més a Barcelona.




Creieu-me quan us dic que la Zegama-Aizkorri no es pot explicar, s’ha de viure.
Visca el Barça, visca l’XTT i a esperar que l’any que ve tinguem més sort!

Marxa dels Dips

| | 1 comentarios
Encara que al costat de casa i per terrenys mil vegades trepitjats, una no deixa de sorprendre’s de tots els racons espectaculars que ens envolten i d’on et porten aquells trencants que sempre has vist i mai has agafat. La Marxa de Resistència dels Dips en va ser una gran mostra. Poques cares conegudes però totes estimades i a aquelles hores, tots amb cara de son.

Organitzada en tres trams com a fulles de margarita, el primer d’ells sortia del que n’era el centre neuràlgic, Pratdip, per vorejar el Puig de les Mugues, pujar al Cabrafiga i tornar després al poble. 8km de xarreta en grup d’extremeros per treure’ns la son del damunt. La veritat és que si hagués plegat aquí hauria quedat com una senyora i hauria pogut anar a esmorzar a la sombreta d’una terrassa explicant que els de l’extrem, fent pinya, som capaços d’anar dos vegades per davant de Puça! Jajaja (anècdota per guardar a la carpeta “placeres de la vida”).

Comencem el segon tram, 13km que ens porten, per les crestes de la Seda (espectaculars!) fins als estimats Mont-Redon i Llaberia. A partir d’aquí comença un traçat força perdedor per tornar a Pratdip, on de no ser pels srs. Benaiges, Joaquim, Benavent i Xavi, potser a hores d’ara encara estaríem (jo i uns quants més) donant tombs per aquelles senderes. El genoll es queixa i la tornada al poble la faig  pensant en abandonar, i pensant pensant començo el tercer tram.

Ens endinsem per la zona dels Estrets i el Pressó, i entre la calor i la majestuositat del barranc  se m’oblida el patir del genoll (cara amunt no m’en sento). Els següents kms ens acompanya l’Adrià, i a mi, al seu costat se’m passen la meitat dels mals, així que arribo a Sta Marina bastant acalorada i més o menys sencera. Però l’Adrià no desperta en tots aquestes sensacions (mal aniríem) i Joaquim no es recupera de la trinxamenta que portem. Llàstima que aquí perdem un gran aliat!

Pel Coll de la Murtra arribem a Vandellòs en companyia del Lluís i la Rut, i després d’una paradeta ens enfilem Remullà amunt i via Coll de la Mina cap a la Fou. Aquí comença el tram més dur per a mi, 400md+ en poc més de 3km. En reserva d’energia i amb sensació de flotar i d’estar eixuta per dins, pujo molt a poc a poc: fosa. Sé que dalt ens esperen la princess, l’Heura i l’Adrià, i amb això el meu cap podria tirar milles. Dalt a Llaberia reposem una mica i fem un mos, per encarar la pujada a la Portella, baixada al Coll del Guix i l’arribada a l’últim avituallament, on el Ricard ens diu que ens queden alguns km més dels esperats, que tot i fer-se llarguets, jo ja els faig contenta de pensar que molt a males, que Xavi m’arrossegui, però que arribar, arribo segur. Al final gairebé 62km i 3100md+, enlloc dels 55km i 3500md absoluts que esperàvem. 1ra fèmina perquè la resta deuen tenir més seny. in arreglant el món amb qui un dia era un company i ara és un bon amic. Gràcies Xavi.


Enhorabona organització, enhorabona Puça, i felicitats a la Maria, Benavent i l’Eduard (pel cumple i no pel pajarón). Joaquim, la pròxima l’acabem junts?!! ;)

Salut i cames,





Grifone Challenge Escanyabocs

| | 3 comentarios »
Aquest darrer cap de setmana s'ha celebrat a la Seu d'Urgell la Grifone Challenge Escanyabocs 2011, un event on es reuneixen cinc proves esportives independents: triraid, km vertical, rogaine nocturna, cursa de btt i marxa nòrdica; on excepte aquesta última, realitzar tota la resta suposa la consideració Escanyabocs de Ferro. Els extremeros ens hi vam desplaçar en massa, amb ganes de passar-ho bé com a principal objectiu. A títol personal m'havia proposat ser una Escanyabocs de Ferro, i amb patiment i esforç ho vaig aconseguir.

Triraid: es feia en parella i la meva era Marín. La primera prova, d'orientació a peu, no la vam fer del tot malament, l'estratègia es podria perfeccionar però vamos, sense problemes per llegir el mapa i el terreny, i amb una puntuació prou bona. Al segon tram si que la vam liar fort. Era el tram de btt i nosaltres vam decidir anar a per les fites del sector nord, un error perque ens vam perdre i després de 40min de pedalar vam fer cap a la primera de les dos úniques fites que vam trobar. Un desastre! El tir amb arc millor no comentar-lo, i el sector del kaiac més o menys acceptable. En conjunt una misèria, però per això tenim a les raiders Heura i Maria guardant l'honor del club, que van aconseguir una magnífica 13ena posició d'entre més de 60 equips! Sou les millors!

Vertical Quiri: dissabte per la tarde vam fer la pujada vertical des de Noves de Segre fins al pic de Sant Quiri, 830md+ 4,5km d'allò més costerut! El primer tram era molt penjat, i després d'un lleuger planeig tornaven les fortes pujades. L'arribada al cim va ser espectacular: moltíssima gent fent passadís, esquelles, acordions i unes vistes impressionants. Tres extremeres vam disfrutar i patir aquesta prova, la Maria, la Heura (que està a tope!) i una servidora.

Rogaine Nocturna: amb el temps just de fer un bocadillet de Nocilla, se'ns va fer hora de tornar al Parc del Segre per començar la prova d'orientació nocturna. Acompanyada per Ricard i la Maria, i mullada per la pluja, vam fer una bona estratègia, aconseguint gran part dels punts. 

Cursa Btt: hi havia dos modalitats, la curta, 36km que van pedalar Marín, la Maria i la superHeura, i la llarga  de 46km 1600md+ per a mi que sóc algo masoca, ja que la organització havia deixat ben clar que era de dificultat alta (i jo ho confirmo). 2 acusats ports de muntanya i tot un seguit de corriols, senderes i trialeres que en alguna ocasió em van fer sortir catapultada per davant de la bici. Vaig patir el que no està escrit, però la vaig fer.

En conjunt, contenta per l'objectiu aconseguit, feliç dels bons moments compartits el cap de setmana i moooooolt orgullosa de les fèmines de l'XTT, de les quals aquí teniu una foto de l'equip al complert, inclosa la cantera ;)


(en breu, quan recopili totes les fotos ja penjaré un àlbum)

Al Rico Fartlek

| | 0 comentarios »
Ja porto massa dies amb complex de tractor, per allò que ho pujo i baixo tot a l’ample i que hores vinguin a la muntanya, així que he acabat acceptant el que el míster fa dies que em diu: fartleks.

Divendres, després de rodar un ratet per la pista tocaven sèries de 1000m. En total van ser 2x(5x1000), progressius de 60-90% bones recuperacions i sensacions vomitives jajaaja. Dutxa ràpida i cap a salsa.

Dissabte després d’una mogudeta sortida en veler en busca de balenes a la costa de Vilanova (on hi ha un pas migratori del rorcual comú) vam arribar a casa algo rebentats i a més a més plovisquejava, però ja no venia d’aquí, així que traje de faena i cap a la pista. Sèries un altra vegada, aquest cop de 200m. 10x200 a full. Si les de divendres eren per vomitar aquestes encara pitjor. Després, i per variar, dutxa ràpida i cap a l’assaig de gralla.






I per rematar el cap de setmana, diumenge es va celebrar la III Trobada d’Entitats Locals a Tivissa, on l’Extrem Team participavem amb un petit estant per donar a conéixer a la gent del poble qui som i què fem. A més vam aprofitar per repartir uns formidables polars i  buffs de gentilesa per a tots els socis (que mudats anirem!). Sabent que el dia estaria ocupat, una servidora havia matinat una mica per sortir a rodar amb la Cube de l’Adrià, que li he firat pel raid d’aquest cap de setmana i volia provar-la una mica perque no estic acostumada a tanta finura! 22km 70min.

Finde movidito, agulletes i una setmana per davant per mentalitzar-me pel Grifone Challenge Escanyabocs 2011, que ja el tenim aquí i es presenta moooooooooolt prometedor! Vamos equipoooooooooooooooooo! jajajaja